QUE COLLONS!!!!!!

consulta sobre la independencia

2010-07-19T17:11:00.005+01:00

La consulta sobre la independència feta a Puigcerdà aquest mes no a sigut molt convincent per la poca participa cio de la gent de Puigcerdà nomes van votar un 13% de la població .Unes 900 ban dir que si unes 80 no i la resta ban ser en blanc o nuls.

2010-07-18T18:36:00.001+01:00

2010-07-18T18:30:00.000+01:00

Obrint Pas. l' Ultim combat

2010-07-13T14:36:00.001+01:00

videos bons

2009-11-13T18:43:00.001Z

DE BAR EN BER

2009-11-07T13:29:00.001Z

Alcem els gots somiant
que un dia el plany es torna goig
i arreu del país també brinden amb el vi
de la ferma convicció

La mar sent nostre dringar
i les ones s´han copiat
i la marinada s´endú aquesta remor
per què ho senti el raïm que està madurant el sol.

Terra, vent i sol i mar
i el brogit permanent del dringar dels nostres gots
veremaran el vi de la victòria
que beurem quan el plany es torni goig.

DE BAR EN BAR
DE SALSES A GUARDAMAR

Si és la Patum de Berga
si a Solsona és Carnaval,
Sant Joan a Ciutadella,
Ribagorça o Alacant

Si és diada castellera
o si és l´Aplec dels Ports,
Santa Maria a Formentera
o Festes del Tura a Olot.

Si són Fires a Girona
a Banyoles o a Figueres
l´Aplec del Cargol
l´Alternativa de Manresa

Si són Falles, l´Aquelarre
o bé Moros i Cristians
si és Festa del Cava a Prades
o avui juga la U.S.A.P.

AGAFA LA GARRAFA
QUE ÉS FESTA MAJOR

llença't

2009-09-01T09:09:00.002+01:00

Caus a terra molt avall
creus que no t´en sortiras,
però amb els mesos t´en adones
que tornes a començar.
I a força de molt de caure
i de tornarte aixecar
veus que les coses no canvien
però ja no ets qui eres abans.
Doncs he estat ja cinc o sis
i sóc el que ara vull,
no vull pensar en el que arribara dema!
Llença´t, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llençi,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
I perque els meus pensaments
que sempre viuen el present
no conjuguen altres temps que
el ja faré, el que no vaig fer.
Doncs avui o potser demà
seré aquí o seré per allà,
seré un tróç de l´univers
que no noti el pas del temps.
El que faig a cada instant és
la força que em fa gran,
no vull pensar en el que arribarà dema.
Llença´t, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llençi,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
Llença´t, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llençi,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.

brindis

2009-08-27T13:08:00.001+01:00

Brindo pel Pedraforca,

brindo per la Patum,

brindo per les obagues humitejades i el seu perfum.

Brindo per Nicaragua,

pel vint-i-cinc d´Abril.

Brindo pels avis i àvies que van lluitar a la guerra civil

brindo pels avis i àvies que van lluitar a la guerra civil.

I BRINDAREM TOT MALEINT

LA MEMÒRIA DE FELIP QUINT

I BRINDAREM TOT MALEINT

LA MEMÒRIA DE FELIP QUINT

Brindo per Formentera,

per la plana de Vic.

Pels indis de Xiapes,

brindo pel seu estel.

Brindo per Cuba lliure i pel camarada Fidel

brindo per Cuba lliure i pel camarada Fidel

I BRINDAREM TOT MALEINT

LA MEMÒRIA DE FELIP QUINT

I BRINDAREM TOT MALEINT

LA MEMÒRIA DE FELIP QUINT

Brindo per les tavernes.

Brindo pels maquis vells.

Brindo pels qui desperten el tremp de la terra alçant castells.

Brindo pels grans poetes

pels últims d´anar a dormir.

Brindo per la gent del rotllo i per la mare que ens va parir

brindo per la gent del rotllo i per la mare que ens va parir.

I BRINDAREM TOT MALEINT

LA MEMÒRIA DE FELIP QUINT

I BRINDAREM TOT MALEINT

LA MEMÒRIA DE FELIP QUINT

I BRINDAREM TOT MALEINT

LA MEMÒRIA DE FELIP QUINT

saguirem somnian

2009-08-26T13:41:00.001+01:00

Hi ha un home que ha marxat de casa
Que no ha acceptat la rendició
Un home en braços del seu àngel
Hi ha algú que ja ha vençut la por

Un home agafa una guitarra
Un home llença un crit al vent
Un home mira el buit i salta
Hi ha algú que ja ha burlat el temps

Seguirem somniant
Escoltarem la llum
Mentre el món es mou dins els teus ulls

Seguirem cantant
Ensorrarem els murs
Anirem sempre més lluny

Hi ha un home que ara esten les ales
Un home que ha tocat el cel
No tornarà mai més a casa
Hi ha algú que ja ha pagat el preu

Seguirem somniant
Escoltarem la llum
Mentre el món es mou dins els teus ulls

Seguirem lluitant
Ensorrarem els murs
Anirem sempre més lluny
Seguirem cantant
Escoltarem la llum
Mentre el món es mou sense els teus ulls

Hi ha un home per la corda fluixa
Hi ha un home que ara ja és del món

BLUJINS-ROC

2009-08-25T14:12:00.001+01:00

N´ESTIC FINS ELS COLLONS DE DORMIR AMB ELS PANTALONS,

AVUI M´ELS TREC, NO Hl HA PAS RAONS,

QUE EM FACIN MAL AQUÍ,

QUE NO PUC DORMIR,

NO M´AGRADA QUE ME´LS TOQUIN,

MENTRE ESTIC DORMINT D´ACORD!

QUE CARDA RASCA, D´ACORD! QUE CARDA FRED,

PERO M´ESTIMO MES TENIR-LOS, CONGELATS,

QUE NO PAS TENIR-LOS REBREGATS DE NIT,

MENTRE ESTIC DORMINT, NO M´AGRADA QUE ME´LS TOQUIN...

MENTRES ESTIC DORMINT, JA N´ESTIC FINS ELS COLLONS,

DE DORMIR PELS CARRERONS, SOTA DEL CEL,

SOTA D´UN PONT DORMIRE A L´OBRA TAPAT AMB CARTRONS,

NO M´AGRADA QUE EM DESPERTIN,

MENTRE ESTIC DORMINT, D´ACORD!...

SI ET VA BÉ

2009-08-21T14:11:00.003+01:00

Avui veig tan plens els braços i tan buides les mans,
ara sento per allà on passo com creix el desengany.
Ja el neguit és a les cases l´amor és un combat,
jo a la gent no gos a creure però gos seguir endevant.
Si et va bé tu i jo sense enganys,
si et va bé no te´n vagis mai, si et va bé seguirem caminant,
tots dos junts sempre endavant.
N´hi ha que viuen la tempesta no dormen mai en pau,
n´hi ha que de vegades s´aixequen buscant la llibertat,
pels carrers i per les vies als camps i a les ciutats,
pel teu cor i per la vida la roda anirà girant.
Si et va bé tu i jo sense enganys, si et va bé no te´n vagis mai,
si et va bé seguirem caminant tots dos junts sempre canviant.
S´han vessat ja les paraules els extrems es van tocant,
ara ja no hi ha distàncies avui tots som iguals.
No escoltis als que et diguin que tot és negre o blanc,
fes cas dels que t´expliquin que tot pot ser veritat.
No hi ha ningú que ens sapiga dir quin és el millor camí.
No hi ha ningú que n´estigui segur només tu pots decidir si vols seguir amb mi....
woooohoo, woohoo....
Si et va bé tu i jo sense enganys,
si et va bé no te´n vagis mai,
si et va seguirem junts lluitan tots dos junts sempre canviant....

amb la meva gent

2009-08-20T14:38:00.002+01:00

Comptant els dies,
quan no en queden més,
pintant colors,
que ja ha esborrat el temps.
Buscant paraules,
quan ja no puc dir-te res,
qui descriurà l´amor,
amb un sol vers.
Quan temps,
podrem seguir desperts.
Les meves passes,
s´enreden als teus cabells.
Ara vull estar sol,
amb la meva pell,
vull estar sol,
només vull estar sol,
lluny de la meva ment,
jo sol,
vull sentits per desxifrar,
els batecs del vent.
Vull un sostre per on passin,
estels fugissers.
Secrets,
dibuixats a la pell,
calaixos,
cau de sentiments,
per la finestra,
ballant amb la lluna et veig.
Ara vull estar sol,
amb la meva gent,
vull estar sol,
només vull estar sol,
lluny de la meva ment.
Jo sol,
vull sentits per desxifrar,
els batecs del vent,
vull un sostre per on passin,
estels fugissers,
un llit de sorra al mig del mar,
el sol sempre despert.
"La vida no és feta de temps.
Tampoc el món, d´espai no és fet".

carpe diem

2009-08-18T14:34:00.002+01:00

Per les voreres caminant ben tranquils, sense pensar en el demà ni l’ahir, sols pensant en què anem a fer hui, per les voreres caminant ben tranquils, sense pensar en el demà ni l’ahir, carpe diem almenys per aquesta nit. Festa i diversió sense fi, avui ningú res em pot dir, instants que volem repetir, carpe diem almenys per aquesta nit. Carpe diem, cape diem, aquesta nit, i aquesta nit, carpe diem, carpe diem, aquesta nit. Gaudim ara, la vida ha d’aprofitar-se, no penses massa o la nit pot acabar-se. Festa i diversió sense fi, avui ningú res em pot dir, instants que volem repetir, carpe diem almenys per aquesta nit. Carpe diem, cape diem, aquesta nit, i aquesta nit, carpe diem, carpe diem, aquesta nit. No faces plans, pensa en el present, que el temps no s’atura, gaudeix el moment. Carpe diem...

camí d'enlloc

2009-08-18T14:23:00.002+01:00

Lletra de la cançó "Camí d'enlloc" (Pep Sala)
"Camí d'enlloc"
Lletra: Pep Sala/ Ricardo Sánchez

Estic de tornada, tornada de pensar
Que a vegades mai vaig arribar

És tan llarg el viatge quen no saps on vas
Les imatges passen caminant

Camí d'enlloc el vent m'escup la cara
I és tan fred que m'endureix la pell

I ja no passa el temps amb cara d'innocent
La vida és viure i ser conscient

Totes les parades, totes les estacions
Han fet impermeable el meu cor

Que ara és com un mapa sense sud ni nord
Sense carta de navegació

Camí d'enlloc el sol m'escup la cara
És tan calent que m'endureix la pell

I ja no passa el temps amb cara d'innocent
La vida és ser lliure i ser valent

Per sortir d'aquí, del camí d'enlloc
On tot sembla igual que abans que surti el sol
Vull sortir d'aquí, del camí d'enlloc
On el cor batega tan a poc a poc
Vaig buscant el meu destí, camí d'enlloc

Estic de tornada, tornada de sentir
Que totes les passes fan camí

Camí cap a respostes que no em diuen res
Però la vida és intuir que potser ens queda només

Sortir d'aquí, del camí d'enlloc
On tot sembla igual que abans que surti el sol
Vull sortir d'aquí, del camí d'enlloc
On el cor batega tan a poc a poc
Vaig buscant el meu destí, camí d'enlloc.

L'ESTACA, DELS ESPANYOLS ENS HEM D'ALLIBERAR

2009-08-17T13:49:00.002+01:00

L'avi Siset em parlava de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja, les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va ella és més ampla i més gran.
Ben cert sé que està podrida però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida. Torna'm a dir el teu cant:

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.

L'avi Siset ja no diu res, mal vent que se l'emporta,
ell qui sap cap a quin indret i jo a sota el portal.
I mentre passen els nous vailets estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset, el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar

a cara o creu de lluis llach

2009-08-13T14:08:00.001+01:00

Vols la vida i l'has jugada
vols somriure i tens un plor
vols l'amor d'una vegada
quan estimes de debò.
Però ja saps que cada dia
té el seu temps de llum i dol
n'has de prendre el que en venia
has de rebre pluja i sol.
Voler callar i passar de llarg
saber empassar-se un gust amarg
o cridar fort per tot arreu
viure la vida cara o creu.
De les runes d'una guerra
moltes pedres trobaràs
sota el sol sobre la terra
no són res, són un mal pas.
Però les prens una per una
i amb la teva voluntat
pots alçar sobre la runa
una nova gran ciutat.
Voler callar i passar de llarg
saber empassar-se un gust amarg
o cridar fort per tot arreu
viure la vida cara o creu.

DIES DE CARRETERA

2009-08-12T14:13:00.001+01:00

Vas marxar de casa, als carrers tot estava cremat. Buscaves bones cartes, vas arribar al final de la ciutat. Sense res a perdre, el que tenies havia de canviar. Tampoc res en què creure una guitarra per poder somniar. La vida espera dies de carretera La vida espera mai no vas voler tornar enrera el món era a les teves mans. Vivint contra les cordes eres feliç però no en tenies prou series part de la història i fins i tot potser el nou rei del rock. Pel camí de la fama, allà on anaves mai no estaves sol però a part de la guitarra l´únic amic fidel era l´alcohol. Si cada dia està més lluny tot el que has somniat potser ha arribat l´hora de despertar. Caigut de les estrelles avui alguns creuen que ho has perdut tot rodant per la cuneta, cantes content una vella cançó. La vida espera dies de carretera la vida espera mai no vas voler tornar enrera el món és a les teves mans. Si cada dia està més lluny tot el que has somniat potser ha arribat l´hora de despertar. Sentir a la cara un altre cop el vent glaçat del nord, i si estàs sol poder confiar en la sort.

boig per tu

2009-08-12T07:59:00.003+01:00

La terra humida escric
nena estic boig per tu,
em passo els dies
esperant la nit.

Com et puc estimar
si de mi estàs tan lluny;
servil i acabat
boig per tu.

Sé molt bé que des d´aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat boig per tu.

No hi siguis al matí,
les llàgrimes es perdran
entre la pluja
que caurà avui.

Em quedaré atrapat
ebri d´aquesta llum
servil i acabat
boig per tu.

Sé molt bé que des d´aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat boig per tu
servil i acabat boig per tu.

Sé molt bé que des d´aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat boig per tu
servil i acabat boig per tu.

boi per tu

2009-08-12T07:59:00.002+01:00

bon dia els pets

2009-08-12T07:47:00.001+01:00

La vella Montserrat
desperta el barri a cops d´escombra tot cantant
les primeres persianes
s´obren feixugues badallant.
Rere el vidre entelat
el cafeter assegura que no era penal
i es desfà la conversa
igual que el sucre del tallat.

Bon dia!
ningú ho ha demanat però fa bon dia!
damunt els caps un sol ben insolent
il·lumina descarat
tot l´espectacle de la gent.

Al bell mig de la plaça
la peixatera pren paciència amb la Consol
que remugant regala
grans bafarades d´alcohol.
I el padrí reposant,
l´avi Josep no es deixa perdre cap detall
i amb l´esguard es pregunta
quans dies més té de regal.

Bon dia!
ningú ho ha demanat però fa bon dia!
damunt els caps un sol ben insolent
il·lumina descarat
tot l´espectacle de la gent.

Nens xisclant, olor a pixum de gat,
veïnes que un cop has passat et critiquen.
Gent llençant la brossa d´amagat
i un retardat que amb ulls burletes et mira i diu:
Bon Dia.

Bon dia!
ningú ho ha demanat però fa bon dia!
damunt els caps un sol ben insolent
il·lumina descarat
tot l´espectacle de la gent.

Bon dia, ningú ho ha decidit però fa un gran dia,
damunt els caps un sol ben insolent
il·lumina descarat
tot l´espectacle de la gent,
i fa un Bon dia!

Escolta-ho en el vent

2009-08-11T14:10:00.003+01:00

Per quants carrers l'home haurà de passar
abans que se'l vulgui escoltar?
Digue'm quants mars li caldrà travessar
abans de poder descansar?
Fins quan les bombes hauran d'esclatar
abans que no en quedi cap?

Això, amic meu,
tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta
dins del vent.

Quants cops haurà l'home de mirar amunt,
per tal de poder veure el cel?
Quantes orelles haurà de tenir
abans de sentir plorar al món?
Quantes morts veurà al seu costat
per saber que ha mort massa gent?

Això, amic meu,
tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta
dins del vent.

Fins quan una roca podrà resistir
abans que se l'endugui el mar?
Quan temps un poble haurà de patir
per manca de llibertat?
Fins quan seguirà l'home girant el cap
per tal de no veure-hi clar?

Això, amic meu,
tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta
dins del vent.

EL BOIG DE LA CIUTAT

2009-08-10T13:33:00.001+01:00

Acabava d'arribar
només volia tranquilitat
després de nits humides a la carretera.

Ell se'm va posat a davant
no em vaig saber controlar,
va caure en mig d'una bassa de sang
i em va dir:
"Jo era el boig de la ciutat,
tu m'has matat,
m'hauràs de substituir d'ara endevant"

Van acceptar la condemna
per majoria absoluta
ni tan sols vaig poder-me defensar.

"Vagaràs fins l'ultim dia
tambÉ de nit per tota la vila,
tu ets l'elegit per tots", em van dir:
" Tu ets el boig de la ciutat, tu l'has matat,
l'hauràs de substituir d'ara endavant."

Vaig passant dies i dies,
aguantant humiliacions,
l'odi no te força quan s'està sol.

Cauré dins d'aquest forat
del que no puc escapar,
em fa cantar per soportar el dolor.

"Soc el boig de la ciutat,
jo el vaig matar,
l'hauré de substituir fins que algú acabi amb mi,
fins que algú, algú, algú acabi amb mi"

l'empordà

2009-08-08T16:07:00.001+01:00

Nascut entre Blanes i Cadaqués,
molt tocat per la Tramuntana,
d'una sola cosa pots estar segur,
quant més vell més tocat de l'ala.

Sempre deia qua a la matinada es mataria,
pero cap al migdia anava ben torrat.
Somriu i diu que no té pressa,
ningú m'espera alla dalt
i anar a l'infern no m'interessa,
és molt més bonic l'Emporda.

Varen passar ampolles i anys
i en Siset encara aguantava
dormint la mona a la vora del Ter
pero ell mai no s'hi tirava.

Sempre deia qua a la matinada es mataria,
pero cap al migdia anava ben torrat.
Somriu i diu que no té pressa,
ningú m'espera alla dalt
i anar a l'infern no m'interessa,
és molt més bonic l'Emporda.

I quan veig la llum de l'alba
se'm treuen les ganes de marxar
potser que avui no em suicidi
potser ho deixi fins dema,
fins dema, fins dema!!

la taverna d'Old John

2009-08-07T14:29:00.002+01:00

Cervesa negre i els diners comptats la nostàlgia la podràs trobar
al port a la taverna d'Old John.

I els poetes que van fracasar, quatre músics que sempre han tocat
cançons amb l'esperit de James John.

Vell John, és la llegenda viva del lloc i mai deixarà el seu racó.

El camí que porta a la taverna d'Old John és ple de desenganys.

És un home noble i torna de tot, segur que t'acollirà a les seves mans.

Anant aquí després de tant de temps, em sembla veure la mateixa gent
perduts en les històries d'Old John.
Les seves fotos omplen les parets, els seus records aturats en el temps
el vell John les observa amb el cor.

Té por de poder perdre un dia aquest lloc, i mai deixarà el seu racó.

El camí que porta fins a Dublín està ple de paranys.
Aquesta terra és noble i sense cremar, segur que t'acollirà a les seves mans.

Records de la guerra, camises gastades,
les cares cremades, és tot el que he trobat.

El camí que porta a la taverna d'Old John...

mira i contempla

2009-08-06T11:43:00.000+01:00

el bandoler lluis llach

2009-08-06T11:23:00.002+01:00

Era el segle XIX,
el seu nom Joan Serra
bandoler per vocació,
el seu mot: “en Lapera”.

Li agradava la sang
ben fresca i ben nova
per ferides brollant
i embrutint la roba.

Se sentien cridar
a les víctimes boges
per la por i el dolor
“pietat, pietat!”

- No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!

- No em mateu!
Us demano per ma mare.
- Reseu l’últim “crec en Déu”.
- Pietat, pietat!

I poc a poc
va clavant-li punyalades,
el seu mot era “en Lapera”,
bandoler per vocació.

L’endemà
davant la Verge del Carme
hi ha un home que està pregant
de dos ciris encén la flama.

I així,
per camins i muntanyes
se senten els forts crits
de la gent que en Lapera mata.

- No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!

- No em mateu!
Us demano per ma mare.
- Reseu l’últim “crec en Déu”.
- Pietat, pietat!

I altra cop
la Verge té una plegaria
i per l’ànima d’un mort
dos ciris ja tenen flama.

Però en Joan Serra
avui ja no ha tingut sort
dos soldats l’han agafat
i ara resta entre barrots.

I tothom de bon matí
veu la forca preparada,
en Lapera dóna un crit
es la última plegaria.

- Quan jo sigui ben mort
i penjat de l’alta forca
i defalleixi mon cor
i m’aneu a posar a la fossa
que algú resi una plegaria
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama.

Ningú ho va fer.

el principe de bel air

2009-08-05T08:36:00.002+01:00

2009-08-04T13:44:00.001+01:00

Sé que això és un adéu
on no hi mànquen plors
ni el soroll dels mots.

Sé que el temps llevarà
un mur silenciós
d´oblids i records.

Però, em crida, crida el vent,
i amb ell m´en vaig.
Però, em crida, crida el vent,
i m´en vaig amb ell.

Sé que em tingut la raó
i només per això,
tornaria a estimar-te.

Sé que els acords que escric
són per tenir aquí
la teva semblaça.

Però, em crida, crida el vent,
i m´en vaig amb ell
Però, em crida, crida el vent,
i m´en vaig amb ell.

Sé que això és un adéu
on no hi mànquen plors
ni el soroll dels mots.

Però, em crida, crida el vent,
i m´en vaig amb ell
Però, em crida, crida el vent,
i m´en vaig amb ell.

la Madame

2009-08-03T13:26:00.001+01:00

Cançó d'amor a la LLibertat, Lluis LLach

2009-08-03T13:15:00.002+01:00

Ni sé com, Llibertat,
hem vestit la teva imatge en el temps;
per no haver-te conegut
t'hem ofert cançons d'amor
per a fer-te un poc menys absent.

La Llibertat
aquesta dama encadenada que ens està esperant.

I el teu nom, Llibertat,
poc a poc l'abarateixen, meu amor,
sabent-nos enamorats
venen ombres del teu cos
per calmar la nostra antiga sed,
però així no ets tu.

La Llibertat
aquesta dama encadenada que ens està esperant.

I potser, Llibertat,
ets un somni fet bandera, tant se val.
Cridarem sempre el teu nom
com si viure només fos
ésser pel·legrí a la teva font.

La Llibertat
aquesta dama encadenada que ens està esperant.

canço el vent de raimon

2009-07-31T13:47:00.002+01:00

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

biografia de raimon

2009-07-31T13:45:00.003+01:00

Nascut Ramon Pelegero Sanchis al carrer Blanc de Xàtiva -lloc citat en algunes de les seves cançons- el 2 de desembre de 1940, de jovenet va treballar un parell d'anys a l'emissora de ràdio de la seua ciutat, on s'introduí en el món del disc i va conéixer les interpretacions d'artistes tan diversos com Juliette Gréco, els Platters o Juanito Valderrama.

[edita] Anys 60
Als vint-i-un anys es traslladà a València per a estudiar història: és llavors quan va descobrí la pròpia cultura i féu les primeres lectures d'Ausiàs March, Espriu, Pla i Fuster (entre d'altres); abans, però, ja havia ja nascut la seua primera cançó, Al vent, sorgida de l'experiència d'anar de paquet en un trajecte amb moto.

L'any 62, Raimon va fer la seua primera actuació pública en el lliurament d'uns premis literaris; poc després, en acabar un aplec a Castelló on participen Els Setze Jutges, canta per a ells a una taverna: Josep Maria Espinàs queda impressionat i el convida a actuar al Fòrum Vergés de Barcelona. L'èxit és immediat: Raimon va sorprendre per la forma i pel contingut de les seues cançons; pel crit, per l'existencialisme rebel que desprenen els textos. S'allunya de la manera de fer «a la francesa» dels Jutges i oferix una visió del món que no prové de la burgesia barcelonina d'on provenen Espinàs, Delfí Abella, Enric Barbat i companyia, sinó de les classes treballadores valencianes. Molt ràpidament, el 1963 apareix, publicat per Edigsa, el seu primer disc: un EP que conté Al vent, Som, La pedra i A cops, que esdevingué un èxit de vendes inesperat.

Arran de l'èxit va rebre la proposta de participar al Festival de la Cançó Mediterrània amb una cançó en català. Reticent a l'inici, Raimon acabà acceptant «per voluntat de servei al país i a la llengua». Raimon, encorbatat i sense guitarra, cantà junt amb Salomé (que interpreta la veu femenina del tema) Se'n va anar, una cançó d'amor de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell; Manuel Fraga, llavors ministre d'informació i turisme, comentà: «No pasa nada porque haya una canción en catalán». La peça, votada pel públic, va guanyar el primer premi: a partir d'este moment, la Cançó catalana (considerada fins aleshores com un fenomen minoritari i inofensiu), començaria a rebre assíduament les atencions de la censura i de les institucions franquistes, amb el rosari de prohibicions que això comportava.

Immediatament va aparéixer el segon EP amb Se'n va anar i tres temes més: l'existencialista Disset anys, Cançó del capvespre (la primera musicació que feia, d'un poema d'Espriu) i Ahir (ràpidament coneguda pel subtítol Diguem no), que durant molts anys hauria de ser cantada amb algunes alteracions respecte del text original: així, «Hem vist tancats a la presó homes plens de raó» es convertiria en «Hem vist que han fet callar molts homes plens de raó». Més tard, Raimon confessà que va voler posar juntes Diguem no i Se'n va anar perquè «si prohibien una cançó, també haurien de prohibir l'altra».

El 1964 va aparéixer un tercer EP del qual destaquen les cançons D'un temps, d'un país i Cançó de les mans; el mateix any veu la llum un primer LP, enregistrat en directe amb un públic reduït, que conté versions de la majoria de les cançons publicades prèviament: Al vent, Som, La pedra', A cops, Perduts, Disset anys, Cançó de les mans, Diguem no, D'un temps, d'un país, La nit i dos temes nous (Si em mor i Cantarem la vida). Curiosament, la censura va obligar a afegir a este tema un cor que repetix «Israel, Israel» on sentim «Cantarem la vida d'un poble que no vol morir», presumiblement perquè l'oient no pensara que feia referència a un país més proper.

El 1965 Raimon canta per primera volta en solitari a l'Aliança del Poble Nou de Barcelona sense la companyia dels Jutges o d'altres cantants; el mateix any comencen les seues activitats internacionals: és cridat de la Universitat belga de Lovaina i publicà un EP amb quatre cançons d'amor dedicades a l'Annalisa Corti (la dona que, a l'any següent, esdevindria la seua muller): En tu estime el món, Treballaré el teu cos, Si un dia vols i No sé com.

L 'any següent va tindre lloc el seu històric recital a l'aire lliure a l'Institut Químic de Sarrià (el primer acte realment massiu de la Nova Cançó), fa les primeres actuacions a París (a la Mutualité i a l'Olympia) i Alemanya i apareix, amb una coberta de Joan Miró, l'àlbum Cançons de la roda del temps, musicació íntegra de la secció central del llibre d'Espriu El caminant i el mur: dotze poemes que tracen el cicle solar i alhora el cicle vital de l'home, als quals Raimon afig com a cloenda un tema de caràcter més aïna cívic que metafísic, Inici de càntic en el temple, que tindria molt d'èxit gràcies al seu final contundent: «Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble». Espriu va dir que Raimon havia cantat els seus poemes «com ningú».

A França va aparéixer un àlbum enregistrat en directe el 7 de juny a l'Olympia que guanyà, l'any següent, el Premi Francis Carco al millor cantant estranger, atorgat per l'Académie du Disque Français: hi trobem molts temes ja coneguts, una versió no censurada de Diguem no i altres d'inèdits a l'Estat espanyol com el tema sobre l'emigració (Cançó del que es queda) o No em mou al crit (una reivindicació de la cançó com a eina de pensament i combat) i Cançó de la mare.

El 1967 va fer al Teatre Romea la que serà la primera tanda de recitals d'un cantant català i també va actuar a Cuba, Suïssa i en altres països. Arran d'un concert celebrat el 28 de gener al Palau de la Música Catalana, va traure l'àlbum en viu Raimon al Palau amb dotze cançons, cap d'elles inèdita discogràficament: la cosa més remarcable de l'àlbum és l'intensíssim ambient que respira l'enregistrament, on Raimon és, més que un cantant, el portaveu d'unes inquietuds socials i polítiques compartides per un públic cada vegada més ampli. El mateix any apareix el seu últim EP, del qual reïxen Petita cançó de la teva mort de Salvador Espriu (dedicada a Bartomeu Rosselló-Pòrcel) i un nou clàssic, País Basc, on l'expressió «Gora Euskadi» tingué de ser substituïda per «Gora gora».

El 1968 publicaria el primer disc amb Discophon, amb el poema d'Espriu Indesinenter; aquell mateix any va fer dos històrics recitals més: l'un, al desaparegut Price, en un festival a favor del moviment obrer; l'altre, a la Facultat d'Econòmiques de Madrid. Arran d'est últim concert escriuria la cançó Divuit de maig a la Villa i cantà també a Mèxic, Alemanya, Suïssa i Cuba.

Un any més tard tornaria a actuar a l'Olympia parisenc, resultant-ne un nou LP publicat només a França amb temes inèdits fora d'eixa república, com Contra la por.

[edita] Anys 70
Després d'un nou senzill que incloïa la seua primera musicació d'Ausiàs March, Veles e vents, el 1970 trau el disc Per destruir aquell qui l'ha desert, arranjat per Lleó Borrell i amb una portada d'Antoni Tàpies: la primera cara, íntegrament dedicada a musicacions de poetes de la literatura catalana del segle XV, conté el poema Desert d'amics -el títol original, Presoner, fou tombat per la censura- de Jordi de Sant Jordi; un fragment del Llibre dels bons amonestaments d'Anselm Turmeda titulat Elogi deIs diners; i quatre poemes d'Ausiàs March (Veles e vents, Així com cell, Quins tan segurs consells i Si com lo taur). En la segona cara, a més de l'Indesinenter espriuà ho troba cinc temes amb text del mateix Raimon: Societat de consum -una de les poques cançons amb tractament irònic-, Quan creus que ja s'acaba, De nit a casa, T'ho devia i Sobre la pau.

El 1971 va traure un altre LP que incloïa 13 de març, cançó dels creients -una cançó composta arran d'un altre recital especialment emotiu- i la cançó d'amor Quan te'n vas. El mateix any apareixien discs seus a França, els Estats Units i l'Uruguai alhora que actua a este mateix país i també a Xile i l'Argentina: durant un parell d'anys, Raimon publicava altres discos a l'estranger i feia centenars de recitals multitudinaris.

El 1973 publica el llibre Poemes i cançons, prologat per Manuel Sacristán, i a l'any següent publica el disc A Víctor Jara, amb la col·laboració de músics d'avantguarda francesos com Michel Portal, que inclou molts poemes musicats d'Ausiàs March (No em pren així, Lo jorn ha por), Joan Roís de Corella (Si en lo mal temps), Joan Timoneda (So qui so) i Pere Quart (Una vaca amb un vedellet en braços); els texts originals de Raimon són T'he conegut sempre igual (cançó sobre la clandestinitat escrita arran d'una trobada fortuïta amb el perseguit Gregori López i Raimundo), Molt lluny (una revisitació nostàlgica de l'adolescència), Morir en aquesta vida (una negació del suïcidi que compta amb una citació literal de Maiakovski), el tema sobre la trentena Amb tots els petits vicis i la superba cançó d'amor Com un puny (escrita amb decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba a la manera d'Ausiàs March i una rima consonant insòlita en Raimon). La dedicatòria a Víctor Jara queda justificada amb la inclusió d'Amanda, versió valenciana de la cançó de Jara Te recuerdo, Amanda. El mateix any apareixen dos àlbums més: l'un a França, T'adones, amic, amb diverses cançons prohibides al sud dels Pirineus; l'altre, Campus de Bellaterra, enregistrat en directe en un multitudinari recital multitudinari a la l'Autònoma de Barcelona on hi trobem diverses cançons inèdites a l'estat, totes amb un fort contingut cívic: Qui ja ho sap tot, A un amic, 18 de maig a la Villa, No em mou el crit, Quan jo vaig nàixer i el poema d'Espriu dedicat a Pompeu Fabra El meu poble i jo.

L'any 1975, mentre Franco agonitza, Raimon estrenava al Palau d'Esports de Montjuïc un dels seus temes clàssics, Jo vinc d'un silenci, moment recollit en el documental La Nova Cançó de Jaume Casas. L'any següent, en plena efervescència predemocràtica, cantava al Pabellón Deportivo del Real Madrid, el primer d'abril el que havia de ser el primer de quatre recitals, però els altres tres foren prohibits. L'increïble ambient del concert queda recollit en un àlbum doble, El recital de Madrid. L'estiu del mateix any actuà per primera i última vegada a les Sis Hores de Cançó a Canet, l'edició més multitudinària amb més de seixanta-mil persones omplint el Pla d'en Sala: en un dels moments més emotius de la nit, durant l'actuació de Raimon (exactament mentre cantava Inici de càntic en el temple) una grua elevà una enorme senyera quatribarrada.

A partir d'aquell moment, Raimon dedicaria molts esforços per evitar entrar al «Museu de la Resistència»: encara que durant el 1977 va fer quatre actuacions al Palau d'Esports, cada volta anva fugint més dels concerts multitudinaris i es negavà a «cremar-se» en actes organitzats per partits polítics. També començaria a actuar acompanyat per un contrabaixista abans de comptar amb tot un grup darrere; fins aleshores, Raimon sempre havia ocupat l'escenari tot sol, amb la seua guitarra.

Abans d'anar-se'n a fer una primera gira al Japó, el 1977 tragué l'àlbum Lliurament del cant, que recollia poemes de Timoneda (Bella, de vós so enamorós, Qui té anguila per la cua), Espriu (Potser arran de l'alba) i uns quants texts propis: Qui pregunta ja respon, Un lleu tel d'humitat, Tristesa el nom, Com una mà, Que tothom, A Joan Miró -cançó no precisament nova, però sí inèdita a l'estat espanyol- i una versió en estudi de Jo vinc d'un silenci.

Dos anys després (el 1979) apareixia un nou àlbum que presentaria amb set recitals al Palau de la Música: Quan l'aigua es queixa inclou poemes d'Espriu (Nous cants de llibertat i la irònica i insòlitament swing I beg your pardon), Ausiàs March (Si em demanau i On és lo lloc), i texts propis: Als matins a ciutat, L'última llum, Un sol consell, No el coneixia de res, Fou un infant, Perquè ningú no em contarà els seus somnis, I després de creure tant i Andreu, amic –dedicada a l'escultor Alfaro. Amb estes cançons, Raimon assolia la maduresa poètica, alhora que fugia del reduccionisme amb què molts volien desqualificar-lo i arraconar-lo.

Anys 80
Per tal d'arreplegar tota la seua obra, el 1981 va regravar totes les seues cançons amb nous arranjaments de Manel Camp i Antoni Ros-Marbà, resultant-ne un conjunt de deu discs on els temes queden agrupats temàticament: Orígens, Cançons d'amor, Ausiàs March, Dedicatòries, Cançons de la roda del temps (Espriu), He mirat aquesta terra (Espriu), Poetes dels segles XV i XVI, Amb els silencis i les nostres paraules i L'aigua del temps que vius; el desé disc (Testimonis) està dedicat a enregistraments en directe i inclou una versió d'Al vent cantada en japonés per una coral nipona. Els únics temes inèdits que incorpora Raimon. Totes les cançons (premi Ciutat de Barcelona) són algunes esplèndides musicacions de Roís de Corella, Timoneda, Ausiàs March i Espriu.

L'any 1983 publicava Les hores guanyades, un dietari amb interessants pensaments sobre el moment polític -l'intent de colp d'Estat del 23 de febrer el sorprén en plena gravació-, la faena artística i molts temes més; a partir d'eixe moment, Raimon es prodigaria poc en públic i enregistrarà amb comptagotes: en 1984 publicà un nou àlbum, Entre la nota i el so, amb temes com Lluny de la pedra i de l'aigua o Al meu país la pluja.

L'àlbum següent (1987) marca un idil·li fugaç amb la música electrònica i amb instruments com la bateria i els sintetitzadors (els arranjaments són fets per un percussionista, Ezequiel Guillén Saki): en la presentació del disc al Palau, Raimon actuava per primera vegada quasi tot el recital sense agafar a la guitarra i assajava un joc gestual amb efectes brillants com, per exemple, el final de Com un puny. Presències i oblit compta amb temes d'un marcat caràcter intimista: Del blanc i el blau, La mar respira calma -escrit a la manera d'Espriu- o Primer parlaré de tu.

Raimon tardaria exactament una dècada en gravar un disc de cançons noves, però això no vol dir que estiguera inactiu: havia format un grup estable d'acompanyament que li anava com l'anell al dit -guitarres, contrabaix, violoncel i acordió- i actuava amb mesura i només en condicions «artísticament òptimes».

Anys 90
L'any 1992 feia una nova gira pel Japó i també cantà en diverses universitats dels Estats Units. El mateix any, sorprendre a més d'u en fer-se càrrec d'un programa a TVE-Catalunya dedicat al món del llibre, Literal.

El dia de Sant Jordi de 1993 tingué lloc un gran recital al Palau Sant Jordi davant uns dihuit mil espectadors amb motiu del trenté aniversari de la publicació d'Al vent. Raimon va cantar moltes cançons, però per l'escenari també passaren molts artistes que havien compartit experiències amb ell al llarg de molts anys: l'uruguaià Daniel Viglietti, el basc Mikel Laboa, el portugués Luis Cilia i el mític folklorista nord-americà Pete Seeger; els convidats locals eren Serrat (antic rival i amic reconciliat), Ovidi -poc abans de declarar-se-li el càncer que acabaria amb la seua vida- i Pi de la Serra. També hi actuaren el grup japonés Warabi-za, la Coral Sant Jordi dirigida per Oriol Martorell i la Lira Ampostina.

El mateix any publicà una nova Integral, ara en CD: l'obra, guanyadora del Palmarès des Palmarès que atorga la Nouvelle Académie du Disque Français, aplegava un total de cent vint-i-una cançons dividides en Orígens i dedicatòries, Cançons d'amor i de lluita, Cançons de la roda del temps i d'altres poemes de Salvador Espriu, Ausiàs March i alguns poemes dels segles XV i XVI, Aquest cant vol ser plural i Coincidències, dissidències, indecències i algunes rareses (est últim, dedicat a enregistraments en directe).

A l'inici del 97 apareixia un disc amb cançons noves: Cançons de mai, de nou amb arranjaments de Manel Camp, comprenia set noves musicacions dAusiàs March i sis temes propis, entre els quals cal destacar la irònica i punyent Sol·liloqui sol·lipsista que fins i tot donaria lloc a un insòlit videoclip. El mateix any se li concedí la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, encara que, uns anys abans, havia refusat la Creu de Sant Jordi. Amb el títol Cançons de mai. Cançons de sempre, Raimon faria actuacions a Perpinyà, a Xàtiva -li negaren un teatre de la ciutat de València amb excuses-, a Mallorca i de bell nou al Palau, ple de gom a gom durant molts dies; també va fer una gira molt comentada pel Regne Unit. Un dels fets més sonats de l'any va ser la xiulada que rebé a la Plaza de las Ventas madrilenya -on actuava en un acte d'homenatge a Miguel Ángel Blanco (regidor basc del PP assassinat per ETA)- per part d'un sector del públic que no acceptava que Raimon cantara en «la modalitat del català que es parla al País Valencià». La cançó era País Basc, prohibida durant la dictadura franquista. L'acte va ser retransmés per TVE, i el fet de la xiulada tingué un ressò notable.

A final d'any apareixia el CD Recitals al Palau, l'enregistrament d'una selecció de temes presos de les actuacions abans esmentades: al llarg , una antologia raimoniana de vint-i-dues cançons amb la qual, cap a la fi de segle, Raimon va demostrar la vigència i l'atemporalitat del concepte de cançó que representa; el 1999 publicà una compilació amb tots els seus temes de caràcter amorós: Les cançons d'amor.

[edita] Segle XXI
El 2000 treia una Nova integral amb diverses cançons inèdites: les adés esmentades i noves musicacions de poemes dels autors del segle XV Francí Guerau, Jordi de Sant Jordi, Mossèn Estanya, Bernat Metge i Jaume Roig (el truculent fragment de l'hostalera de París que es troba en l'Espill). La nova Integral també replegava les dos úniques cançons d'altri que Raimon havia enregistrat: Se'n va anar i Amanda.

El 21 de març de 2007 va rebre el Premi d'Honor de l'Acadèmia de la Música Espanyola alhora que es queixava del govern valencià[1] i el 21 d'octubre del mateix any participà, junt amb la Bonet, Pep Sala i més, en l'acte Volem tots els papers organitzat per la Comissió de la Dignitat al Palau Sant Jordi, davant de dotze mil persones; el 22 de maig de l'any següent va realitzar un concert commemoratiu pels quaranta anys del Recital de Mardid amb un concert a la Universitat Complutense i, encara en 2008, el 15 de juny del mateix any va cloure la jornada de portes obertes del Castell de Montjuïc amb un concert antològic retransmés en directe per la TV3.

la gallineta lluis llach

2009-07-31T08:27:00.006+01:00

La gallineta ha dit que prou
ja no vull pondre cap més ou
a fer punyetes aquest jou
que fa tants anys que m'esclavitza.

I si em venen ganes de fer-ne
em faré venir un restrenyiment,
no tindrà coa més ou calent
el que de mi se n'aprofita

La gallina ha dit que no,
Visca la revolució!

A canvi d'algun gra de blat
m'heu tret la força de volar
però, us ho juro, s'ha acabat!
tinc per davant tota una vida
i no pateixo pel destí,
que un cop lliurada del botxí
no ha d'haver.hi cap perill
perquè m'entengui amb les veïnes.

I els galls que amb mi hauran de dormir
els triaré sans i valents,
que n'estic farta d'impotents
que em fan passar nits avurrides.
Qe quedi clar per sempre més,
que jo de verge no en tinc res,
i que, posats a fer, no em ve
d'un segon restrenyiment.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució!

la Vaca Cega (Joan Maragall)

2009-07-28T13:50:00.002+01:00

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

El Vilorai

2009-07-24T13:30:00.004+01:00

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

El Cant de la Senyera

2009-07-23T13:23:00.002+01:00

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat!
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

El Cant del Poble

2009-07-22T13:39:00.001+01:00

El cant del poble
Glòria, catalans, cantem!
Cantem amb l’ànima!,
Un crit i una sola veu,
Visca la pàtria!
La nostra terra és redimida!
El gran moment es arribat!
Fora els ultratges! Lluny la mentida!
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!
Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta!
Voli sobre el front l’estel
de la senyera!
Tenim les venes per estimar-la,
i en la tempesta del combat,
tenim els braços per defensar-la!
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!
Josep M. De Sagarra

Rossignol que vas a França

2009-07-21T14:00:00.003+01:00

Rossinyol, que vas a França,
rossinyol,
encomana'm a la mare,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Encomana'm a la mare,
rossinyol,
i a mon pare no pas gaire,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Perquè m'ha mal maridada,
rossinyol,
a un pastor me n'ha dada,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Que em fa guardar la ramada,
rossinyol,
he perduda l'esquellada,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Jo t'he de donar per paga,
rossinyol,
un petó i una abraçada,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Rossinyol, que vas a França,
rossinyol,
encomana'm a la mare,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Encomana'm a la mare,
rossinyol,
i a mon pare no pas gaire,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Perquè m'ha mal maridada,
rossinyol,
a un pastor me n'ha dada,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Que em fa guardar la ramada,
rossinyol,
he perduda l'esquellada,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Jo t'he de donar per paga,
rossinyol,
un petó i una abraçada,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Alp un poble, un món

2009-07-16T13:22:00.003+01:00

Gentilici Alpenc, alpenca
Superfície 44,19 km²
Altitud 1.158 m
Població (2008)
• Densitat 1.686 hab.
38,15 hab/km²
Coordenades [mostra la localització en un mapa interactiu] 42° 22′ 31″ N 1° 53′ 19″ ECoordenades: [mostra la localització en un mapa interactiu] 42° 22′ 31″ N 1° 53′ 19″ E
Sistema polític
Entitats de població
• Alcalde: Cosme Ruaix i Junoy

Alp és un municipi de la comarca de la Baixa Cerdanya.

S'estén des del pla fins la Collada de Toses. El municipi limita al N i NE amb el de Fontanals de Cerdanya, mentre que pel sector alt de la vall ho forma amb Puigcerdà.

Alp té al sud del seu terme dues estacions d'esports d'hivern: la Molina a llevant i Masella a ponent.

És un municipi amb grans extensions de boscos a les muntanyes d'Alp, la Comella i el Saltèguet, encara que els boscos d'avets d'aquest lloc pertanyen a Puigcerdà des del segle XIV.

El terme municipal integra una petita part del Parc Natural Cadí-Moixeró i de la Reserva Nacional de Caça de la Cerdanya. Hi ha diferents refugis de muntanya com el des Pas de Roc, de la Pleta, de les Vaques, dels Ocells, i el del Medi Rural. També hi passa un itinerari de gran recorregut (GR-4).

És el municipi més oriental de la Baixa Cerdanya i connecta amb el Ripollès per la Collada de Toses.

Està situat a 1.159 m d'alçària, a la vall del riu d'Alp. S'hi pot arribar amb ferrocarril, mitjançant l'estació Urtx-Alp de la línia Barcelona - Puigcerdà - la Tor de Querol.

Ja existia al segle IX com a parròquia del Bisbat d'Urgell, quan el monjo Eudald de Conques hi passà amb les relíquies de Sant Vicenç , en el seu camí des de València i Saragossa cap al cenobi de Castres (França) al qual estava adscrit. Les notícies sobre Alp no comencen a ser abundoses fins el segle XIV. A començaments d'aquell segle, les seves terres estaven repartides entre els barons d'Urtx, els vescomtes de Castellbó i el rei. En el decurs del segle, els reis d'Aragó comprarien les terres dels Urtx (1316), i vendrien les seves als Mataplana (1368). Aquests se'n desfarien venent-les a Joan de Lussana (1373), i el fill d'aquest a la Vila de Puigcerdà (1393). Mentrestant, les terres dels Castellbó passaren a començaments del mateix segle a un altre particular.

De l'església del segle IX no queden més que les referències. L'actual església parroquial de Sant Pere, datada del segle XII, mostra al gruix dels seus murs la necessària fortificació que degueren suposar les escomeses occitanes de l'època. La Torre de Riu, vora la riba del riu d'Alp, és una antiga torre fortificada que modernament s'ha vist convertida en castell neo-gòtic de ressons romàntics. Junt a la Torre hi ha una capella dedicada a la Divina Pas

Catalunya Nord, una part de la nostra nacio que els hereus de Felip V van regalar als gabatxos

2009-07-15T13:29:00.002+01:00

La Catalunya del Nord (també anomenada Catalunya Nord) és la part de França històricament i culturalment catalana i separada de la resta de Catalunya en virtut del tractat dels Pirineus (el 7 de novembre del 1659). L'inventor del terme Catalunya del Nord és l'Alfons Mias en els anys 1930.[1] La denominació comprèn les comarques històriques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i el nord de la Cerdanya (el que es coneix com Alta Cerdanya). La Fenolleda, malgrat ser majoritàriament occitana, s'inclou sovint en la definició de Catalunya del Nord per les seves relacions geogràfiques i administratives amb el Rosselló.

Actualment aquestes comarques constitueixen el departament francès dels Pirineus Orientals (Pyrénées Orientales en francès), el qual s'engloba dins de la regió del Llenguadoc-Rosselló (Languedoc-Roussillon), el qual es coneix informalment en francès com a Pays Catalan (en català: País Català).[2]

El 10 de desembre del 2007 el Consell General dels Pirineus Orientals aprovà l'oficialitat del català, juntament amb el francès.[3] i, en el mateix document, l'apel·lació Catalunya del Nord com a equivalent del francès Pyrénées orientales.

la Revolucio Industrial a Catalunya

2009-07-14T14:14:00.000+01:00

La revolució industrial es el proses per el qual es passa d’una economia bàsicament agrària i estancada a una economia industrial amb creixement constant.
Característiques:
- Producció en massa de bens.
- La substitució de l’energia humana i de les energies naturals per l’energia mecànica.
- La mecanització dels processos productius.

Es produeix per primer cop a Gran Bretanya a mitjans del S.XVIII, per la coincidència de tota una sèrie de factors.
A la resta de països europeus aquest procés no te les mateixes característiques (procés d’industrialització)

1. La Revolució Industrial a Catalunya.

1.1. Causes de la industrialització:
En el segon terç del S.XIX s’inicia el proses d’industrialització a Catalunya i en algunes zones del estat Espanyol (zones de València, Andalusia,…)
El fet de que Catalunya s’industrialitzí primer i de forma més decidida que la resta de l’estat espanyol s’explica que Dresde finals del S.XVIII ja es donaven les condicions idònies per desenvolupar-se aquest proses:

- Avenços en l’agricultura(revolució agrícola) - Existència d’una agricultura de mercat.
- Es pot mantenir una població no agrícola. (que treballa a l’industrial.
- La venda dels productes agrícoles proporciona a la pagesia unes rendes monetària que pot utilitzar per comprar productes industrials.
- Existència d’un mercat integrat.
- Existència d’una classe empresarial amb empenta.
- Existència d’una classe obrera qualificada.
- Existència de capital per invertir.

1.2. Fases de la industrialització:
El primer sector en industrialitzar-se es el sector tèxtil a la segona meitat del S.XIX es desenvoluparà l’industria metalurgica i mecànica.
1ª Fase Correspon al 2on. Terç del S.XIX, predomina l’ús de la
maquina de Vapor i el sector cotoner(teixits de cotó)
2ªFasse Correspon al últim terç del S.XIX predomina l’ús de l’energia hidràulica i el sector de la llana.

A que es deuen aquest cambis?
En una 1ª fase la gran invasió es la maquina de vapor pero el seu us a Catalunya tenia el greu inconvenient de que a Catalunya hi hauria poc cotó, es tenia que importar des de Anglaterra.
L’estructura de carbó va portar a la utilització de l’energia hidràulica.
El pas del predomini del cotó al de la llana s’explica per la “fam de cotó” provocada per la guerra civil dels E.U.A.
Estructura i tipologia industrial
Les empreses industrials catalanes eren de tipus familiar no grans S.A., perquè disposaven de capitals escassos, el capital del que disposava la burgesia, els indians* o els inversors estrangers es dirigia cap a altres sectors que donaven guanys més ràpids com podien ser:
- La compra de terres (desamortitzacions)
- Finances.
- Ferrocarril.

D’on prové el capital que s’inverteix en l’industria tèxtil?
- D’antics artesans o d’empresaris manufacturés, que invertint petites quantitats podien anar modernitzant els seus negocis. Són empreses petites que creixen gràcies a la reinversió.
-Quan es desenvolupi l’industria metalurgiaca si que es constituir grans S.A. perquè les necessitats de capital són més grans.

Indians (persones que havien fet fortuna en Amèrica)

Perquè fa a la tipologia de la indústria tèxtil. Segons la font d’energia que utilitza.
Vapor Els que utilitzen el carbó i la maquinaria de vapor.
Colònies Energies hidrauliques.

VAPORS COLONIES
Localització - Ciutats litorals prop dels ports més importants on arribava el carbó ( de G.B.) - Seguint els cursos dels rius
Funcionament Maquina de vapor (carbó) que acciona els fusos (filat) o els telers (teixits) a través de embarrats i politges. ->Resclosa –Acumula l’aigua.-
->Canal de derivació – Porta l’aigua a la fabrica.-
->La turbina- Accionada per la força de l’aigua.-
->Abacador-desprenen l’aigua utilitzada.-
Dependències Únicament l’establiment febril: maquines, magatzem, tallers, ... Establiment febril, cases per als treballadors, escola, cantina, església, ... (nova ciutat)
-Propietat del amo de la fabrica.
Relacions
Amo-treballador Els treballadors estaven menys subjectius a la disciplina laboral i eren més conflictius.
+ vagues, + conflictes “Feudalisme industrial”
Els amos tenien un control absolut sobre els treballadors.
- molt pocs conflictes i mà d’obra barata.
Distribució geogràfica. Comarques costaneres

Barcelona,
Comarques riveres (rius)
El Balles, Vergadà, Garrotxa,
Aventatges o -No s’ha d’invertir tans diners com a la colonia.
-Poden funcionar sempre sense dependre del caudal del riu. -Energia gratis.
Inconvenients
Que té cada indústria. -El cost de producció dels teixits era més elevat que la resta d’europa -Sequeres dels rius als estius.

Quines limitacións tenia l’industria Catalana per el seu creixement?
- La pobresa del subsol (falta de carbó)
- Escas poder adquisitiu de la societat española.
- El millor mercat eren les colonies.

2. El desenbolupament industrial.

A la resta del estat espanyol no es donaven les mateixes condicions que a Catalunya perque s’inicies un proses d’industrialització accelerat. Tot i això, algunes regions o algúns sectors (ferrocarril i mineria) es van desenvolupar considerablement al segle XIX.

2.1. Els transports.
La millora dels sistemes de comunicació i els transports per la modernització economica de l’estat, ja que sense aquesta millora dels transports no era posible la integració del mercat i per tant tampoc era posible el desenvolupament de les activitats industrials.
L’unic sistema de transport viable era el transport per ferrocarril.
Tot els governs del S.XII contenir un especial interés en potencia la construcció d’una xarxa de ferrocarrils.

ETAPES:
- 1848 1ª linea de ferrocarril (Miquel Biada/ Mataró-Barcelona)
- 1855 Es promulga la llei general de ferrocarrils que estableix les condicións i els aventatges dels que gaudiràn les empreses que construeixin les linies ferroviaries.
- 1856-1866 Etapa de creixement expectacular de la xarxa ferroviaria.
- 1866-1876 Crisis financera i crisis politica. Es paralitza la constitució de la Xarxa.
- 1875-18855Es viu una 2ª etapa de la expanció de la xarxa ferroviaria.

Caracteristiques de la construcció de la xarxa del ferrocaril

• La necesitat de aconsegir grans quantitats de capital que provenien de Bancs i de societats de credit molts d’ells extrangers especialment francesos. (més del 50% del capital que es va invertir era extranger)
• La protecció de l’estat a la construcció de la xarxa atraves de: - Subencións l’estat alludava a les empreses que construien les vies pagàn un tant per Km. Construit. Es van construir molts Km. De via a llocs on no eren necesaris, moltes empreses es van crear per cobrar les subencións
- exemsió aranzelaria tots els materials destinats a la construcció de la xarxa que s’haurien d’importar estaben exemps del pagament d’aranzels (impostos aduaners) i a qui diu que la exempció aranzelaria va impedir el desenvolupament de l’industria cirelurgica espanyola.
• La necesitat de gran quantitat de capital i els francesos de moltes empreses ferroviaries van permetre que les companyies extrangeres (sobretot les franceses) dominesin el negoci del ferrocaril.
Fins a quin punt la construcció del ferrocaril va aconseguir els seus abjectius.
El ferrocaril va facilitar els intercambis de bens i transport de persones pero no va consegir ser el factor de modernització de l’economia espanyola, perqu el mercat espanyol tenia altres mancanses que dificultaven la seva integació.
-ex. No havien augmentat significativament els nivells de rendes de la població espanyola, el seu poder adquisitiu era molt baix i la demanda era molt baixa.

2.2. La mineria:
Desde l’antiguitat la peninsula Iberica havia estat coneguda per els seus grans recursos en minerals. En el S.XIX contava encara amb uns recursos enormesque eren molt necesaris per l’industria moderna que a leshores s’estava desenvolupant. Apartir de la 2ª meitat aquestes reserves es van explotar masivament per companyies extranlleres.
Per que?
- Les empreses extranlleres eren les que tenien el capital i la tecnica per explotacións.
- Els paisos més industrialitzatsentenien la necesitat i espanya no.
- Aquets recursos del subsol eren de l’estat i el govern era qui otorgava les consecións o la propietat de les mines. En aquell moment l’estat espanyol estava molt endeutat. I va veure en l’expanció de les mines una bona font d’ingresos per al presupost.
“La desamortització del subsol”
- Es va cedir l’explotació de les mines a companyies extrangeres, a cambi del pagament d’un canon (quantitat)
1. Quines consecuencies auria tingut per l’industria siderurgiea espanyola la obligació d’utilitzar productes espanyols en la construcció de la xarxa de ferrocarrils
2. La costrucció de la xarxa de ferrocarrils s’hauria realitzat al mateix ritme sino agues estat vigent l’exempció aranzelaria.
3. Segons l’autor quina es la causa de l’enrederiment de l’industria siderurgiea espanyola.

Consecuencies positives i negatives que va tenir per l’economia espanyola del S.XIX l’explotació masiva dels seus recursos minerals.

Positives - Es creen més postos de treball.
-

2.3. El sector siderometal•lúrgic

Producció d’acer materia semielaborada

1ª materia per a altres industries.

Indstria metal•lurgica

Industria mecànica Industria construcció metaliques.
- maquines - Ponts
- baixells - edificis

Siderurgia:
Mineral de ferro.
1ª materies
Carbó.

a) Industria siderurgica.

Fins al S.XIX tot el ferro és produeix a Espanya a funeries que utilitzen carbó vegetal.
Al llarg del S. XIX augmenta la demanda de ferro per fabricar les maquines per l’industria textil, eines agricoles, construccións metaliques, sobretot per a la xarxa de ferrocarril. La producció espanyola no era suficient per satisfer tota aquesta demanda i es va haver de recorre a la importació de ferro extranger. (tren, exemsió arancelaria)
De mica en mica les foneries van ser substituides per alts forns que utilitzaven carbó mineral. La disponivilitat de carbó mineral serà un factor decisiu en la localització de l’industria siderurgica espanyola.
La primera localització va ser a Andalucia oriental (Malaga --1830-1860)
-Abundancia de mineral de ferro
-No carbó mineral Carbó vegetal
-Poc poder calorific
-Deforestació
Segona localització a Asturies (siderurgia Asturiana –1860-1880)
-Abundancia de carbó. (car i de poca qualitat)
-Proximitat del ferro del Pais Basc.

Les novetats tecniques en el proces de fabricació del acer requerien l’utilització de carbó de qualitat que fos apte per el proses de cocaficació.
Pais Basc - Abundancia de mineral de ferro.
- Es podia extreure a un baix preu.
- Obtenció de carbó angles a baix preu.
- Capitals disposats a inbertir en la industria siderugica.
Del 1860 al 1880 el País Basc només produeix un 22% de tot l’acer que es fabrica a Espanya.
Del 1880 al 1913 el País Basc produeix el 65% de tot l’acer que es fabrica a Espanya.

Quines consecuencies va tenir el desenvolupament de la siderurgia Basca

-Obtenir grans benefici que es van reinvertir en altres sectors i que van permetre la diversificació economica del País Basc:
-Bancs
Companyies navilieres.

Industria metal•lurgica.

1ª etapa primeres industries metal•lurgiques.
-Catalunya M.T.M
-Andalusia
Caracteristiques:
- Dependencia tecnica de l’exterior (G.B.)
- Falta de primeres materies –acer-
- Capitals autoctons, però insuficients
- No són industries competitives.
Industria mécanica e. estrangeres.
Industria de construcció metal•liques e. nacionals.

2ª etapa Desembolupament de la industria metal•lurgica.
- Desenvolupament de la metalurgia basca HACER
- Interés del govern per modernitzar la marina de guerra  construcció de noves drasanes.
- Reavilitació de les industries catalanes.
1891 cambi en la politica economica espanyola, es cambia de lliure cambisme a proteccionisme, i es dicta l’aranzel de 1891

3. Les conseqüències de l’idustrialització.

3.1. Cambis demografics.
Al llarg del S.XIX es produeix un creixement important de la població espanyola i especialment de la població catalana.
Causes:  - disminució de la mortalitat.
- millores en la igiene publica
- millores en l’alimentació.
- manteniment de unes taxes de natalitat molt altes.
Aquet creixement demografic va donar lloc a grans moviments migratoris.
-La migració exterior (1880-1914)
La població de determinades regions va emigrar cap al sud Americà i cap als paisos del nord d’Africa. Aquesta emigració està molt lligada a la crisis de l’agricultura de finals de segle.
-Pel que fà a Catalunya la població emigra de les comarques de l’interior i del sud cap al litoral i cap a Barcelona.
-A nivell d’Espamya la població emigra cap a Madrid i cap a les ciutats industrials desde les regions agricoles més deprimides.
-Pel que fa a l’estructura profesional de la població en el cojunt de l’estat espanyol, un 70% de la població activa o fa en el sector primari, i nomes un 15% en el sector secundari(industria).
En cambi en Catalunya el sector primari ocupa un 53% de la pobació activa i el secundari un 27% de la població.

3.2. El creixement urbà:
El crixement demogràfic i el procés d’industrialització van provocar el creixement de les ciutats i els canvis en la seva estructura i en les seves funcions.
causes:
- La nova industria es desenvolupa especialment en les ciutats i per això les ciutats creixen amb la implantació de fàbriques, de magatzems, …
- La població rural es desplaça cap a les ciutats per treballar a la Industria.
- Les ciutats van adaptar-se a la seva nova funció industrial i per això havia de conectar-se amb les vies de comunicació i transport.
Com afecten aquets cambis a la vida urbana?
- Apareixen problemes de densificació a determinats barris amb la qual cosa empitjora les condicions de vida dels seus habitants.
- Amb el temps es farà necesari enderrocar les muralles que moltes ciutats encara tenien, i construir els aixamples, (zones de nou creixement de ciutats) en aquestes zones si canstrueixen tota mena de serveis hogenics:
Clavageram, distribució d’aigua potable.
- 1854 les muralles es van començar a enderrocar.
- 1885 Barcelona va deixar de ser una plaza forta militar i va començar a creixer més enllà de les seves murralles
- 1859 Pla de l’eixample d’Idelfons Cerdà

Com era el projecte de Cerdà?

Es vasava en un traçat ortogonal
- Els carrers i les boreres havien de ser molt amples
- Limitació en alçada dels edificis, no podien superar els 4 pisos.

3.3. Les transformacións socials.

- El procés d’industrialització va comportar l’aparició de noves classes socials: Burgesia industrial i el Proletariat

Burgesia industrial
- No bassa la seva riquesa en la propietat de la terra o en les rendes agraries sino en l’industria i en la producció febril.
- Desenvolupa alguns valors propis de la mentalitat capitalista com el sentit del treball i de l’estil i l’actitud productivista.
- Les relacións entre les families burgeses es van caracteritzar per una forta endogamia, de manera que les grans fortunes es concentraben en mans de unes poques families, aixó venia reforçat per la figura de l’ereu.
- Actitud puritana inculcada a través d’un comportament molt reglamentat.
- La seva actitud politica esta determinada per els seus interesos economics. En el que si hi ha un acord, es reivindicar una politica proteccionista.
- Van desenvolupar una cultura i uns nous valors socials.

Proletariat
- Es la classe asalariada de l’industria.
- El seu origen està en les classes pageses i artesans i el seu nombre es triplica a la segona meitat del S.XIX
- Les seves condicións de vida.
-Les llarges jornades de treball (12-13 hores diaries).
-Pesimes condicions dels jocs de treball.
-Salaris molt baixos.
-Les vivendes insalubres.
-La disciplina laboral molt dura.
-El treball femení (salaris més baixos que els homes).
-El treball infantil (salaris baixisims).
-No tenien cap mena d’asegurança ni d’asistencia social.
Devant d’aquesta cituació:
-La burgesia no va fer res per resoldre els problemes, perque les consideraben com un mal inebitable que amb el temps es resoldrien.
-L’estat no interbenia, perque els principis de la doctrina economica dominant, la no intervenció de l’estat en asuntes economics.
-L’esglesia desenvolupa la seva doctrina social que es tradueixen en alludar als necesitats.
-Els obrers s’asocien en sindicats per lluitar per els seus drets i per la millora de les seves condicións de vida.
-Es desenvolupen les doctrines socials com són: -Socialisme,
-Anarquisme

2009-05-25T09:08:00.001+01:00

Setmana Cultural
El dilluns 10 poc després que entréssim a fer classes vam sentir uns sorolls estranys, metal·lics. Aleshores ban picar a la porta, eren el Jose i L'Assumpta disfressats de cuiners i ens van dir que anéssim al pati i seiessim per veure la presentació de la Setmana Cultural.
Ens van dividir en grups, per cicles, i aleshores vam començar a fer totes les activitats que ens havien preparat sobre el menjar.
El dijous vam anar d'excursió a veure dues indústries sobre el menjar.

Durant la setmana cultural ens ho vam passar molt bé!!

2009-05-25T09:06:00.000+01:00

vídeo-conferencia 2

vam començar a estudiar a partir d'uns llibres de la biblioteca, d'Internet i d'altres classes . Entre tots ens vam fer preguntes sobre el tema d'astronomia i vam escollir-ne 10.

Després entre les escoles, cada escola tenia 10 preguntes, en total30.

Les vídeo conferencies es basen en 3 coses :

1: Amb el programa oovoo: en veiem amb els altres dos col•legis;

2: S'enjega el concurs: una escola pregunta i els altre coles responen, això si, el primer que digui el seu nom de la escola! Guanya un punt qui contesta bé.

3: Al final és important si t'ho has passat bé!

La primera video-conferència la vam fer de l'Aparell circulatori.

2009-05-25T09:05:00.000+01:00

que he estudiat

Primer va manar a la classe de primer i varem mirar el planetàrium que tenen al sostre. Varem estar mirant i tot seguit ens va fer escriure en un full algunes preguntes de les coses que no sabíem. Després ho varem comentar i algunes preguntes van sortir i d’altres no.
El següent dia de Naturals varem estudiar els eclipsis de sol i de lluna, amb el projector i una bola del món. A tota la classe ens va agradar molt. El projector el fèiem servir de sol.
Un altre dia varem fer els moviments de rotació i translació. No són gaire difícils d’entendre.
Finalment varem parlar del sistema solar;quan es va formar, a partir de que,etc... i els planetes que el formen. Dels planetes varem parlar-ne molt i els varem estudiar molt profundament.

2009-05-25T09:04:00.001+01:00

Sabons

El dia 31 de març quan va acabar el cole, nosaltres els nens de 6è ens hi varem quedar fins a les 22:00 de la nit. Vam berenar i vam començar a fer el sabons per vendre'ls el dia de Sant Jordi. Tots ens ho vam passar genial. Vam fer dos grups de 4 persones. Un grup els feia d'olor a roses i l'altre d'olor a flor de te. Els professors un dia també es van quedar a fer sabons però no amb nosaltres.

Els que vàrem fer nosaltres no ens van quedar gaire bé perquè els vam fer massa tard i no van tenir temps de madurar. Sort en vam tenir que els professors també en van fer i vàrem poder vendre els seus.

No ens esperàvem que en venguéssim tants!!

2009-05-25T09:00:00.002+01:00

ELS PADRINS DE LECTURA
ELS PADRINS DE LECTURA EL DIA 23 DE FEBRER VAM INICIAR ELS PADRINS DE LECTURA . ELS PADRINS DE LECTURA CONSISTEIX A AJUDAR A MILLORAR ALS NENS I NENES DE PRIMER A LLEGIR .
AQUESTA ACTIVITAT LA FEIEM ELS DIVENDRES : CADA NEN DE 6è AGAFAVA UNS TRES NENS DE PRIMER I FEIEM TORNS . ÉS A DIR PRIMER VENIEN DOS I DESPRÉS EN VENIA UN .
EL DIA 27 DE MARÇ VAM ACABAR L’ACTIVITAT DELS PADRINS DE LECTURA I ESPEREM HAVER ENSENYAT UNA MICA A MES A LLEGIR

2009-05-25T08:53:00.003+01:00

ANEM DE COLÒNIES( El primer dia)

Aquest any 2009, els alumnes de primària de l'escola Bac de Cerdanya, hem anat de colònies a la Masia Dorada, a Salou.
El primer dia, quan vam arribar, vam anar a les habitacions i hi vam deixar les maletes, vam estar una estona arreglant l'habitació i després vàrem baixar a dinar.
Després de dinar vam tenir una estona d'esbarjo en un pati molt gran.
A la tarda vam fer activitats i jocs. Quan vàrem acabar ens vam rentar les mans i vàrem anar a sopar. Cada apat el recollien dues persones.
A la nit vam fer jocs també; els grans de cicle mitjà i els de cicle superior vam anar al bosc a buscar peces d'un trencaclosques i les vam portar a la casa de colònies. Allà els de cicle inicial també varen recollir peces. Les vam ajuntar totes i vam descobrir on estaven els malabars que “l'empipador”havia robat.
Després vam anar a dormir. Aquí s'acava el primer dia de colònies a la Masia Dorada.
Enviat per sise a 16:19 0 comentaris

COLÒNIES DIA 3

El tercer dia de les colònies era el dia que ens anàvem de la Masia per tornar al cole. Al llevar-nos al matí ens havíem de vestir i endreçar las maletes per quan arribés l'altre escola estigués tot fora.

Després de deixar les maletes a la plaça Mediterrània vam anar a esmorzar i després al taller de Xina. Allà hi havia 6 jocs per fer: el dels ratolins, el de tirar pilotes als ninots, el de posar arròs als bols, llançar pilotetes als pots de colors , llançar les anelles al lleó i encertar aros a les ampolles. Més tard vam anar a Àfrica on hi havia pintures rupestres que havien fet ells, allà també vam fer música africana amb instruments fets allà. Al migdia vam anar a dinar i a continuació vam jugar fins les 16:00h, just amb temps per agafar les maletes, anar al autocar i tornar a Alp. A mig camí vam parar a l'estació del tren de Montserrat a prendre'ns un gelat, i després tornar al cole.
Enviat per sise a 07:28 0 comentaris

Colònies Segon dia

Pel matí vam esmorzar i com cada dia tots vam anar a la plaça mediterrània. Els de cicle superior vam anar amb bicicleta per Cambrils i des prés vam fer tir am arc .Al migdia quan vam acabar de dinar vam ficar-nos el banyadors i vam anar a la platja. Abans vam jugar al mocador, vam fer una carrera de croqueta i al final per la nit vam sopar, quan vam sortir del menjador vam anar a la discoteca.

TIRAN LO BLANC

2009-02-18T19:05:00.001Z

Tirant lo Blanc (Tirant lo Blanch a l'original) és l'obra més important de l'escriptor valencià Joanot Martorell i està considerada la millor novel·la en llengua catalana. Sembla que fou escrita entre el 1460 i el 1464, fou publicada a València l'any 1490 i reimpresa a Barcelona el 1497. Durant el segle XVI fou traduida al castellà (1511) i a l'italià (1538), més tard al francès (1737) i modernament ho ha estat a l'anglès (1984) i a moltes altres llengües.

[edita] Autoria
S'ignora si Joanot Martorell en morir havia acabat la seva obra; el que es pensava és que quan es publicà a València el 1490 fos més o menys retocada per Martí Joan de Galba, segons deia el colofó de l'obra. El filòleg Joan Coromines opinava que la intervenció de Galba es va limitar a:

Interpolar algun episodi durant l'estada de Tirant a l'Imperi Bizantí.
Refer alguns capítols de l'estada del protagonista a Barbària.
Ampliar l'epíleg.
Dividir el text en capítols als quals posà títol.
És a dir, el possible treball de Galba hauria sigut, segons Coromines, el d'un "polidor" que en cap moment no alterà de manera substancial el contingut de la novel·la.

Avui, gairebé tots els estudiosos del tema han abandonat aquesta idea, i hi ha qui pensa que el qui pot haver modificat el manuscrit de Joanot Martorell hagués pogut ser Joan Roís de Corella. D'altra banda el full que s'ha trobat del manuscrit de l'obra mostra clarament que no fou Galba qui va introduir els títols dels capítols, la qual cosa contradiu el quart punt de Coromines i és un element més en contra de la coautoria de Galba.

Les variacions i contradiccions en l'estil es poden explicar fàcilment per l'extensió de l'obra i les possibles distraccions del novel·lista. L'única relació que Martí Joan de Galba hauria tingut amb l'obra hauria estat el pagament per l'empenyorament en què la deixà Martorell, perquè en realitat Galba era només un prestador de diners i, segons sabem, no era cap literat.

[edita] Itineraris de Tirant lo Blanc
La novel·la s'inicia amb les aventures del cavaller ermità Guillem de Vàroic, el qual rep la visita de Tirant, que es dirigeix a un torneig amb motiu de les noces del rei d'Anglaterra i del qual serà l'absolut guanyador. Alliçonat per l'ermità sobre la cavalleria, Tirant marxa amb els seus acompanyants a França i més tard a Sicília, per alliberar Rodes del setge dels turcs. Després, és cridat a Constantinoble on Tirant arriba a ser cap dels exèrcits bizantins, que també intenten evitar ser envaïts pels turcs. Un naufragi el duu al Nord d'Àfrica, on passarà una sèrie d'aventures que el faran passar de presoner a evangelitzar tots els habitants de la zona. Després torna a Constantinoble, que lliura definitivament dels invasors. Finalment es casa amb la filla de l'emperador, la princesa Carmesina, que havia intentat seduir des de la seva arribada, i és nomenat Cèsar de l'Imperi. El matrimoni mor poc després; Tirant víctima d'una malaltia i Carmesina de dolor per la mort del seu marit.

Al costat de l'acció militar de Tirant corre l'acció amorosa; acció amorosa no únicament de Tirant i Carmesina sinó la dels altres personatges: la de Diafebus i Estefania, la de l'emperadriu i Hipòlit, la de l'emperador i les donzelles del palau, la del príncep Felip amb Ricomana i les extraordinàries col·laboracions de Plaerdemavida i els entrebancs de la Viuda Reposada. Aquesta multiplicitat d'accions manté el lector sempre atent i evita caure en l'avorriment que podrien provocar alguns capítols massa feixucs, a causa dels convencionalismes retòrics de l'època.

[edita] Modernitat de l'obra

Versió Plucker del Tirant lo Blanc.Tirant lo Blanc és la primera novel·la dins de la literatura universal on apareix un heroi de ficció de "carn i ossos". És a dir, personatges quotidians, amb sentiments i defectes. L'obra és el resultat de la suma de moltes novel·les amb més o menys entitat pròpia cadascuna, vertebrades per la presència del protagonista, per una llengua comuna i per una visió totalitzadora del món. Es pot parlar, doncs, d'un cert fragmentarisme estructural que no afecta el sentit unitari de la novel·la. I, de la mateixa manera, podem parlar del trencament que el Tirant representa respecte de la narrativa anterior. En efecte, suposa l'abandó gairebé definitiu dels ideals medievals (religió, cavalleria) i l'apropiació ràpida dels ideals burgesos (plaer, raó, humor) per la qual cosa no podem considerar Tirant lo Blanc com un llibre de cavalleries convencional.

Un altre signe de modernitat és, com en Curial e Güelfa, l'explicitació dels fets mitjançant la lògica i la raó i no mitjançant la fe i els seus misteris. Així, la novel·la és un compendi extraordinari d'estratègia militar i d'utilització científica dels elements de la naturalesa.

Més importants que les escenes de batalles i de festes cortesanes, són les escenes de la vida diària, en les quals els protagonistes es mostren tal i com són realment, despullats de tot artifici, amb tota la senzillesa i espontaneïtat de què els homes són capaços. Aquestes escenes vénen recolzades en el sensualisme de què està impregnada l'obra, amb incursions freqüents en l'erotisme, i per l'alternança narració-diàleg. La sensualitat i l'erotisme responen a una filosofia vitalista totalment allunyada de la immoralitat i a la condició d'adolescents i joves dels personatges principals. La narració en tercera persona diàleg respon a la voluntat per part de l'autor de crear una atmosfera de versemblança mitjançant la rapidesa, l'expressivitat, la ironia i la naturalitat.

En el Tirant la cavalleria ha entrat en crisi; en resten encara les formes externes, els torneigs, els ideals de fe i de l'honor, però ha desaparegut la ficció per deixar pas a la història contemporània. També és nova la manera d'expressar-se, ara ja segons les normes de la prosa renaixentista a la qual era tan afecta l'alta societat valenciana del segle XV: to solemne i oratori, llargs parlaments retòrics, lamentacions, intercanvis de preguntes i respostes, etc. Contràriament, l'ideari burgès hi és expressat en un to col·loquial, dinàmic i mordaç (ironia, comparacions...) que dóna als lectors la pauta de comportament (la psicologia) dels personatges.

Com a nota anecdòtica però transcendent, en el Quixot de Miguel de Cervantes, el Tirant el Blanc és un dels llibres que el barber i capellà del poble d'en Quixot salven de la crema de la biblioteca. Segons el mateix capellà: "Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen, y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de què todos los demás libros deste género carecen."

Tirant lo Blanc i el blaverisme
En la dedicatòria que fa Joanot Martorell del Tirant lo Blanc al Príncep Don Ferrando de Portugal, es fa una de les primeres mencions a la llengua valenciana en la literatura. Concretament, aquest afirma: «..., me atreviré expondre, no solament de llengua anglesa en portuguesa, mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: per ço que la nació d'on jo só natural se'n puixa alegrar e molt ajudar per los tants e tan insignes actes com hi són; ...» Per aquesta sentència, el Tirant lo Blanc ha estat moltes voltes pres com a estendard del blaverisme en defensa d'una independitzada llengua valenciana com a entitat diferent de la llengua catalana.

carnaval al cole

2009-02-18T18:54:00.004Z

Aquesta setmana fem el carnaval i aquest any ens disfrassem de personatges de contes populars.Hem fet mascares de guig i jo amb 7 companys i companyes ens disfrassem de Blancaneus i els set nans.Jo vaig de rondinaire el Juli de feliz l'Aleko de mocos, el Pau de sabi, la Tamara de mut,l'Abel de presumit i la Laura fa de dormilega , el Xavi fa de Blancaneus i la Miriam (la meva tutora)fa de madrastre .Nosaltres voliem que fes de Blancaneus per si trovava novio.El dijous 18 anirem a fer el cercavila per Alp a buscar rostita (pasem pel poble a demanar carn o altres coses per menjar).

L'ESTELADA 100 ANYS DE LA NOSTRA BANDERA, I LA LLUITA CONTINUA

2008-08-28T13:42:00.002+01:00

La necessitat de la creació d’una bandera de combat, pren forma definitiva a través de la inspiració de l’activista i polític Vicenç-Albert Ballester, l’any 1918. En signar-se aquell any l’armistici de la primera guerra mundial i amb l’esclat de l’aparició de nous estats a Europa, uns joves propers a la Unió Catalanista i pertanyents al semiclandestí Comitè Pro-Catalunya, del qual Ballester n’era el president, aprofitaren el moment polític per internacionalitzar el fet nacional català utilitzant la bandera de l’estel solitari. Dins d’aquest grup, Ballester hi creà o inspirà la senyera estelada, perquè tan els catalans com les potències estrangeres visualitzessin clarament les aspiracions independentistes de Catalunya.

La quadribarrada tradicional els quedava curta en soler lluir al costat de l’espanyola que la neutralitzada ideològicament. “L’estelada” en canvi, es convertiria en la nova bandera de la Catalunya insurrecta, fins que aquesta recuperés la independència, moment que retornaria, en paraules del propi Ballester, “de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!”.

El fet d’haver-hi un estel i un triangle en la nostra bandera de lluita, no és un fet casual. La simbologia del l’estel solitari simbolitza, per ell mateix, la llibertat, i en la bandera, la independència del país que representa. El triangle equilàter representa l’estabilitat i la simplicitat. Tradicionalment, és el símbol de la divinitat. Les societats de maçons l’empren sovint en la seva iconografia simbòlica.

Si ens fixem en les banderes d’estats independents i en les de nacions sense estat, encara no reconegudes, en moltes hi sovintegen estels. De tots aquests estats independents, el més antic de tots on hi figura un triangle i un estel, és Cuba, antiga colònia espanyola fins l’any 1898. La lluita de Cuba per la seva independència era ja seguida amb atenció pels catalanistes del segle XIX. La simbologia dels cubans insurgents influí decisivament en els independentistes catalans que residien a l’illa, alhora de dissenyar la nova ensenya de combat.

Un cop acabada la guerra d’Independència de Cuba, es va crear, a Santiago, l’any 1906, el Centre Catalanista de Santiago, on ja s’hi podia veure un primer apunt de la futura bandera catalana estelada: Al mig d’una senyera, damunt mateix de les quatre barres, hi lluïa un estel blanc de cinc puntes. Prenent doncs com a model la bandera de Cuba, Vicenç Ballester, que hi residí temporalment i n’admirà la seva lluita contra l’imperi espanyol, impulsà el disseny definitiu de la bandera del triangle i l’estel.

Els colors tenen la mateixa simbologia que els dels ideals de la revolució francesa, posteriorments adoptats a la bandera dels EUA i finalment a la cubana. El triangle blau representa el blau del cel – la humanitat – on al bell mig hi llueix l’estel blanc de la llibertat.

El 1906, apareix un estel a la capçalera de la revista “Fora Grillons!”, feta a Santiago de Cuba per exiliats catalans (publicació que ja reivindicava sense embuts la independència de Catalunya). A la dècada dels anys 20, un cop acabada la primera guerra mundial, es respiren vents de llibertat, propiciats pel president dels Estat Units d’Amèrica Woodrow Wilson. La Societat de les Nacions, embrió de l’ONU, provoca esperances infinites. Molts pobles veieren clara la seva oportunitat històrica d’alliberar-se, i així ho aconseguiren la República Txeca, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Armènia al llarg de l’any 1918. Altres pobles com Ucraïna, Bielorússia i Geòrgia, són proclamats independents però ben aviat són ocupats pels soviètics, no sense revoltes populars.

Totes aquestes nacions que aspiren a alliberar-se, comencen a crear grups de pressió internacionals, per a transcendir la seva lluita en altres països. En el cas català, el Comitè Pro-Catalunya, amb Vicenç Ballester al capdavant, en fou un dels més actius. Fou en aquestes circumstàncies que es veié amb la necessitat de dotar-se d’un símbol que representés les seves aspiracions i les de Catalunya i aquest fou, com no podia ser d’altra manera, el de l’estel a la bandera. La popularitat de la bandera estelada, comença a notar-se a partir d’aquell moment.

La primera fotografia del definitiu símbol dels independentistes, apareix en una publicació de 1918. Es tracta del butlletí “L’intransigent”, on es reproduïa una imatge d’uns joves nord-americans i uns separatistes catalans subjectant les seves banderes repectives. També fou el mateix any 1918, que es posa en circulació, una vinyeta (segell sense valor postal), dedicada a la futura Societat de les Nacions, on també apareix una estelada.

Ja a la dècada dels anys 20, trobem dues imatges més d’estelades. L’una en el darrer número de “La Tralla” (revista independentista radical dels anys 20 i 30), abans del cop d'estat de Primo de Rivera de l’any 1923 i l’altra en un document imprès pel Comitè Pro-Catalunya escrit en català i en àrab, per tal de saludar i encoratjar a un dels dirigents polítics del Marroc revoltat contra Espanya. A Cuba, apareix impresa per primera vegada, a la capçalera de la revista “La Nova Catalunya (1920)”. A partir d’aleshores, les banderes estelades aniran trobant-se habitualment en publicacions separatistes catalanes.

Francesc Macià l’adoptà com a estandart d’Estat Català el 1922, fet que la popularitzà enormement. A partir d’aleshores, la seva presència en actes heroics és quasi permanent. La tenien els militants de Bandera Negra, organització afí a EC, quan conspiraren contra el rei Alfons XIII en plena dictadura primoriverista. L’avi i els seus voluntaris catalans l’enarboren en l’intent d’insurrecció a Prats de Molló, l’any 1926. La dugueren a la presó quan foren detinguts i també la lluiren a París quan foren jutjats.

L’ús de la bandera pren forma jurídica quan és citada en l’article 3 de la Constitució provisional de la República Catalana (la carta magna de la Catalunya Independent), redactada i aprovada l’any 1928 a Cuba per l’Assemblea Constituent del separatisme català. “La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc, amb l’addició, en la part superior, d’un triangle blau i estrella blanca de cinc puntes al centre del mateix.”

Amb la fundació l’any 1931 d’Esquerra Republicana de Catalunya i les seves joventuts JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana d’Estat Català) la continuen mantenint com la bandera del partit, igual que d’altres organitzacions separatistes com el Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols! o Estat Català- Partit Català Proletari de Jaume Compte, que morí defensant-la amb les armes, a la seu del sindicat de dependents (CADCI) a la Rambla, avui seu de la UGT, durant la proclamació de l’estat català, el 6 d’octubre de 1934.

Tres anys abans, ja lluí oficialment en la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril i durant el citat 6 d’octubre, Barcelona, Vic, Igualada, Solsona i altres capitals de comarca, s’hissà a la seu dels ajuntaments. Durant la guerra de 1936 a 1939, l’estelada marxà al front de les columnes Macià-Companys, el regiment pirinenc nº1, la 556 brigada mixta i en la que intentà la reconquesta de Mallorca, presa pels feixistes, des de l’inici del cop militar de Franco.

El Front Nacional de Catalunya, fundat entre 1939 i 1940 durant la dictadura franquista, utilitzà a voltes la quatribarrada tradicional i d’altres l’estelada. El logotip de l’organització reprodueix aquest fet dual, ja que l’estelada hi apareix només de forma esporàdica. La lluita dels militants del FNC és més que heroica, ja que la seva lluita és en silenci, en la clandestinitat del franquisme. Molts cops també, actuen darrera de les mateixes línies enemigues del front aliat a l’Europa en guerra. Integrats a la resistència francesa o els serveis secrets britànics i polonesos en lluita soterrada contra les tropes nazis o colaboracionistes. La seva presència decisiva arriba fins l’alliberament de París i dintre dels camps de concentració alemanys i francesos.

L’any 1968, la secció universitària del FNC s’escindeix de l’organització i crea Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Com que aquest partit vol deixar clara la seva orientació socialista-marxista, decideixen canviar el color blanc de l’estel de la senyera per un de roig. El triangle canvia del blau al blanc. L’any 1969, comença a aparèixer en la revista “Lluita”, l’òrgan del PSAN, la nova estelada.

A mitjans dels anys 70 és aleshores el PSAN qui experimenta una nova escissió. D’aquesta en neix el Moviment d’Unificació Marxista (MUM). Aquesta organització seguirà utilitzant l’estelada amb estel vermell i triangle blanc i el PSAN canviarà el triangle per un de groc, mantenint el roig de l’estel. El MUM i la coalició de partits que conformà el BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional) desapareixen l’any 1980. A partir d’aleshores, la bandera de l’estel roig i el triangle groc esdevindrà la bandera hegemònica dels partits i organitzacions que es defineixen en termes generals com a independentistes i revolucionàries.

Des de l’any 1980 encà, totes les organitzacions independentistes que han nascut a l’entorn o fruit d’escissions del PSAN adopten majoritàriament aquesta nova bandera. Des de 1979 fins avui, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és l’única organització política amb representació institucional que la inclou sempre en la seva imatge corporativa. L’any 1987, després que ERC es declarés independentista en els seus estatuts, acollí informalment l’aleshores anomenada “estelada del PSAN”, tot i mantenir la “històrica” com a bandera oficial. Avui en dia, ambdues banderes són gairebé igual de populars.

Puigcerda (la Cerdanya)

2008-08-27T13:30:00.004+01:00

Puigcerdà és la capital de la Baixa Cerdanya. És interessant visitar el Llac natural i les rodalies. Situat al centre de la població trobem el campanar octogonal de l´antiga església parroquial de Santa Maria, que es divisa des de qualsevol punt del municipi, i es l´única resta de l´església que queda en peu, com a conseqüència de la Guerra Civil Espanyola. Val la pena visitar
també l´actual església parroquial de Sant Doménech, i observar els frescos gòtics que
decoren l´interior, atribuïts al puigcerdanés Guillem de Manresa, un dels millors artistes
del seu gènere. Puigcerdà és també una de las poques localitats catalanes que posseeixen Palau de gel, per tant es recomana la visita a les seves instal·lacions.
Del 13 al 17 de juliol Puigcerdà celebra la seva Festa Major, després de la qual cada dimecres es celebren audicions de sardanes. El 23 i 24 d´agost es celebra la Festa del Llac, en les immediacions del llac, amb bandes de música, focs artificials i desfilada de carrosses

Roderic de Borja, un papa de parla catalana

2008-08-27T08:33:00.002+01:00

Roderic de Borja (1431-1503)

Nascut al si de la petita noblesa del País Valencià, va ser escollit papa el 1492 amb el nom d'Alexandre VI. Defensor vigilant i server de l'ortodòxia i de la disciplina, se li atribueixen com a mínim deu fills. La seva imatge ha passat a la història com a símbol de la corrupció a l'Església.

Nom autèntic del papa Alexandre VI (1492 - 1503). Roderic de Borja va néixer a Xàtiva, fill d'una família de la petita burgesia del País Valencià. La seva mare era la germana del papa Calixt III. Ben aviat es va decantar per la carrera eclesiàstica, i ja abans dels 16 anys se li va ser concedir un benifet a Xàtiva i unes canongies a Sogorb i a València.
El 1449 se'n va anar a estudiar a Itàlia i el 1456 es va doctorar en dret canònic a Bolonya. Era el mateix any en què Calixt III havia estat pontificat. Aquest el va nomenar cardenal diaca de Sant Nicolau in Carcere Tulliano. Va ser titular de diverses mitres, com les de Girona, València, Cartagena, Porto, Mallorca, entre altres. El 1457, el papa Calixt III el va nomenar vicecanceller de l'Església, càrrec que va ocupar ininterrompudament sota Pius II, Pau II, Sixt IV i Innocenci VIII. Entre el 1458 i el 1459, Roderic de Borja va ser ordenat sacerdot.
Essent cardenal, les seves obligacions el van dur a realitzar missions diplomàtiques. La més important el va portar a les corones de Castella i de Catalunya i Aragó (1456 - 57), per tal d'aconseguir el seu suport en una croada contra els turcs. Aquesta va ser l'única vegada que Roderic de Borja va tornar al seu país d'origen. No va aconseguir el seu propòsit, però, en canvi, va ajudar a concloure la guerra civil del Principat i a legalitzar el matrimoni entre Ferran II i Isabel de Castella, als quals va donar el nom de Reis Catòlics.
L'any 1492 va ser elegit papa, i se'l va anomenar Alexandre VI. El papa Borja era un home atractiu i corpulent que va tenir deu fills.
Fins al 1498, les seves relacions amb França eren més aviat hostils, a causa de les pretensions de Carles VIII en relació amb el regne de Nàpols. D'altra banda, no va dubtar a buscar suport dels dinastes de Catalunya i Aragó, amb els quals va casar alguns dels seus fills. Al cap d'un any, les seves preferències es van intercanviar, decantant-se pel cantó francès per tal d'evitar una possible hegemonia hispànica a Itàlia. De totes maneres, va procurar pels interessos de l'Església, intentant estendre els seus dominis territorials i augmentar el seu poder i la seva independència.
En el terreny religiós, Alexandre VI va defensar severament l'ortodòxia i la disciplina, va contribuir a implantar la Inquisició castellana als Països Catalans, va estimular l'evangelització d'Amèrica i va marcar els límits de les àrees colonials d'Espanya i Portugal. A més a més, va acollir a Roma els jueus que Espanya havia expulsat.
Tal com va fer el papa Calitx III, es va envoltar de la seva família i de catalans, que van ocupar càrrecs a la cúria. D'aquesta manera, el català esdevenia la llengua habitual del palau pontifici. Va fer construir un nou edifici per a la universitat de Roma i un palau per a la vicecancelleria, va promoure la restauració del castell de Sant'Angelo i va demanar a Pinturicchio que pintés algunes sales del Vaticà. Miquel Àngel va esculpir la Pietà en honor seu.
La figura del papa Alexandre VI ha estat deformada posteriorment per les llegendes i la literatura, fins al punt de convertir-lo en la imatge de la "depravació" del Renaixement. El 18 d'agost de 1503 va morir, probablement emmetzinat

pau casal

2008-08-27T08:32:00.005+01:00

Pau Casals (1876-1973)

Compositor, director d'orquestra i un dels grans violoncel·listes del segle XX. Després de la Guerra Civil i de la II Guerra Mundial, va esdevenir un gran defensor de la pau, de la llibertat i de les minories oprimides.

Compositor, director d'orquestra i violoncel·lista, va estudiar amb el seu pare Carles a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, a Madrid, a Brussel·les i a París. Va poder estudiar en aquestes ciutats gràcies a la protecció de la reina Maria Cristina i del comte de Morphy, a qui l'havia recomanat Albéniz, després d'un concert del violoncel·lista en un cafè de Gràcia.

Pau Casals va aconseguir el primer èxit internacional a París l'any 1899 amb l'Orquestra Lamoureux. Al cap de dos anys va iniciar la primera gira als EUA i el 1905 va viatjar per primera vegada a Rússia. Va renovar la tècnica d'utilització del violoncel, deixant lliure la mobilitat del braç que du l'arquet. També es va dedicar intensament a la música de cambra, formant un trio amb Jacques Thibaut i Alfred Cortot, que va durar 25 anys. A més a més, va engegar les fundacions de l'Orquestra Pau Casals (1920-39), que va donar un gran impuls a la vida simfònica catalana. Al mateix temps, va crear l'Associació Obrera de Concerts (1926-39).

Va ser un home compromès i va voler estendre el coneixement de la música a les classes populars, fundant, en aquesta línia, l'associació Obrera de Concerts. Acabada la Segona Guerra Mundial es va recloure a Prada de Conflent i es va negar a actuar indignat pel reconeixement del règim de Franco pels aliats, fins que, gràcies a la iniciativa d'uns amics, es van fer els festivals de música de Prada de Conflent.

El 1955 se'n va anar a Puerto Rico amb la seva esposa Marta Montáñez, i tres anys més tard va fer el seu primer concert a l'ONU.
A principis dels anys seixanta va començar a estendre per tot el món l'oratori d' "El Pessebre", amb text de Joan Alavedra. A més a més, va tocar per a la reina Victòria i el president Kennedy. El 1963 va fer un discurs a les Nacions Unides reclamant el reconeixement de Catalunya com a nació, amb motiu de la celebració del 25è aniversari de la Declaració dels Drets de l'Home.

El 24 d'octubre de 1971 es va estrenar el seu himne a la Pau de l'ONU, després del qual se li va lliurar la Medalla de la Pau. L'any següent es va crear la Fundació Pau Casals, i el 1979 es van traslladar les seves despulles a Catalunya, que van ser enterrades a

joanot martorell

2008-08-27T08:32:00.004+01:00

Joanot Martorell (1413?-1468)

Autor del Tirant lo Blanc, una de les primeres novel·les que trenca amb els esquemes de la literatura de cavallers i l'única que salva de la crema del Quixot, en la novel·la de Cervantes. Es considera l'obra més important de la literatura catalana.

Cavaller i escriptor. d'un llinatge de la noblesa mitjana, va aparèixer el 1433 amb el tractament de mossèn, que significava que havia estat fet cavaller. Va tenir una disputa amb el seu cosí Joan de Montpalau, perquè aquest darrer va trencar una promesa de matrimoni amb la germana de l'escriptor. Les cartes creuades d'aquesta disputa són un exercici d'ironia i de fina intel·ligència. Al capdavall van decidir portar la seva disputa al terreny de les armes i, en aquest sentit, van acordar un duel a ultrança, és a dir, a mort, a Londres i sota la supervisió del rei Enric VI. La intervenció de la reina Maria de València, muller d'Alfons el Magnànim, i del germà d'aquest, l'infant Enric, van fer que el combat no es portés a terme. Joan de Montpalau hauria de pagar una certa quantitat de florins a la germana de Martorell.
Joanot Martorell va residir un any a Anglaterra, on va conèixer la vida sumptuosa de la cort, el cerimonial de l'orde cavalleresc de la Garrotera, va establir contactes amb cavallers de tot Europa i va gaudir de la lectura de llibres de tot el continent.
El 1444 va tenir un enfrontament amb Gonçal d'Íxer, comanador de Montalbà, que volia saldar amb un combat a mort. El comanador va solucionar l'afer a través de la justícia civil.
Anys després, Martorell va emprendre un segon viatge a Anglaterra.
El 2 de gener de 1460, Joanot Martorell va començar la redacció de la seva novel·la més important, Tirant lo Blanc, considerada una obra cabdal de la literatura catalana, i la va dedicar a l'infant Ferran de Portugal, resident durant un temps a Barcelona.
Joanot Martorell va escriure altres obres, com la inacabada Guillem de Varoic, adaptació d'una versió en prosa, francesa o anglesa, del vell poema francès Gui de Warwick, i que constitueix una mena d'esborrany dels primers 39 capítols de Tirant lo Blanc, continuat per Martí Joan de Gualba. A més a més, Martorell és el possible autor de la novel·la cavalleresca Flor de cavalleria, de la qual només en resta el començament.

ermassenda de carcasona

2008-08-27T08:26:00.002+01:00

Ermessenda de Carcassona (990?-1058)

Muller del comte Ramon Borrell de Barcelona. Dona de gran personalitat i dots de govern que va gaudir de gran prestigi i va ajudar al seu marit a la reconstrucció del país.

Filla del comte Roger I de Carcassona. Muller del comte Ramon Borrell de Barcelona. Ermessenda era una dona amb molta personalitat i que tenia una gran habilitat per governar. Va ajudar el seu marit a reconstruir el país, després dels atacs devastadors de les incursions d'Almansor i del seu fill, i va acompanyar les expedicions militars a l'Ebre, al Segre i a Saragossa.
Va exercir les seves influències per tal que designessin el seu germà Pere bisbe de Girona (1010) i l'Abat Oliba bisbe coadjutor a la seu de Vic.
Després de quedar viuda, va governar fins al 1023 com a tutora, tenint en compte la minoria d'edat del seu fill Berenguer Ramon I.
L'any 1018, amb l'ajuda del normand Roger de Toëny, va aconseguir reduir les accions de pirateria del rei sarraí de Dénia i de les Balears, i el va obligar a pagar un tribut i a establir una aliança.
El 1023, Ermessenda de Carcassona va haver d'establir un acord amb el seu fill per resoldre uns problemes entre ells. El seu germà Pere de Carcassona, bisbe de Girona, en va ser el mediador. L'any 1035 va morir el seu fill, fet que va donar lloc a un nou període de coregnat i tutoria amb el seu nét Ramon Berenguer I, amb qui va tenir conflictes l'any 1041. Ermessenda va retirar-se al comtat de Girona, amb el seu germà Pere. Tots dos van idear la defensa de la vall d'Aro i Calonge contra els pirates sarraïns.
El noble català Mir Geribert va fomentar l'enemistat entre l'àvia i el nét per afavorir les seves pròpies ambicions. Tot i així, gràcies a l'abat bisbe Oliba, es van reconciliar.
Després de moltes dificultats i malentesos, el 1057, Ermessenda de Carcassona va arribar a un acord definitiu amb el seu nét Ramon Berenguer: va vendre als joves comtes els seus drets als comtats i als bisbats de Barcelona, Girona i Osona-Manresa, així com els castells de Begur, Pierola, Pontils i Cardona, i tots els drets al comtat i al bisbat d'Urgell. L'any 1057 es va retirar als dominis de Besora i va atorgar un testament que demostrava la seva excel·lent situació econòmica així com la seva fe religiosa. Va morir el primer de març següent.

El falcó del comte
Cantalozella, Assumpció
Barcelona, Sàpiens Publicacions, 2005
Ermessenda, condesa de Barcelona
Irisarri, Àngeles
Barcelona, Lumen, 1994
La Comtessa de Barcelona, Ermessenda de Carcassona, i la seva contribució als inicis de l'art romànic: lliçó inaugural del curs 2000-2001
Pladevall, Antoni
Barcelona, Amics de l'Art Romànic, 2000
Ramón Berenguer I, el viejo, y su influencia en la sociedad feudal catalana
Udina i Martorell, Frederic
Pamplona,

mossen cinto verdaguer,

2008-08-26T13:29:00.003+01:00

Sacerdot, poeta i escriptor romàntic de gran prestigi popular. Les seves obres més importants són l'Atlàntida i el Canigó. En els últims anys de la seva vida, la seva confrontació amb les autoritats eclesiàstiques va suposar una commoció a Catalunya, amb bàndols favorables i detractors.

Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles (Plana de Vic), l'any 1845, en una família de pagesos i picapedrers de profundes conviccions catòliques. Va ser enviat al seminari de Vic a l'edat de deu anys. Als vint, participava en els seus primers jocs florals. La seva aparició pública, vestit de pagès, va crear un precedent de vestimenta típica catalana. El 1865 va participar en els Jocs Florals de Barcelona, des d'on va començar a relacionar-se amb personalitats de la Renaixença.
L'any 1870 va rebre els ordes sagrats i el van enviar a la parròquia de Vinyoles d'Orís, a Osona, des d'on va treballar intensament la seva obra L'Atlàntida. Va caure malalt de gravetat i, per tal de recuperar-se, va ingressar com a capellà a la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas. Va fer nou viatges a Cuba en un període de vint mesos.
Des del 1877 fins al 1893 Verdaguer va residir al palau dels marquesos de Comillas a Barcelona.
Als quaranta anys, Jacint Verdaguer va tenir una crisi que va fer que es replantegés totalment la vida i es lliurés a la caritat desordenada i a la pràctica d'exorcismes. Ni els marquesos de Comillas ni les autoritats eclesiàstiques no van acceptar aquest canvi tan radical. El van tractar de boig i van aconseguir enviar-lo al santuari de la Gleva (Osona). L'any 1895 va burlar la vigilància del santuari i va tornar a Barcelona, on van retirar-li les llicències per oficiar missa. L'enfrontament amb els marquesos i les autoritats va crear una autèntica commoció al país i va provocar adhesions a tots dos bàndols que molt aviat van tenir repercussions polítiques. Al cap de tres anys, mossèn Cinto Verdaguer es va retractar, el van rehabilitar i va esdevenir beneficiat de l'església de Betlem, a Barcelona.
Verdaguer va morir el 1902 i va tenir el primer enterrament multitudinari de la història de Catalunya.
Pel que fa a la seva obra, els seus punts de partida són l'enyorança i el somni, amb trames argumentals ben articulades i l'ús de materials extrets directament de la vida del camp. L'Atlàntida (1877) i el Canigó (1886) són les seves obres més importants. La primera és de factura romàntica i reflecteix les ensenyances del seminari. La segona se centra en els interessos més entranyables de la Barcelona literària de l'època: explica els orígens llegendaris de la Catalunya¡¡ cristiana a través d'històries cavalleresques i folklòriques.

lluis companys el darrer president abans de l'invasio franquista

2008-08-25T13:28:00.005+01:00

President de la Generalitat entre 1934 i 1939. El seu mandat coincideix amb el període més dramàtic de la història recent de Catalunya. Exiliat a França, la Gestapo el va detenir a instàncies de Franco. El van afusellar el 1940 a Barcelona.

Nascut al Tarròs, a l'Urgell, fill d'una família benestant pagesa, va estudiar la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, on va fundar l'Associació Escolar Republicana (1900). Des d'aleshores va establir relacions amb Francesc Layret i Albert Bastardas. Va tenir una activitat periodística important, ja que va ser redactor en cap de "La Barricada" i va col·laborar en "la Publicitat", "L'Opinió" i en "la Terra", l'òrgan oficial de la Unió de Rabassaires que ell mateix va dirigir.

Va fundar, amb altres personalitats de l'època, el Partit Republicà Català i durant força anys va tenir una important activitat social com a advocat laborista. El 14 d'abril de 1931 va proclamar la República des del balcó de l'ajuntament de Barcelona. Al mateix any va votar a favor del vot femení, va ser vicepresident de l'assemblea de la Generalitat i més endavant, l'any 1932, el president provisional en substitució de Jaume Carner. A la mort de Francesc Macià, Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya el va proclamar president de la Generalitat. El juny de 1934 va presentar la llei de Contractes de Conreu. Arran dels incidents del juliol de 1936, es va tancar al despatx del cap de serveis de policia per participar activament en la resistència de Barcelona.

A principis del 1939 es va refugiar a França, però les forces de Hitler el van detenir i extradir a Espanya. Després d'un consell de guerra sumaríssim, el van afusellar el 15 d'octubre al castell de Montjuïc.

FRANCESC CAMBO I BATLLE

2008-08-21T13:23:00.001+01:00

Polític i advocat, fundador de la Lliga Catalana Regionalista, el principal partit conservador català de principis del XX. Va ser diputat i ministre a Madrid. Promotor de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, va llegar al Museu del Prado la seva important col·lecció de pintura renaixentista.

Polític, advocat i financer. Va ser un dels màxims dirigents del sector de centredreta del moviment catalanista i va propulsar de manera important la cultura catalana. Llicenciat en Filosofia i Lletres (1896) i en Dret (1897) a Barcelona, va participar en la fundació de la Lliga Regionalista i en va ser dirigent fins que aquesta va desaparèixer (1936). El 1901 va ser elegit regidor de Barcelona, fet que li va permetre demostrar els seus dots d'organitzador. A més, va contribuir a crear el moviment de la Solidaritat Catalana. Aviat es va revelar com un dels millors oradors polítics de l'època.
Tot i així, després de la Setmana Tràgica, el 1910 va ser derrotat a les eleccions a diputat. Quatre anys més tard va formar part de la comissió que va acabar duent a Barcelona l'Exposició Internacional del 1929, i va tornar a ser escollit diputat a Corts.
El juny del 1916 va pronunciar un dels seus discursos més famosos, en el qual afirmava que el problema de Catalunya no tenia res a veure amb la descentralització administrativa, sinó que més aviat era un problema nacionalista.
L'any 1917 va ser un dels dirigents de l'Assemblea de Parlamentaris, però aquesta va prendre una orientació revolucionària, que el va fer decantar per una solució de compromís.
Després de la mort de Prat de la Riba, Cambó es va convertir en el màxim dirigent de la Lliga Regionalista. Quan l'Assemblea de Parlamentaris es va reunir novament a Madrid, va proposar a Alfons XIII constituir un govern de concentració per tal de solucionar la crisi.
L'any 1918 el van nomenar ministre de Foment en el govern espanyol, presidit per Antoni Maura. Des d'aquest càrrec va impulsar eficaçment les obres públiques. Tres anys després va ocupar el ministeri de Finances en el nou govern de Maura.
El seu fracàs en l'intent d'aconseguir l'aprovació d'un Estatut d'Autonomia, reclamat intensament des de Catalunya, va fer que es qüestionés el seu intervencionisme en el govern espanyol.
Després de la creació d'Acció Catalana, al juny del 1923, i de l'èxit electoral d'aquest partit, va renunciar a l'acta de diputat i es va retirar de la vida política. Instaurada la Dictadura, es va seguir mantenint allunyat de la política però va conservar els seus secretaris i va col·laborar a "La Veu de Catalunya".
Durant aquest període va criticar l'independentisme de Francesc Macià, que buscava ajuda exterior per a la lluita i la revolució des de l'interior de Catalunya. A més, es va reafirmar en la seva posició antiseparatista, intervencionista i iberista. Mesos més tard, a fi de reforçar la monarquia, Francesc Cambó va proposar la creació d'un partit general espanyol, el Centro Constitucional, on suposadament s'havia d'integrar la Lliga. Aquesta acció es va veure anul·lada per la proclamació de la Segona República Espanyola, l'any 1931. Cambó es va haver de traslladar a l'estranger. Diputat a les corts del novembre del 1933, després dels fets del Sis d'Octubre de 1934, Francesc Cambó va manifestar de nou la realitat del problema català i va defensar el manteniment del règim estatutari de Catalunya.
Tot i declarar-se antifeixista i antidictatorial, va col·laborar econòmicament amb la Junta de Burgos per tal d'evitar el possible triomf revolucionari. A més a més, va protegir alguns exiliats catalans de tendències determinades. Després de la guerra civil, Francesc Cambó va preferir quedar-se a l'exili, residint a Suïssa. L'abril de 1940 es va traslladar als EUA, i un any després va emigrar a l'Argentina, on va viure fins a la seva mort.
Francesc Cambó va contribuir molt positivament a la cultura catalana. Va crear la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana, la Fundació Cambó de la Sorbona de París i va patrocinar algunes obres clau, com la Història de Catalunya (1934-35) de Ferran Soldevila i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu Fabra. Les seves Memòries (1876-1936) i Meditacions (1936-1946) van ser editades l'an

rafael de Casanova, el darrer president Lliure

2008-08-20T13:54:00.004+01:00

Polític que va dirigir la resistència de Catalunya contra les tropes de Felip V durant el setge de Barcelona. La matinada de l'11 de setembre de 1714 va capitanejar una intensa batalla final d'una hora i mitja. Recuperat d'una ferida de bala, amics i familiars van decidir fer-lo passar per mort.

Fadristern d'un propietari rural i antic batlle de la seva vilanadiua, va estudiar dret a l'Estudi General de Barcelona, on es va instal·lar per exercir d'advocat. El 1696 es va casar amb Maria Bosc i Barba, filla d'una família benestant de Sant Boi de Llobregat, amb la qual va tenir quatre fills.

En esclatar la guerra de Successió, de seguida va manifestar el seu interès per la política. L'any 1706, el van proclamar conseller terç de Barcelona. Un any després, el rei arxiduc Carles d'Àustria el va fer ciutadà honrat de Barcelona. D'aquesta manera, el 30 de juny de 1713, va poder assistir a la darrera junta de braços en el cantó reial, on s'havia de decidir si el Principat se sotmetia a Felip V o si continuava defensant les constitucions amenaçades.

La junta es va decantar per la resistència, i Casanova va formar part d'un grup secret de cinc persones que estudiarien les propostes d'Antoni de Villarroel, cap militar de les forces catalanes. El 30 de desembre de 1713, Rafael Casanova va ser designat conseller en cap, càrrec que comportava el grau de coronel de la famosa milícia ciutadana dels gremis o coronela. De seguida es va posar a treballar intensament en la defensa del Principat davant la imminència de l'atac final, que va tenir lloc la matinada de l'onze de setembre.

Rafael Casanova va rebre una bala a la cuixa i, després de la seva hospitalització al col·legi de la Mercè, alguns dels seus familiars i amics van decidir fer-lo passar per mort, tement les possibles repressions filipistes. Alguns anys més tard reprendria la seva activitat com a advocat.

serrallonga , defensor o criminal

2008-08-19T13:28:00.002+01:00

Bandoler "nyerro" (membre d'un dels dos bàndols en què estava dividida la noblesa catalana a finals de segle XVI i principis del XVII) encimat i mitificat per la literatura barroca i romàntica, que el descriu com "el bandoler amic dels pobres".

El bandoler mític per excel·lència. Noble i sanguinari alhora, de la seva figura en conviuen dues imatges: la romàntica, la del noble que roba per donar als pobres, i la real, la del bandoler nyerro i cap de quadrilla amb intencions més dubtoses. Quatre dels nous germans es van dedicar al bandolerisme. El 1618 es va casar amb Margarida Tallades, àlies Serrallonga, pubilla del mas Serrallonga de Querós, de Sant Hilari Sacalm, d'on va prendre el nom i que va acabar passant com a cognom generació rere generació.
El 1622, Miquel Barfull va denunciar-lo a les autoritats, però en el moment de la detenció es va defensar i va matar el seu delator. Entre el 1624 i el 1627, el lloctinent i les seves tropes van centrar la seva atenció cap a una altra banda de bandolers, els germans Margarit, de manera que els Serrallonga van poder gaudir d'una certa impunitat. El 1627, però, aquesta impunitat es va acabar perquè els germans Margarit van caure. Des d'aleshores, el duc de Cardona, durant un parell d'anys, va intensificar la persecució de Joan Serrallonga i la seva banda, fins al punt que aquests es van veure obligats a refugiar-se a França. Allà, els senyors de Vivers i de Nyer, i el súbdit francès senyor de Vauban els van acollir a canvi dels seus serveis.
Serrallonga formava part de la facció popular dita dels nyerros, tot i que en realitat no era un bandoler polític, bé que sovint els principals caps de la bandositat se'n van servir per a revenges i persecucions dels seus enemics. D'altra banda, la seva oposició i resistència a les forces centralistes va fer que es guanyés la simpatia de tots els contraris al govern, com per exemple els familiars del Sant Ofici, les abadies de Banyoles i Sant Pere de Rodes i rectors. Al mateix temps, moltes masies, per simpatia o per por, el van acollir i el van afavorir.
El 31 d'octubre de 1633, Joan Serrallonga va ser detingut prop del mas Agustí de Santa Coloma de Farners, a causa d'una delació de l'hereu del mas. A principis de l'any següent, Serrallonga va ser ajusticiat amb tot escarn i crueltat.

Un cop executat, el seu cap va ser robat pels seus adeptes i amagat en una cova de Tavertet.
De la seva vida i llegenda se n'han escrit moltes cançons, auques, danses i fins i tot la comèdia El catalán Serrallonga y bandas de Barcelona, escrita per Antonio Coello, Francisco de Rojas y Zorrilla i Luís Vélez de Guevara, l'any 1640.

Del cor de les Guilleries
sortirà un gran espetec
que en faran ressons de guerra
les parets de Tavertet

Des de Sau a la Cellera
des del far al Matagalls.
el trabuc d'en Serrallonga
tornarà als amagatalls.

Torna, torna, Serrallonga,
que l'alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
que la terra ens robaran.

Roger de Llúria 1250-1305 un lluitador del poble català

2008-08-18T13:20:00.002+01:00

Cavaller noble d'origen sicilià que es va convertir en almirall de la flota catalana, amb la qual va aconseguir importants victòries en defensa dels interessos catalans a la Mediterrània.

Roger de Llúria va néixer a Calàbria, però era d'origen sicilià. Era fill de Roger de Lauria i de Bella d'Amichi, dida i dama de Constança de Sicília. Amb la seva mare, va assistir al casament de la princesa amb l'infant Pere a la cort de Jaume I. El comte els va donar la vall de Seta, prop de Cocentaina (1270), a condició que s'hi instal·lessin. Jaume I el va nomenar alcaid de Cocentaina i li va encarregar de repoblar aquest territori.

Ja amb Pere II com a rei, Roger de Llúria va esdevenir substitut del procurador general de València l'any 1278. Anys després, el van nomenar almirall de la flota catalana i es va traslladar a Sicília amb la reina Constança i els seus fills.

A Catalunya, quan la lluita amb els francesos va arribar al punt culminant, Pere II el va fer cridar perquè en dirigís la defensa. Roger de Llúria va encaminar les seves tropes a la victòria, a les illes Formigues, després de la qual va ocupar Roses i Cadaqués.

Després el van enviar a Mallorca per ajudar l'infant Alfons. Aquest, en proclamar-se rei, el va fer anar a Sicília per anunciar la mort del rei Pere. A l'illa, va assistir a la coronació del rei Jaume. Ell, al seu torn, va fer prometre a Roger de Llúria que defensaria aferrissadament el regne del seu germà Alfons.
Roger de Llúria era un home valent, gran estrateg, prototip de cavaller medieval, però també va ser despietat i cruel amb els seus enemics, tal com era costum a l'època. Gràcies a la crònica de Desclot, tenim coneixement de les paraules que Roger de Llúria va dir al comte de Foix, ambaixador de França, que feia de mitjancer:

"No només me pensi que cap galera ni cap altre vaixell gosarà anar per mar sense l'ensenya del rei d'Aragó (...), sinó que no crec que cap peix se gosi alçar sobre en mar si no porta les quatre barres de Catalunya a sa cua, per mostrar guiatge des meu noble senyor, el rei d'Aragó i de Sicília."

versio original dels segadors

2008-08-14T13:47:00.003+01:00

Versió antiga dels segadors (Guerra dels Segadors 1640-1652):

Catalunya,comtat gran
qui t'ha vist tan rica i plena
Ara el Rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra.

Bon cop de falç!
bon cop de falç
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Lo gran comte d'Olivars,
sempre li burxa l'orella;
-Ara es hora nostre rei,
ara es hora que tem guerra.-

Contra tots els catalans
ja veieu quina n'han feta
seguiren viles i llocs
fins al lloc del Riu d'Arenes;

N'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i corporales i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l'esglèsia,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre;
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presència dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.
Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume
n'hi toren les dependències.

A vista de tot aixó
s'és avalotat la terra;
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han mort a la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència.

Aneu alerta,catalans;
catalans,aneu alerta;
mireu que aixís ho faran,
quan seran vostres terres.

Anaren a la presó
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
amb la mà dreta i l'esquerra;

-On és vostre capità?
-On és vostra bandera?
Varen treure el bon Jesús
tot cobert amb un vel negre.

-Aquí es nostre capità,
aquesta és nostra bandera.
A les armes,catalans,
que ens han

els segadors versio moderna

2008-08-14T13:45:00.003+01:00

Catalunya triomfant

tornarà a ser rica i plena,

endarrera aquesta gent,

tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç !

Bon cop de falç, defensors de la terra !

Bon cop de falç !

Ara és hora segadors,

ara és hora d'estar alerta,

per quan vingui un altre juny

esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç !

Bon cop de falç, defensors de la terra !

Bon cop de falç !

Que tremoli l'enemic

en veient la nostra ensenya.

Com fem caure espigues d'or,

quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç !

Bon cop de falç, defensors de la terra !

Bon cop de falç !

Pau Claris i els segadors

2008-08-14T13:29:00.003+01:00

Polític i eclesiàstic, va ser president de la Generalitat i home clau a la Guerra dels Segadors (1640). Va donar suport a un rei francès com a candidat a Comte de Barcelona.

Fill d'una família originària de Berga, es va doctorar en dret canònic i dret civil. El 1612 va ser canonge de la Seu d'Urgell. La seva vida pública va començar actuant com a defensor dels privilegis eclesiàstics. L'any 1638, arran de la greu situació política que vivia el país, Pau Claris va ser nomenat president de la Generalitat en el trienni 1638-1641.
Al mes de juliol, Claris es va enfrontar amb les autoritats després del saqueig de Palafrugell pels terços del Rei. La primavera de l'any vinent, la crisi es va accentuar: els francesos van envair el Rosselló i el diputat militar Francesc de Tamarit va ser empresonat. Posteriorment, hi va haver una sèrie d'incidents, entre els quals la revolta d'uns 500 pagesos que el dia 22 de maig de 1640 van arribar a Barcelona exigint l'alliberament de Francesc de Tamarit . Això va provocar la ruptura definitiva entre la Generalitat i el govern del comte Duc d'Olivares.
Davant d'una imminent invasió castellana, Pau Claris va establir relacions amb França i va demanar ajuda militar, que es va concretar amb la signatura d'un pacte a Barcelona el 12 de desembre de 1640.
Barcelona estava en perill de setge per part de l'exèrcit del marquès de Los Vélez. Pau Claris es va veure obligat a reconèixer Lluís XIII com a comte de Barcelona. D'aquesta manera, l'exèrcit francès es va aliar amb el català i, conjuntament, van derrotar les tropes castellanes el 26 de gener de 1641. Un mes després de la victòria, Pau Claris va morir.

Jaume I, el Conqueridor

2008-08-13T13:28:00.001+01:00

Comte de Barcelona i rei d'Aragó, de València, de Mallorca i senyor de Montpeller. Va ser fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller. A l'edat de sis anys va presidir les primeres Corts. El 1229 va conquerir Mallorca i el 1238, València, on va morir el 1276, després de 60 anys de regnat.

Explica la llegenda que Jaume I va ser engendrat gràcies a una astúcia de la seva mare. Pere I el Catòlic havia avorrit la seva muller i es negava a mantenir-hi relacions. Davant el rebuig del seu home, una nit Maria de Montpeller va decidir fer-se passar per una de les amants del seu marit per tal de poder engendrar un fill. Fruit d'aquest estratagema va néixer el rei Jaume I.

Ja en el bressol, el futur rei de Catalunya va sobreviure a un atemptat. A l'edat de tres anys, Jaume I va ser lliurat a Simó de Monfort en tant que promès d'una filla seva. Quan els seus pares van morir, Jaume va romandre sota la tutela de Simó de Monfort a Carcassona. De totes maneres, tal com va disposar la seva mare, aviat el van traslladar al castell de Montsó, acompanyat dels templers, i hi va conviure fins als nou anys amb el seu cosí, el jove Ramon Berenguer V de Provença. Amb tretze anys, el van casar amb la infanta Elionor de Castella, de la qual va néixer el seu primer fill, Alfons.

Amb poc més de vint anys va sortir de la platja de Salou per desembarcar a Santa Ponça, a Mallorca. Després d'una batalla triomfal, l'expedició va conquerir ràpidament la capital.

Poc després, s'iniciava la conquesta de València. La batalla per les últimes places va originar un conflicte amb Alfons el Savi, hereu de la corona de Castella. Jaume I es va encarar als missatgers castellans. Amb l'ajuda de la reina Violant d'Hongria, segona muller del Conqueridor, es va solucionar el conflicte amb la signatura del tractat d'Almirra (1244), que fixava els límits de les conquestes dels dos reis.

Després de la conquesta de Múrcia, va començar la decadència de Jaume I, que va perdre les possessions d'Occitània amb el tractat de Corbeil (1258). El fracàs de les seves croades a Terra Santa també va contribuir al declivi.

Però el llegat de Jaume I va comportar molts aspectes positius, com ara l'expansió del territori de Catalunya a la Mediterrània, gràcies al matrimoni del seu fill Pere amb Constança de Sicília; el desenvolupament del comerç i dels contactes polítics amb el continent africà; el recull de costums marítims en el Llibre del consolat de mar; la protecció dels jueus; l'estructuració d'institucions de caire polític o administratiu, com les corts catalanes o l'impuls a la llengua i la literatura catalanes, amb El llibre dels feits, primera gran crònica medieval catalana i obra del rei mateix.

pa amb tomaquet

2008-08-13T08:16:00.003+01:00

PA AMB TOMÀQUET

Déu ens dó ser catalans

per menjar bon pa amb tomàquet

amb un raig d'oli discret

i un pols de sal si fa falta;

pa de pagès si pot ser,

que és més saborós que els altres,

i tomàquet ben madur,

però que no ho sigui massa.

Déu ens dó un tall de pernil
o llonganissa ben ampla
perquè acompanyin el pa
ben sucadet amb tomàquet;
pernil de bon mastegar,
llonganissa de la Plana,
que els osonencs en això
tenim molta nomenada.

Déu ens dó tot el que he dit
i bons amics a la taula
per comparitr el que mengem
i fer petar la xerrada
que conversar amb els amics
sempre sol despertar gana
i el menjar, si és ompartit,
resulta més agradable.

PEDRAFORCA , UNA EXCURSIO PER GAUDIR

2008-08-12T13:22:00.000+01:00

El massís del Pedraforca es troba a la comarca barcelonina del Berguedà. La seva peculiar forma crida l'atenció poderosament i el converteix en una de les muntanyes més boniques de tot el Pirineu. Cada any es visitat per nombrosos excursionistes i escaladors, degut a què ofereix nombroses alternatives: des d'una via d'ascensió normal (tot i què no exempta de dificultats) fins a unes altres d'escalada pura, reservades únicament pels autèntics experts.

L'ascensió comença al Mirador de Gresolet (1.530 m), on s'agafa un camí que ens portarà en, aproximadament, 15 minuts fins el refugi Lluís Estasen (1.640 m). Passem per darrera del refugi al temps que anem veient sota nostre la pista que hem deixat i que condueix fins El Collell (1.845 m). Travessem la canal de Riambau i girem a l'esquerra, en direcció a la gruta de les Orenetes que és l'inici de la forta pujada de la canal del Verdet (1.950 m) (1,10 h).

A partir d'aquí s'ha de prendre amb calma perquè el desnivell és important i l'ascensió es fa bastant dura. El sender va fent zig-zag per tal de què la pujada es faci més descansada però això no impedeix que el cor es vagi accelerant cada cop més. A la nostra esquerra veiem la vertiginosa vessant nord del Pedraforca, per on pugen els escaladors. Una mica més d'esforç i arribem a la collada del Verdet (2.270 m) (2,20 h). Aquest és un lloc ideal per descansar i agafar forces per la grimpada final, tot i què en dies de vent aquí encara bufa amb més força. S'observen les dues vessants i, en ambdues, el paisatge és molt maco.

Un cop que hem recuperat forces afrontem la part final. És una grimpada costant fins el Pollegó Superior del Pedraforca (2.497 m) i també l'estona més divertida de tota l'ascensió, tot i què també la més perillosa. Hi ha marques de pintura que ens van guiant al llarg de la canal de roca. És necessari ajudar-se de les dues mans i prestar atenció per no tirar pedres a baix. Després d'una estona de grimpada arribem a un cim (2.400 m), més tard a un altre (2.450 m) i, després, per l'arista NW, ascendim al Pollegó Superior (2.497), sense perdre en cap moment les marques de pintura que faciliten la grimpada (3,30 h).

Per baixar, el camí millor és fer-lo per l'Enforcadura. Per això, seguim una canal des d'el cim que ens conduirà directament al punt més alt de l'Enforcadura. A partir d'aquí, domina la tartera per tots costats. A la dreta tenim la paret del Pollegó Inferior del Pedraforca. Ara hem de baixar per la tartera vigilant ja què hi ha llocs on podem relliscar amb molta facilitat. És molt divertit perquè les pedres ens permeten descendir amb rapidesa fins el final de la tartera (1.700 m) (4,15 h).

Al entrar al bosc trobem un camí molt planer, que ens conduirà una altra vegada al refugi Lluís Estasen (1.640 m) (4,45 h).

Martí l'Humà el darrer rei catala, aqui comença la nostra decaiguda

2008-08-11T13:34:00.004+01:00

Martí I l'Humà, dit també l'Eclesiàstic (Girona 1356 - Barcelona 1410), Rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya (1396-1410), i de Sicília (1409-1410); Duc de Montblanc (1387-1396); Comte de Barcelona i d'Empúries (1402) i (1407-1410).

Segon fill de Pere el Cerimoniós i Elionor de Sicília. El 1368 el seu pare el nomenà comte de Besalú, per a ser nomenat l'any següent senescal de Catalunya. el 1372 li fou concedit també el comtat des Xèrica, així com un extens patrimoni on hi havia Elx i Crevillent. Amb l'ascens del seu germà al tron el 1387 fou nomenat duc de Montblanc i lloctinent seu.

Ascens al tron

Fou successor al tron de la Corona d'Aragó després de la mort del seu germà Joan el Caçador el 1396, el qual no havia tingut cap fill mascle supervivent. Martí l'Humà refusà la invasió de les tropes del comte Mateu I de Foix, casat amb Joana d'Aragó, filla de Joan el Caçador, que pretenia de succeir-lo. Les tropes del comtat de Foix entraren per la vall de la Noguera Pallaresa l'octubre de 1396.

L'altra filla supervivent de Joan I, Violant d'Aragó també pretenia succeir-lo gràcies a l'ajuda del seu marit Lluís II de Nàpols.

Relacions amb el Papat

En el Cisma d'Occident fou el partidari més ferm del Papa Benet XIII, parent de la seva esposa Maria de Luna, i l'acollí al seu regne quan França li retirà el suport.

Núpcies i descendents

El 13 de juny de 1372 es casà a Barcelona amb Maria de Luna, filla i hereva del Comte de Luna. D'aquest matrimoni tingueren:

el príncep Martí el Jove (1376-1409), rei de Sicília, casat el 1392 amb Maria de Sicília i el 1402 amb Blanca I de Navarra
el príncep Jaume d'Aragó (1378-?), mort jove
el príncep Joan d'Aragó (1380-?), mort jove
la princesa Margarida d'Aragó (v1385-?), morta jove

Davant la mort del seu únic fill viu i hereu, el 1409 es casà a Bellesguard amb Margarida de Prades, filla de Pere de Prades i descendent directe de Jaume el Just. Amb aquest matrimoni el rei intentà tenir un descendent i hereu però no ho aconseguí.

Comtat d'Empúries

El 1401 a la mort de Pere III d'Empúries sense descendència, la seva muller Joana de Rocabertí fou nomenada hereva del comtat d'Empúries.

El rei Martí, però, ni tant sols havia reconegut el seu nebot, Pere III, com a titular del comtat. Així doncs, invocà les disposicions de 1325 i 1341 que estipulaven que en cas d'extinció de la línea directa, el comtat retornava a la corona com a tronc comú de la rama dinàstica.

El 1402 el rei Martí cedí el comtat a la seva muller, Maria de Luna. A la mort d'aquesta el 1407, el comtat retornà al seu poder.

Regne de Sicília

Torre del Rei Martí, del Palau Reial Major de Barcelona

Va heretar a la mort de la seva mare Elionor de Sicília, el 1375, els drets sobre el Regne de Sicília, mentre el seu pare els hi va cedir el 1380. El casament del seu fill amb Maria de Sicília, filla i hereva del rei de Sicília Frederic III, provocà que el 1392 enviés un estol naval per re-conquerir la illa per aquesta.

L'oposició dels Chiaramonte provocà una gran insurrecció a l'illa contra les forces catalanes que obligaren a enviar reforços des de Catalunya, així com un estol preparat per al socors de Sardenya.

Regne de Sardenya

El 1398 i 1399 realitzà una croada contra Tedelis i Bona, i el 1400 reuní a Tortosa un parlament de ciutats marítimes que van atorgar al rei català un donatiu per defensar les possessions catalanes a l'illa de Sardenya.

El 1400 hagué de sufocar una altra rebel·lió dels Arborea a Sardenya, els quals, ajudats per Gènova, l'arribaren a ocupar gairebé tota, excepte la zona de l'Alguer. En la campanya per recuperar l'illa el 1409, morí el seu fill Martí el Jove, rei de Sicília, tot i obtenir la victòria a la batalla de Sanluri. Aleshores Martí l'Humà passà a ser rei d'aquesta illa.

Aleshores nomenà Jaume II d'Urgell lloctinent i governador general dels regnes, càrrecs propis dels hereus de la corona. Tanmateix, el rei, que ja era vidu, es casà amb Margarida de Prades, amb l'esperança frustrada d'aconseguir descendència.

De fet Jaume II d'Urgell no fou designat hereu del regne com a tal ja que Martí volia legitimitzar el fill natural que havia tingut Martí el Jove, l'infant Frederic de Luna. Martí I morí, però, sense haver-ho fet i sense haver designat successor.

Mort

Sepulcre de Martí l'Humà a Poblet (detall), obra de Frederic Marès

En morir al monestir de Santa Maria de Valldonzella (Barcelona) el 31 de maig de 1410 començà l'interregne que es tancaria amb el Compromís de Casp de 1412, en el qual es trià per succeir-lo a Ferran I, anomenat el d'Antequera.

Ve la torbonada..., creu enarborada!
MARTÍ L’HUMÀ (1356-1410)
FERRAN D’ANTEQUERA (1380-1416)
ALFONS EL MAGNÀNIM (1396-1458)

Ve la torbonada
on un llarc Calvari,
amb la creu enarborada,
nua, freda i isolada,
l’està adobant l’adversari !
L’últim rei del casal de Barcelona,
per manca de descendència
i per falta de decència,
al morir-se sa persona…
de catalana a castellana s’ha transformat la corona !
Ara són els Trastàmara
que amb en Ferran d’Antequera,
CATALUNYA NOSTRA MARE,
sigui allò que no era !
Alfons, son Magnàmim fill,
repara la iniquitat,suavitza la tirania,
renta la cara a l’espill…
però és latent el perill !
El corb en nosaltres nia !
Nostra parla amb son destí
volen desfer i fer morir !
Necessitat d’una folla mania;
hi han negres ocellots
que desitgen veure’ns morts !
La seva existència i vida
és devorar tant com puguin
la nostra carn podrida.

Josep Vendrell i Torres

GUIFRÉ EL PILÓS, FUNDADOR DE LES QUATRE BARRES (LEGENDA)

2008-08-08T13:31:00.006+01:00

text tret de viquipèdia

Guifré I, anomenat el Pilós ( v 840 - 897), Comte d'Urgell i Cerdanya (870-897); Comte de Barcelona i Girona (878-897); Conflent (896-897); Comte d'Osona (886-897) de facto, encara que de jure ho fou del 878 al 897, malgrat que del 878 al 885 la regió era gairebé despoblada.

Taula de continguts

[amaga]

Orígens familiars

La llegenda el fa fill del comte Guifré d'Arrià, cavaller del Conflent, i venjador de la mort del seu pare assassinat per Salomó, al qual Guifré el Pilós donà mort. Hi ha qui situa el naixement de Guifré a Rià (Conflent). Ara bé, a partir de l'estudi de Ramon d'Abadal La família catalana dels comtes de Carcassona. Genealogia de Guifré el Pilós dins d'Els primers comtes catalans (Barcelona, Edicions Vicens Vives, 1958 pàgs 13-29), es considera que Guifré era fill de Sunifred I, nomenat Comte d'Urgell i de Cerdanya el 834 per l'emperador Lluís el Pietós, i Comte de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona el 844 pel rei franc Carles el Calb. Sunifred era fill de Bel·ló de Carcassona, comte de Carcassona en temps de Carlemany; per això, els comtes descendents de Sunifred i del seu germà Sunyer I d'Empúries i Rosselló (834-848) se'ls denomina bel·lònides.

En les lluites dinàstiques sorgides a l'Imperi franc després de la mort de Lluís el Pietós (840) i del Tractat de Verdun (843), Bernat de Septimània, comte de Barcelona i Girona (825-832 i 835-844), Narbona, Besiers, Agde, Magalona i Nimes (828-832 i 835-844) i de Tolosa (835-844) va alinear-se amb Pipí II d'Aquitània, i els bel·lònides a Carles el Calb; el 844, després d'haver-se apoderat de Tolosa, Carles hi capturà Bernat i el féu executar. Després de la fi de Bernat, Carles el Calb concedí els comtats de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona a Sunifred d'Urgell-Cerdanya.

El 848, Guillem de Tolosa, fill de Bernat de Septimània nomenat comte de Barcelona per Pipí II, s'apoderà d'aquest comtat i del d'Empúries on féu executar Sunifred i Sunyer I, lleials a Carles el Calb. I aquest fet significà la fi provisional dels bel·lònides.

[edita] Les investidures comtals

Les investidures, per Carles el Calb el 870, de Guifré el Pilós com a comte d'Urgell i Cerdanya i del seu germà Miró per al càrrec comtal de Conflent s’inscriuen en la represa del clan bel·lònida, iniciada el 862 amb el nomenament dels germans Delà i Sunyer II, fills de Sunyer I d'Empúries-Rosselló i cosins germans de Guifré i Miró, com a comtes d'Empúries.

El juny del 870 a l'assemblea d'Attigny, i havent mort el comte Salomó d'Urgell, Cerdanya i Conflent, un personatge que ens és desconegut per manca de documentació, el jove Guifré, va rebre aquests honors del rei Carles el Calb. El Conflent el va cedir al seu germà Miro (conegut per Miró el Vell).

Rebel·lat Bernat de Gòtia, comte de Barcelona, Rosselló, Narbona, Agde, Besiers, Magalona i Nimes, contra Carles el Calb, Guifré el Pilós, ajudat pel seu germans Miró de Conflent i Sunifred (després abat d'Arles), i pel vescomte de Narbona Lindoí, que es posaren del costat de Carles i després del seu fill Lluís el Tartamut, avançaren per la Septimània on eliminaren per la força als nobles fidels a Bernat (com el bisbe Sigebut de Narbona), i expulsaren de les seves esglésies els sacerdots que n’eren partidaris. Això devia passar al començament de l'any 878, potser el març i abril. La rebel·lió de Bernat es va ensorrar; l'agost, el concili de Troyes, presidit pel papa Joan VIII i per rei Lluís el Tartamut va prendre decisions religioses i polítiques. En aquest concili hi foren presents Guifré el Pilós d'Urgell i Cerdanya, Miró de Conflent, Sunyer II d'Empúries, i Oliba II de Carcassona com a personalitats polítiques, i els bisbes d'Elna, Girona, Barcelona i Urgell com a principals personalitats eclesiàstiques de la Gòtia. L'11 de setembre del 878 Bernat fou declarat desposseït dels seus honors que foren repartits; arran d'aquest repartiment Guifré el Pilós fou investit comte de Barcelona, Osona, Girona i Besalú. Narbona, Besiers, Agde, comtats que fins llavors anaven vinculats a Barcelona van quedar-ne separats. El seu germà Miró de Conflent va rebré el comtat de Rosselló; Guifré va cedir l'administració de Besalú al seu germà Radulf (878-920). Sunifred serà abat d'Arles i Riculf bisbe d'Elna.

[edita] La intervenció a Osona

Després de les investidures del 878, els dominis de Guifré abastaven tant l'àrea muntanyenca -Urgell i Cerdanya- com la marítima -Barcelona i Girona-; durant tot el segle IX, excepte en el breu període de Sunifred (844-848), el pare de Guifré, com a comte d'Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona i Narbona, aquestes dues zones s’havien mantingut separades, regides sempre per comtes diferents; en gran part, perquè hi impedia la comunicació l'espai buit central configurat per les actuals contrades del Ripollès, la Vall de Lord, el Berguedà, el Lluçanès, la Plana de Vic, el Moianès, les Guilleries i el Bages, ço és el territori despoblat arran de tot el trasbals de la revolta d'Aissó.

En aquesta àrea buida, però, a finals del segle IX s’hi registra un fort corrent d'inmigració procedent de les contrades pirinenques -Pallars, Urgell i Cerdanya-; després de gairebé dos segles –des dels inicis de la crisi de la monarquia visigoda fins a la fi del poder carolingi- d'haver acollit els que abandonaven les terres planes a causa dels riscos de la inestabilitat política, ara, les terres d'alta muntanya havien arribat a patir superpoblació; per això, a molta gent no li quedà cap altre remei que intentar establir-se a les terres baixes.

Davant d'aquesta situació, Guifré el Pilós, els comtats del qual envoltaven tota aquesta àrea de nova població, intervingué a la zona per canalitzar la colonització; va nomenar-hi veguers per delimitar les àrees de colonització i els nuclis de poblament, així com també integrà aquest territoris dins de les estructures comtals. En un principi, quan les característiques i situació de la zona ho permetien, Guifré annexionà les àrees repoblades a un comtat ja existent: la Vall de Lord fou inclosa dins del comtat d'Urgell, i el pagus de Berga -l'actual Berguedà- al comtat de Cerdanya; ara bé, la regió central del Ripollès, Plana de Vic, Lluçanès i les Guilleries configurava un territori tradicionalment estructurat al voltant de les ciutat d'Ausa amb una tradició ètnica pròpia -era l'antic país dels ausetans- per això, Guifré va crear-hi un districte propi, el comtat d'Osona, on també hi foren incloses les terres del Moianès i el Bages les quals, tot i tenir un nucli tradicional -la ciutat de Manresa- i també una personalitat històrica derivada d'haver estat el país dels lacetans, per la seva situació de primera línia de frontera amb l'Islam i pel seu escàs poblament, no tenien prou entitat com per estructurar-hi una demarcació específica; d'ací el valor merament geogràfic i mai jurídic de l'expressió comtat de Manresa, freqüent als documents. Al nou comtat d'Osona, Guifré, havent-s’hi reservat el càrrec de comte, el 885 va nomenar-hi un vescomte, amb la missió d'exercir-hi les funcions comtals en absència del comte.

En la vessant eclesiàstica, calgué integrar la xarxa de parròquies, erigides, sovint, pels mateixos colons, dins de la jerarquia episcopal; a conseqüència de la seva proximitat geogràfica, les parròquies del Berguedà i les de la Vall de Lord foren incloses dins de la diòcesi d'Urgell, ara bé, a l'àrea central, va ser necessari restaurar la seu d'Ausa, destruïda per la invasió àrab del segle VIII. El 886, Guifré el Pilós va aconseguir de l'arquebisbe de Narbona, metropolita dels bisbats sud-pirinencs, el restabliment de la diòcesi i la consagració episcopal de l'arxipreste Gotmar; el nou bisbe va fer erigir la nova catedral fora del recinte d'Ausa -una ciutat abandonada i en ruïnes, a causa de les destruccions provocades primer pels musulmans i, després, per la revolta d'Aisó- i la situà en un nou nucli de població, proper a l'antiga ciutat, un veïnat - vicus en llatí-, origen de l'actual Vic. Dins de la reorganització eclesiàstica de la nova regió, Guifré fundà els monestirs de Ripoll (880) i de Sant Joan de les Abadesses (885), dotats no sols de terres sinó també de drets públics i privilegis jurídics. Així, Ripoll va rebre els beneficis dels serveis reials deguts pels habitants d'Estiula i Ordina, de les pesqueries del Ter i del Freser, com també un terç del teloneu del mercat, i, a més, el monestir fou declarat exempt de la jurisdicció dels tribunals comtals en matèria d'homicidis, raptes i altres delictes, com també als monjos els fou reconegut el dret d'elegir lliurement el seu abat segons la regla de Sant Benet. El monestir -femení- de Sant Joan va rebre, a més de grans latifundis, el castell de Montgrony amb el seu terme i la seva església. Per la seva banda, el 899, Emma, filla de Guifré el Pilós feta nomenar abadessa de Sant Joan pel seu pare, va aconseguir del rei Carles el Simple un privilegi d'immunitat respecte del govern dels comtes per a l'abadessa i el cenobi, posats sota exclusiva jurisdicció reial; i el 913, ultra obligar, en virtut d'una sentència judicial, els habitants de la vall de Sant Joan a reconèixer la propietat monacal sobre les terres que ocupaven, Emma, després d'haver guanyat un plet contra el seu germà el comte Miró II de Cerdanya, va aconseguir afirmar la jurisdicció abacial, excloent els pobladors de la rodalia de prestar serveis reials al comte.

[edita] La crisi de la monarquia carolíngia

Mort Lluís el Tartamut (879), el regne franc va dividir-se entre els seus fills, tots dos menors d'edat: Lluís III va rebre Nèustria, Austràsia i Lorena; Carloman, la Borgonya, Aquitània, Septimània i els comtats sud-pirinencs.

El buit de poder causat per aquesta successió va agreujar-se, precisament, per les morts de Lluís III (882) i de Carloman (884); llavors, a causa dels difícils moments del regne a causa dels continus atacs dels normands contra les costes atlàntiques, es descartà d'entronitzar Carles el Ximple -fill pòstum de Lluís el Tartamut, de només cinc anys d'edat- i, per tal de buscar un monarca capaç de plantar cara als invasors escandinaus, a l'assemblea de Ponthion (885) els magnats optaren per oferir la corona al fill de Lluís el Germànic Carles el Gros, rei de Germània coronat emperador pel Papa el 881. Tot el territori carolingi quedava, doncs, de nou sota el domini d'un únic sobirà.

Tanmateix, l'emperador Carles el Gros, nét de Lluís el Pietós, de seguida va demostrar que no tenia el tremp del seu avi -ni, menys encara, el del seu besavi-: davant del setge a París pels normands entre novembre del 885 i octubre del 886, Carles només fou capaç de comprar-ne la retirada a canvi de pagar-los un tribut; a més, a la França oriental, tampoc no va veure’s amb cor de dominar les revoltes de Francònia, Saxònia, Turíngia, Baviera i Suàbia. Per tot això, doncs, el 887 Carles fou destronat.

A la mort de Carles el Gros (888), esdevinguda enmig de la indiferència i l'oblit general, el sistema carolingi caminava cap a la seva desaparició. A la França oriental, la nissaga semblava poder tenir alguna continuïtat amb el nebot de Carles, Arnulf, fill il·legítim de Carloman de Baviera, proclamat rei de Germània, el 887, en revolta contra el seu oncle, i, malgrat la seva condició de bastard, coronat emperador pel Papa el 896. Ara bé, a la mort de Lluís el Nen (899-911), fill i successor d'Arnulf de Germània, els nobles alemanys elegiren rei Conrad, duc de Francònia, aliè a la dinastia carolíngia la qual ja no va tornar a regnar mai més a Germània. Per la seva banda, a Itàlia, la deposició de Carles el Gros (887) va iniciar un procés de lluites entre els magnats, els quals aconseguiren, a més, de convertir el Papat en un instrument dels seus propòsits imposant-hi pontífexs servils i de baixa condició moral. Finalment, a la França occidental, la persistència, a causa de la vergonyosa capitulació de Carles el Gros, dels atacs normands plantejà de nou la necessitat de trobar un monarca amb dots de cabdill militar; el 888, menystenint novament els possibles drets de Carles el Ximple, els nobles elegiren rei Odó comte de París, que no pertanyia a la nissaga carolíngia, trencant així el principi de legitimitat.

[edita] Els comtes catalans i la crisi carolíngia

Seguint la tradició del clan, els bel·lònides -Guifré el Pilós, Miró de Rosselló-Conflent i els comtes d'Empúries Delà i Sunyer II- acataren els monarques carolingis Carloman (879-884) i Carles el Gros (885-888), tal com ho testimonien la visita a la cort reial del 881 duta a terme pels jerarques catalans per sol·licitar-hi privilegis, i el precepte atorgat el 886 per Carles el Gros a Teotari, bisbe de Girona. Ara bé, aquesta lleialtat dels bel·lònides pren, després de mort Lluís el Tartamut, un caràcter passiu; els comtes catalans, si bé no s’alçaren mai contra els carolingis, evitaren d'implicar-se en les lluites del regne. El 879, Lluís III i Carloman marxaren contra Bosó, autoproclamat rei de Provença, títol privatiu dels descendents de Carlemany; els comtes catalans van posicionar-se a favor de Carloman però no s’uniren a l'expedició, actitud força diferent de la decidida i ferma actuació, només dos anys enrere, de Guifré i Miró a Septimània contra els seguidors de Bernat de Gòtia; igualment, cap dels jerarques sud-pirinencs no assistí a l'assemblea de Ponthion (885) ja que, per als comtes catalans, els atacs normands representaven una qüestió aliena i llunyana.

Per tot això, els bel·lònides rebutjaren, en un primer moment, el rei intrús Odó (888-898) però tampoc no s’alçaren contra l'usurpador en defensa dels drets del carolingi Carles el Ximple. Al seu torn, Odó, absorbit per les lluites contra els normands, no va poder endegar cap actuació política al sud del regne, tot i que, al final, va haver-hi un cert acostament dels comtes catalans cap a aquest rei, a causa de la crisi eclesiàstica motivada per l'actuació irregular del prevere Esclua.

El 886, aprofitant l'absència de l'arquebisbe Teotard de Narbona, el clergue cerdà Esclua va anar a la Gascunya i s’hi féu consagrar bisbe d'Urgell, diòcesi d'on, per instigació del comte Ramon I de Pallars-Ribagorça i amb l'aprovació tàcita de Guifré el Pilós, -comte d'Urgell- va expulsar-ne el bisbe titular Ingobert. La situació va complicar-se, però, quan Esclua va proclamar-se metropolità de la Tarragonesa, sostraient així les diòcesis catalanes a l'obediència de Narbona; amb aquesta condició de pretés metropolità, el bisbe intrús d'Urgell va intervenir en el contenciós creat el 887, quan els comtes Delà i Sunyer II d'Empúries rebutjaren Servus Dei, clergue consagrat bisbe de Girona pel metropolità Teotard de Narbona, d'acord amb Guifré el Pilós; accedint a les peticions dels comtes emporitans, Esclua va consagrar, amb el concurs de Frodoí de Barcelona i Gotmar de Vic, un nou bisbe de Girona en la persona d'Eremir; el 889 Servus Dei, expulsat de Girona, va haver de refugiar-se al monestir de Banyoles. Per altra banda, el 888, Esclua va complaure Ramon I –li devia l'accés a la seu d'Urgell-, amb l'erecció del bisbat de Pallars, com també, per assegurar-se el suport de Sunyer i Delà, va disposar-se a restablir l'antiga seu d'Empúries, existent fins a la invasió àrab.

Guifré el Pilós, si, en un primer moment, va tolerar la deposició d'Ingobert -no hi deuria tenir gaire bona relació-, ara, per l'amistat amb Teotard de Narbona, no podia admetre les pretensions metropolitanes d'Esclua; a més, per l'interès dels comtes en l'existència de seus episcopals als seus dominis, per controlar-les situant-hi familiars propers o per negociant-ne la concessió a canvi de contrapartides polítiques o econòmiques –d'ací l'actuació de Ramon I i de Delà i Sunyer II en tot aquest afer-, Guifré no podia permetre l'erecció d'uns nous bisbats -Pallars i Empúries- constituïts retallant el territori de diòcesis situades en els seus comtats d'Urgell i Girona. Per tot això, ara Guifré va posicionar-se contra d'Esclua i a favor de Teotard i dels bisbes destituïts, Ingobert i Servus Dei.

Davant d'aquesta situació, els comtes d'Empúries cregueren convenient acostar-se a Odó i reconèixer-lo com a rei tot i el seu caràcter d'intrús; el 889 el comte Sunyer II i el bisbe Eremir acudiren a Orleans, a la cort d'Odó i n'obtingueren uns preceptes que, al comtat d'Osona, incloïen una sèrie de donacions reials a favor del bisbat clarament lesives per a Guifré el Pilós. Enfortits, doncs, per aquesta aprovació reial, Sunyer i Delà ocuparen el comtat de Girona, calculant que Odó els en podria concedir la investidura. En aquestes circumstàncies, Teotard també va decidir acostar-se a Odó, de qui va obtenir un precepte de protecció reial per a l'arxidiòcesi de Narbona. Aprofitant la reconciliació del bisbe Gotmar de Vic amb Guifré, Teotard va poder convocar, el 890, a Port -localitat propera a Nimes- un concili amb l'assistència dels arquebisbes metropolitans d'Arles, Ais de Provença, Embrun, Ate i Marsella com també dels titulars de diòcesis sufragànies de Narbona: Nimes, Carcassona, Albi, Uzès, Magalona, Agda, Besiers, Tolosa, Lodeva, Elna i Vic. En aquest concili, on va formular-s’hi una condemna a les usurpacions d'Urgell i Girona, el bisbe Gotmar de Vic va declarar-se penedit d'haver col·laborat amb Frodoí de Barcelona i Esclua en la consagració anti-canònica d'Eremir, i obtingué el perdó dels pares conciliars, amb l'encàrrec de comunicar les resolucions sinodals a Sunyer II d'Empúries.

La crisi eclesiàstica va cloure’s definitivament amb un nou sínode a Urgell (892) on Esclua i Eremir, obligats a comparèixer-hi, foren desposseïts formalment de les seus que ocupaven, les quals foren restituïdes als seus legítims titulars; el bisbe Frodoí de Barcelona va conservar la mitra només perquè va obtenir el perdó de l'arquebisbe Teotard. De tot l'afer, només va restar-ne, temporalment, l'existència del bisbat de Pallars; aquesta diòcesi, el 911, es reconegué que subsistiria només en vida del seu titular Adolf; tanmateix, Ató, fill del comte Ramon I va aconseguir succeir Adolf i regir el bisbat fins a la seva mort, el 949; llavors, la diòcesi pallaresa va extingir-se i les seves parròquies foren reintegrades al bisbat d'Urgell.

L’afer Esclua és un testimoni de la pèrdua per la monarquia franca del control de la situació als comtats catalans i a d'altres regions meridionals del regne a finals del segle IX. Per una banda, al sud del Pirineu els únics comtes que reconegueren Odó com a rei foren els d'Empúries i, encara, pel seu interès propi d'afirmar la situació d'Eremir com a bisbe de Girona; Guifré el Pilós, Miró de Rosselló-Conflent i Ramon I de Pallars no feren cap acte d'acatament a aquest monarca, d'ací que no en rebessin mai cap precepte reial, van permetre’s, doncs, de mantenir una actitud de rebuig cap a un sobirà que consideraven il·legítim. Per altra banda, en tota aquesta crisi, els monarques -tant el carolingi Carles el Gros (885-888) com l'intrús Odó (888-898)- mantingueren una actitud passiva, inconcebible en temps de Lluís el Tartamut i els seus predecessors -Carles el Calb, Lluís el Pietós, Carlemany i Pepí el Breu-; aquests sobirans, d'haver-se trobat amb un afer d'aquestes característiques hi haurien pres part activament enviant una comissió de missi dominici a resoldre el problema; en canvi, Carles el Gros no va prendre cap mesura davant de les deposicions contra dret d'Ingobert d'Urgell (886) i Servus Dei de Girona (887), i, al seu torn, Odó va mantenir una actitud incoherent concedint privilegis primer a Eremir (889) i, després, al seu rival Teotard (890); per a Odó, concedir privilegis a tot aquell qui acudia a la seva cort era un mitjà per aconseguir ser reconegut com a rei, i no pas una actuació orientada a resoldre la crisi, superada, per tant, gràcies a l'actuació no pas del monarca sinó dels poders eclesiàstics i civils de la regió mitjançant els concilis provincials de Port (890) i Urgell (892) on l'absència de delegats del sobirà permeté la deposició d'Eremir tot i els preceptes reials que havia obtingut el 889.

[edita] La mort de Guifré

Sepulcre del Comte Guifré al monestir de Ripoll, restaurat per l'arquitecte Francesc Escudero i Ribot

El 883 o 884 els musulmans es van sentir amenaçats per l'expansió de Guifré el Pilós, que va voler establir la frontera en els rius Llobregat i Segre, amb posicions al Bages (Cardona per exemple), a Osona, al Berguedà i a la Vall de Lord (i algunes aprisions a la Vall de Cervelló al sud del riu Llobregat), i repoblant els territoris, construint i consolidant esglésies i monestirs, al voltant dels que es fixava la població.

La frontera del comtat passava al nord de Solsona segurament per Besora, Tentellatge i Correà; la de Berga per Sorba, Gargalla i Serrateix; i la d'Osona per Cardona, Manresa i Montserrat. La ciutat de Lleida fou fortificada, i Guifré va veure-ho com una provocació i va atacar la ciutat, governada pel valí de la família dels Banu Qasi, Ismail ben Musa. L’atac no va sortir bé. L'historiador Ibn al Athir diu que els àrabs van fer gran mortaldat entre els atacants.

El successor de Ismail, Llop Ibn Muhammad atacà Barcelona uns anys després, i Guifré morí en la lluita l'11 d'agost de 897, a la Vall d'Ora, al Solsonès. Les seves despulles romanen al monestir de Ripoll.

[edita] La successió

A finals del segle IX no hi havia establert cap criteri per determinar com s'havia de dur a terme la successió dels comtes catalans. Els reis havien perdut la facultat, que havien tingut al segle IX, de nomenar i destituir el comtes, els quals, per això, deixaren de ser uns delegats del monarca per esdevenir petits sobirans als seus dominis. La transmissió hereditària dels comtats era una pràctica il·legal que, a més de negligir l'autoritat del rei, convertia un càrrec públic en patrimoni familiar. Aquesta pràctica va ser iniciada el 895 a la mort de Miró el Vell. El seu comtat de Rosselló passà, sense cap mena d'intervenció del rei franc Odó, a Sunyer II d'Empúries, i el de Conflent fou per a Guifré el Pilós.

El 877 es casà amb Gunilda d'Empúries o Guinedilda de Flandes, tot depenent de les fonts, i tingueren:

Radulf de Barcelona (?-940), bisbe d'Urgell i abat de Ripoll
Guifré II Borrell (v874-911), comte de Barcelona
Sunyer I (?-951), comte de Barcelona
Miró II (?-927), comte de Cerdanya i comte de Besalú
Sunifred II d'Urgell (?-948), comte d'Urgell
Emma (880?-942), abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses
Quíxol, Cixilona o Xixilona
Riquilda
Ermessenda (?-v925)

A la mort de Guifré, en un primer moment, els seus fills -Guifré Borrell, Miró, Sunifred i Sunyer- van optar per governar conjuntament tots els dominis del seu pare i administrar-los sota presidència del primogènit, Guifré Borrell. Aviat, però, quan cadascun dels comtes cogovernants tingué descendència, calgué abandonar la idea d'herència conjunta i, llavors, cada fill transmeté individualment als seus hereus la part del conjunt comtal que regia: Guifré Borrell, juntament amb Sunyer, Barcelona, Girona i Osona; Sunifred, Urgell; i Miró, Cerdanya, Conflent i Berga.

[edita] Visió tradicional i nacional de Guifré

La visió actual sobre Guifré el Pilós encara està condicionada per la imatge forjada pels historiadors del segle XIX de Guifré com a l'artífex no ja de la independència dels comtats catalans sinó del naixement de Catalunya i tot, idea popularitzada durant la Renaixença pel dramaturg Serafí Pitarra amb la seva frase Fills de Guifré el Pilós, això vol dir catalans. I així van difondre’s entre la gent llegendes com la de l'origen de les quatre barres -ferit de mort lluitant contra els sarraïns, Guifré el Pilós es mullà els dits amb sang de la nafra, els passà per sobre del seu escut i així es creà la bandera de Catalunya- inventada, segons sembla, al segle XVI.

Els orígens d'aquesta visió, que al costat del Guifré històric -un magnat de l'Imperi Carolingi que aprofità el col·lapse del poder reial per bastir-se un domini propi- ha fet sorgir un Guifré mític -creador de Catalunya i, doncs, pare de la pàtria- té origen en la Gesta comitum barchinonensium, escrita al segle XII pels monjos de Ripoll; en aquesta obra per tal de justificar l'inici, a finals del segle IX, de la transmissió hereditària dels comtats, es sobredimensionà la figura de Guifré el Pilós, avantpassat de la dinastia comtal barcelonina, després casa reial de Catalunya, fent-ne un heroi que, amb el seu esforç, lluitant decididament contra els musulmans i els francs, va aconseguir la independència de Catalunya.

[edita] Encaix històric del personatge

Tot i així, cal reconèixer la importància històrica de Guifré; com afirma Ferran Soldevila si un personatge històric és exaltat per la llegenda és que de debò fou gran - i així, afegim nosaltres, mai ningú no farà un heroi de llegenda d'un governant inepte i mediocre com va ser, per exemple, el comte de Barcelona Berenguer Ramon I (1017-1035), rebesnét del Pilós, al contrari d'altres grans figures de la nissaga com ara Jaume I (1213-1276)-. Ara bé, la grandesa de Guifré es basa en l'habilitat per situar-se políticament en un moment crucial com fou la crisi de l'Imperi Carolingi, un terreny força relliscós on d'altres de més ambiciosos que ell -cas de Bernat de Gòtia- hi fracassaren, mentre que els successors de Guifré assoliren els càrrecs de comte per simple transmissió familiar; i en la capacitat de saber intervenir en la repoblació de l'àrea central dels comtats per estructurar-hi el comtat d'Osona i el bisbat de Vic, fet cabdal per a la futura vertebració de Catalunya; però de cap manera, en l'assoliment de la independència dels comtats. Cal repassar els fets: el 878, Guifré obtingué els comtats de Barcelona i Girona per haver col·laborat amb el rei en la repressió de la revolta de Bernat de Gòtia, avortant així un intent de trencar amb la monarquia carolíngia; per tant, de no haver-se esdevingut el fet fortuït de la mort prematura de Lluís el Tartamut, el 879, origen de la descomposició de l'ordre carolingi, l'actuació de Guifré hauria dut, molt probablement, no pas a la independència sinó a la pura i simple consolidació del poder reial franc al sud del Pirineu. Menys encara, resulta sostenible la seva pretesa condició de creador de la nació catalana; per una banda, el naixement d'una nació sempre és el resultat d'un llarg procés on hi intervenen tota classe de fenòmens socials i no pas la realització d'una idea concebuda per un governant per genial que sigui, i, per altra, Catalunya no se’ns apareix com a realitat formada fins a finals del segle XII, tres-cents anys després de mort Guifré. Així doncs, la idea expressada per Ramon d'Abadal a Els precedents antics a la història de Catalunya. 2ª edició. Barcelona, Ed Selecta, 1984 pàg 135, sobre Indíbil, el cabdill ilergeta del segle III aC, que si li fos donat de ressuscitar i veiés que, com a heroi català, li han alçat monuments, li rodaria el cap, no hi entendria res, escau completament a Guifré el Pilós.

L'escut de Catalunya

A la que sat jordi Empunya
senyera de color blanc,
hi ha l'escut de Catalunnya
amb les quatre barres de sang.

Aquestes barres històriques
estan escrites amb lletres d'or,
per saber-les de memòria
i gravar-les als nostres cors.

Essent Carles el rei de França,
i senyor dels catalans,
entraren, folls de venjança
a ses terres, elormands

Per mantenir sa corona,
demanà el rei socors
al compte de barcelona,
lo valent Guifré, el Pilós.

El cavaller, en saber la nova,
empunyant arma i escut,
s’endugué tot Catalunya,
cap a França resolut.

Així que a França arribaren
amb la flor dels catalans,
el rei Carles reculava,
atropellat per els normands.

Mes llençant-s'hi desseguida
el brau Guifré amb ses valents
van deturar l'embranzida
dels normands, forts i potents

Quan l'enemic reculava,
ja vençut i rostre avall,
un llanço al pit se li clava
i el fa caure del cavall.

Dins una tenda, el de França
al compte Guifré ha entrat,
posant a una banda la llança
i l'escut a l'altra costat.

En portar-li la nova
de que els normands han perdut
el rei trobà al compte Guifré
mirant trist el seu escut.

Si ha vós devem la victòria,
per que davant el rei trist os mostreu?.
Si voleu honors i glòria,
comte Guifré, demaneu!!

Des d'avui, de vostra terra
sereu compte independent.
Sereu gran company en la guerra,
i en la pau, amic prudent.

Grans mercès, rei de França,
respongué en Guifré el pilós.
No em raca la ferida de llança
que em dessagna el meu cos,

El que em raca i el cor me lliga
es veure llis el meu escut,
sense cap blasó que digui
els honors que em merescut.

Llavors, el rei desseguida
apropant-se al llit de lo valent,
xopà els dits en sa ferida
i així l'hi digué, dolçament:

Amb la sang del vostre cor en la guerra,
heu guanyat aquest blasó
i quan torneu a la vostra terra
brodeu.l'ho al vostre pendó.

I passant les quatre ditades,
sobre de l'escut llis del brau,
va deixar, assenyalades,
les quatre barres de sang.

ROGER DE FLOR, UN CAPITÀ DELS ALMOGÀVERS

2008-08-07T13:42:00.000+01:00

Els almogàvers
Els almogàvers eren unes companyies de soldats mercenaris, sobretot catalans i aragonesos, que s'havien constituït lluitant al servei de la corona catalanoaragonesa a la Península Ibèrica contra els sarraïns. Més endavant, van participar en les Guerres de Sicília al servei del rei Frederic II. En aquella època eren coneguts per la seva habilitat i agressivitat en la batalla. En terra enemiga, vivien del saqueig, però en temps de pau acostumaven a causar problemes saquejant la població pagesa. A començaments del segle XIV, la Pau de Caltabellota va obligar Frederic II de Sicília a dissoldre el seu exèrcit, integrat, principalment, per mercenaris almogàvers. Entre els comandants, sobresortia Roger de Flor, guerrer de fortuna, corsari i antic templer, que va optar per entrar al servei de l'emperador bizantí Andrònic II, interessat a frenar l'avanç turc. Roger de Flor es va dirigir a Constantinoble amb més de 6.000 almogàvers i un bon nombre de cavallers. Entre aquests hi havia Ramon Muntaner, que va escriure una crònica de l'expedició. Després d'aconseguir diverses victòries a l'Àsia Menor, tot despertant alhora l'odi popular pels abusos dels seus homes, Roger de Flor va morir víctima de les intrigues de la cort imperial bizantina. Aleshores, els almogàvers van formar la Companyia Catalana d'Orient, amb base a Gal·lípoli, que va saquejar ferotgement la costa del nord del mar de Màrmara i la del Bòsfor, en una acció que es va conèixer com la "venjança catalana". Posteriorment, els almogàvers van passar al servei de diversos senyors, fins que van ocupar el ducat d'Atenes i s'hi van establir. Més tard, van conquerir el sud de Tessàlia, on van crear el ducat de Neopàtria. La Companyia va organitzar aquests ducats com una república militar. Hi va crear les institucions i va elegir els propis governants, si bé reconeixent la sobirania dels reis de Sicília. Tot i que els catalans van mantenir la presència als ducats, aquests no van quedar units formalment a la Corona d'Aragó fins al 1380, poc abans que els ducats desapareguessin. S'ha afirmat que l'actuació dels almogàvers va oferir pocs beneficis, i que més aviat va empitjorar el comerç català amb l'Imperi Bizantí.

Sant Jordi, màrtir d'una llegenda

2008-08-06T13:55:00.002+01:00

Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc. Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades envierinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels remats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assejar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veinat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deiuria sentor satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans. [Photo] [Photo] Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada. La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veinat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici. [Photo] [Photo] Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d'aquell monstre. Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot manso i estemordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí. [Photo] [Photo] El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi. Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.

2008-08-05T13:42:00.003+01:00

La llegenda d’Otger Cataló.

Tots els països tenen llegendes sobre els seus orígens, sovint l'origen ve donat per un heroi, quasi mitològic, que es considera el pare de la pàtria. Normalment tots coneguem l'existència de don Pelayo, heroi castellà, amb el qual comença l'existència d'aquest regne. D'aquet heroi es van apoderar els pares del nacionalisme espanyol, i als altres els van condemnar a la foscor. Entre, aquest altres, nosaltres, tenim a Otger Cataló, el pare de la nació catalana.

Al segle VII els musulmans ocuparen la Península Ibèrica. Quant van envair Catalunya, van venir homes de l'altra part dels Pirineus per tal d'ajudar als del país. Es va donar un gran batalla, que van perdre els visigots, que es van refugiar als Pirineus. Els àrabs, creient que ja havien dominat el territori, continuaren avançant cap a Frància.

Otger Cataló, de Gascunya, malferit es va amagar als Pirineus, acompanyat pel seu gos gànguil. Els gos, diàriament el curava, llepant-li les ferides. S'alimentava dels fruits silvestres i de la llet d'una ovella. Tal com anava curant-se, l'Otger, anava afilant les seves armes, per a combatre als musulmans invasors. Una vegada recuperades les forces, va reunir a un cert nombre d'homes, que també estaven refugiats pels Pirineus. Al seu auxili van acudir nou cavallers, ambles seves hosts, aquests cavallers, son: Cervelló, Erill, Ribelles, Montcada, Cervera, Pinós, Anglesola, Alemany i Mataplana. Tots coneguts com els “Cavallers de la Terra” o els “Barons de la Fama”. Els nou cavallers, i l'Otger, davant la verge negra anomenada Nostra Senyora de Montgrony, ajuntant les seves espases van jurar lluitar fins la mort per la terra que els havia vist nàixer, fins alliberar-la de la tirania de la mitja lluna.

Desprès del jurament, tots, van partir cap al combat, cadascú cap a un lloc diferent. Tots van tornar victoriosos, però l'Otger , amés va tornar ferit mortalment. Abans de morir va ordenar que el seu escut portarà, com a ornament, la figura del seu gos gànguil, ja que aquest animal li havia donat lleialtat incondicional i sense fi. En el seu honor els nou barons van anomenar Catalunya a la terra que havien recuperat dels musulmans, i van adoptar els seu escut com el de tota la nació, que va perdurar fins que Guifré els Pelós el va canviar.

el pi de els tres branques

2008-08-04T13:38:00.000+01:00

El tercer diumenge de juliol es va celebrar el aplec als peus del pi de les tres branques simbol de la unitat de la llengua ,les tres branques simbolitzen a Catalunya Pais valencia i les illes balears, les quals surten de un tronc comú, d'aquest arbre cremat emblema de la unitat catalana s'hi han celebrat les trobades mes expectaculars dels paisos catalans

HIMNE A LA NOSTRA PARLA
(Àngel Guimerà)
Catalunya i València,
Mallorca i Rosselló,
les branques són d'un arbre
que al món no té parió.

Són d'una pàtria sola
des de la creació.
La nostra parla és una
i és un nostre braó.

Tenim un mar que és nostre
que el mar ningú ens el pren,
La terra, quina toia,
avui i eternament!

El sol ens besa l'ànima
i ens fa la sang bullent.
Primer surt per nosaltres,
després se'n va a ponent.

Nobles i grans com fórem
els món ens hi veurà.
Volem records d'enrera,
més endavant marxar.

On són les races lliures
la nostra hi anirà
i al poble que badalli,
el nostre esclafarà.

Germans de Catalunya,
germans del Rosselló,
de València i Mallorca,
som terra de saó.

Un temps amb sang regada,
demà, no ho sabem, no!
Cridem en nostra parla:
Visca nostra nació!

un dia a la Tosa

2008-08-02T14:22:00.000+01:00

Hi vaig anar a la tossa amb cotxe i el paisatge era increible vàrem veure aligues caballs tambe vaques persones amb bici .

el paisatge es veia la Molina la estacióo d'esqui masella el puigmal també el cadí.

La tosa d'alp , das urus i baga , la tossa fa 2.537 metres ' .

Cim de l'Aligues

2008-08-02T13:39:00.000+01:00

darrerament es la millor excursió que he fet, es la visita del cim de l'aligues a sant feliu de Codines , des de la cerdanya si pot anar per la carretera del túnel del Cadi fins a Manresa d'aqui direccio a Moià quan arrives a Moià hi ha un trencall a la dreta direccio Castellterçol i despres arrives a Sant Feliu de Codines.

abans d'arrivar al poble a la dreta hi trobes el parquinq del parc , primer et fant una excursió visitant totes les gabies i despres be el expectacle, veure volar a aligues, falcons, ducs, mussols amb vols silenciosos, de veritat que s'et posa la pell de gallina.

de veritat que son els 35 minuts que valen les dues hores de trajecte que hi ha des de cerdanya

no us lo perdeu

Marc

Els Llops de la Cerdanya

2008-08-02T12:19:00.001+01:00

en una societat en la qual esta composta de ovelles i llops a la meva comarca n'han aperegut uns de quatres cames, animal expectacular, molt diferent a la seva comparacio amb el llop humà ja que aquest ataca de cara i no clava ganivets per l'esquena

Davant de la reintroducció del llop a Catalunya sembla que l’Administració vulgui seguir una política totalment diferent a la que va dur a terme en el procés de reintroducció de l´ós bru. No deixer d'ésser un depradador carnivol que ataca al bestiar domestic de

No és donen dades ni detalls de la ubicació del llop, de les seves accions, s’amaguen les fotografies i els danys produïts.pero diuen que l'ha vist per a Riu amb un cervol a la boca .

si em doneu a triar prefereixo aquest llop de quatre cames que no pas els de dues

marc morralla

despertaferro

2008-08-01T08:03:00.000+01:00

Desperta Ferro!!!!!!!!!!! la beguda energètica per despertar els catalans adormits....

Aquesta és la imatge corporativa més coneguda dels productesXECNA (Xarxa d'Establiments amb Consciència Nacional ).
Els productes XECNA ens arriben d'una empresa familiar situada a la Catalunya Nord, Perpinyà. La seva distribució tal i com expliquen està bassada en el boca-orella i els establiments tenen que tenir una sèrie de requisits, el més important és que siguin comerços compromesos amb l'orgull català.
Poc a poc i bona lletra seria la filosofia principal d'aquesta marca que a hores d'ara ens ofereix un total de 14 productes.
Podem realitzar tot un àpat amb els productes d'aquesta marca, començant per vermuth, cervesa, cava, cola-catalana,wisky, refrescos .....

L'enèrgètic "Desperta Ferro" és va presentar el mes de maig del 2007. Aquest és un dels productes líders de la marca.
Xecna defineix el "Desperta ferro" com : es el crit almogàver que referma el compromís dels catalans , amb la nostra pàtria . Però la definició que més m'agrada és: desperta ferro per despertar als catalans adormits.
A més d'un li tindrien que donar via intravenosa. Un d'ells que l'empresa XECNA li podría fer un regal d'un parell de tones, és el flamant Puigcercós que amb noticies com les d'avui no és veu cap tipus de renovació dins d'ERC. M'agrada observar com els que durant anys i panys han criticat a CIU ara els falten places per col.locar a tot María Cristina.

A Cerdanya en pots trobar a bellver al supermercat d'en Toni Vigo i a Puigcerdà a la carniceria Mas Blach, (cal mingo)

escrit cedit per Mar Roca i Sol

la meba cllase i els projectes que em fet

2008-04-09T12:17:00.000+01:00

Els de cinquè!

PROJECTE: LES NOTÍCIES I EL TEMPS
Durant aquest curs hem estat fent activitats, planificant, aprenent, elaborant tot de tasques per poder realitzar les nostres primeres notícies:- hem estat fent d'homes/dones del temps (interpretant mapes, elaborant-los, fent gràfics, mirant les temperatures, transcrivint la predicció del temps,etc.)- hem estudiat les parts i les seccions d'un diari, hem elaborat notícies i les parts que té...- vàrem fer un guió tècnic (els plans, el moviment de la càmara i la il·luminació, així com la roba que durem i a qui li tocava gravar) i el guió literari (què dira i com es dirà)- i finalment vam GRAVAR!!però la mala sort ens va acompanyar: ens roben la càmara, el Marc Morralla ens deixa la seva, però tenim problemes amb el disc on és la informació, no se sent el so...QUÈ HI FAREM!!com vam estar reflexionant hem après molt, i a vegades no tot surt com volem. Penjarema continuació tot de fotos que vam fer durant la gravació: ens va quedar mooolttt bé el plató i ens vam divertir molt.haig de felicitar als alumnes de cinquè pel seu esforç i animar-los per què l'any que ve, o quan sigui iniciem nous projectes, i procurem que surtin el millor possible!!Míriam. Tutora de 5è

Presentació de diapositives

09 abril 2008

LA FESTA DE L'ARBRE
Divendres dia 28 de març, Cicle Mitjà i Cicle Superior vam anar amb l’autocar fins a Puigcerdà al llac nou que s’ha fet, on se celebrava la festa de l’arbre.Primer ens van explicar algunes mesures que podem prendre per a estalviar aigua. Després vàrem anar a plantar els arbres. A continuació vam fer un homenatge al Jose Luís que era del Centre de Recursos i després vàrem anar a dinar al poliesportiu de Puigcerdà. Per últim van fer animació infantil i l’entrega de premis, i quan es va acabar vam agafar l’autocar i vàrem tornar cap a l’escola.

CAN CANADELL

El dia 7 de març vàrem començar l´ excursió. A l´autocar van, posar una pel.lícula molt divertida! Quan vàrem arribar ens vam presentar i els monitors després. Vam anar al bosc: hi havia un lloc sense arbres i ens vam quedar allà.Després d´una estona ens vam anar al bosc amb els monitors i vam fer activitats: dolmens , farina , pintures rupestres i just després vam veure óssos i també sílex.Després vam dinar molt a gust i ens van deixar jugar al bosc. A dalt de tot hi havia una ermita on es podia entrar dins. Vam fer collarets de fang que vam donar forma amb petxines i pedres. Després vam beure animals de la guarderia i ja ens en vam anar al colegi.

ESPORTS PARALÍMPICSEl dijous dia 20 de Març vam anar al poliesportiu d’Alp a veureels jocs paralímpics. Quan vam entrar ens van regalar una samarreta. Després ens van ensenyar un video d’els jocs que ens va agradar mòl. Quan es va acabar el video els monitors ens van fer preguntes.
A continuació vem fer 5 grups i vam anar pasant d’activitat en activitat. Quan vam acabar els jocs ens van enenyar un altre video que ballaven ballet sense una cama i sense un braç. Després de veure el video ens van donar un llibre i una ampolla d’aigua.Campionats d’esports paralimpics europeus El dia 23 demarç de 2008 varem anar els de Cicle mitjà i els de Superior a la Molina a l’Estadi. Varem anar a veure una cursa ( campeonat d’europa ) d’esports paralímpics. Alguns esl hi faltava un braç , d’altres una cama... Els nois que vàrem coneixer l’altre dia: dos s’havien fet mal i no podien correr , i els altres dos ( el Gabriel i e l Jacob) van poder competir.

Per fi neva!!
Ahir dimarts dia 4 de març per fi es va posar a nevar!!!!
Avui dimecres encara segueix nevant!!
ESPEREM QUE SEGUEIXI NEVANT!!!

començo

2008-02-20T19:56:00.001Z

soc un nen pero lo dels ordenadors em va perjo me le fet