SALVADOR ESPRIU; PER UNA CATALUNYA MILLOR

Sant Jordi arriba i que millor que celebrar el centenari del neixament de Salvador Espriu. Un gran escriptó català que no va marxar a fora de catalunya en temps d'en sisquet. Aquí os deixo uns poemes de Salvador Espriu. Cementiri de Sinera [II] Quina petita pàtria encercla el cementiri! Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo res més, excepte l'ombra viatgera d'un núvol. El lent record dels dies que són passats per sempre. Les hores ORACIÓ EN LA TEVA MORT Quan roures enyorosos de verds marins comencen crepusculars missatges, volent-te foc, demano nova claror, que siguis, davant altars on cremen ardents silencis d'ales, encès cristall, més flama, llum de cançó senzilla. PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA El meu somni lent de la gran pau blanca sota el cel clement. Passo pels camins encalmats que porten la claror dels cims. És un temps parat a les vinyes altes, per damunt del mar. He parat el temps i records que estimo guardo de l'hivern. Però tu riuràs, car veus com es tanquen llavis catalans. I es baden al sol boques de captaires, plagues de leprós. Ningú no ha comprès el que jo volia que de mi es salvés. Mai no ha entès ningú per què sempre parlo del meu món perdut. Les paraules són forques d'on a trossos penjo la raó. Branden a ple vent cordes que no poden suportar més pes. El càntic és lluny, i la greu campana toca pels difunts. Ha cessat el ball de l'altiva monja i de l'embriac. La dansa també del pelut dimoni amb la reina Esther. Ja no volta l'ós. He llegit el llibre del Predicador. Deso a poc a poc dintre de la capsa tots els meus ninots. Ara he de callar, que no tinc prou força contra tant de mal. D'un mal tan antic aquesta veu feble no et sabrà guarir. En un estany buit, manen el silenci i la solitud. Sols queden uns noms: arbre, casa, terra, gleva, dona, solc. Només fràgils mots de la meva llengua, arrel i llavor. La mar, el vell pi, pressentida barca. La por de morir. PERQUÈ L'ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR Que no sigui, però, la cançó de l'odi, nascuda de la injusta i llarga humiliació. Ara em despengen uns dits piadosos de les forques senyorials de la paraula, i cau a poc a poc la clara pluja en aquesta terra nostra de pobres sembrats. Oblido dolçament les ones i les hores, i la por de morir m'esdevé una tranquil.la mirada de caminant molt cansat a la porta de l'hostal silenciós i càlid de la nit. Enllà quedava la remor de les amples aigües, em criden al repòs del profund desert, el meu maligne nombre se salva en la unitat. El llibre de la bona gent POSSIBLE INTRODUCCIÓ A UN EPITALAMI Bodes d'uns amics, a Sinera Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos al nostre vell país tan desarbrat. Quan tramuntava el sol, de l'incendi del vespre s'alçaven foc que lentament obrien les amples portes de la desolació de la nit. Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre el sec alè del vent damunt els camps. L'eixut estroncà dolls, arrasava collites, endinsa en el record fressa de pluja per vinyes i rials, camí de mar. Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida, car fou escrit que l'amor venceria la mort. Ara un home i una dona joves resolien casar-se, i nosaltres acollim somrients el coratge dels qui confien que hi haurà demà. Mrs. Death ADVERS AL VENT No preguntis si penso encara en els vells dies dels senyors, si recordo com lentament morien els jardins, les paraules. He perdut. Ai, caiguda de l'allunyat per l'íntim camí que només porta on ja no sóc, designi d'oblidar hores, núvols, el meu nom de naufragi! Vençudíssim, sentint-me advers al vent, segura presa del mar, no vulguis saber si penso encara en la llum dels vells dies. FINAL DEL LABERINT Quan aquells dits sensibles toquin músiques fràgils i lentament vacil.lin llums canviant de ciris, surt de la festa. Mira quanta nit, quina extrema solitud se t'emporta, per la rialla, a l'home justificat i lliure que neix del teu silenci. El caminant i el mur ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret", mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ Cansat de tants de versos que no fan companyia -els admirables versos de savis excel.lents-, i de mirar com passa l'emperador tot nu, i del gran plany del vent, aquest vell adversari, i de l'excés de mi, sense missatge, ara us diré, amb paraules ben clares, amb crit elemental, lluny d'artifici, que vull només parar-me en el camí, ja decantat amic de l'última injustícia, i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort, damunt la bona terra. NOVES PARAULES D'AGUR Ni amb aquest cant de tan perfecta escola, ni amb mots apresos al més savi lèxic, ni amb rares pauses o subtils silencis, no esgotaràs tots els noms de la mort. Només recorda que es diu vell caminant i també mur, i com jo que parlo, i com tu que escoltes. Després, si així ho vols i t'agrada, vist que la lluna encara surt puntual de la fredor del mar i el vent, albardà foll, xiscla i s'escampa per les seques vinyes, et serà lícit de sentir-te culte i, a estones, qui sap si felicíssim. SENTIT A LA MANERA DE SALVADOR ESPRIU He de pagar el meu vell preu, la mort, i avui els ulls se'm cansen de la llum. Baixats amb mancament tots els graons, m'endinsen pel domini de la nit. Silenciós, m'alço rei de la nit i em sé servent dels homes de dolor. Ai, com guiar aquest immens dolor al clos de les paraules de la nit? Passen el vent, el triomf, el repòs, per rengles d'altes flames i d'arquers. Presoner dels meus morts i del meu nom, esdevinc mur, jo caminat per mi. I em perdo i sóc, sense missatge, sol, enllà del cant, enmig dels oblidats caiguts amb por, només un somni fosc del qui sortí dels palaus de la lluna. Les cançons d'Ariadna JA MAI MÉS NO PODRÉ DORMIR Homenatge a José Luis L. Aranguren. Avui el cel és ja només ofec, buidor, ploguda nit al mar, al camp, dolenta mà. Com que no puc mai més dormir, faig del meu llit por de presó. A poc a poc, com un aflor sense perfum, sense color, creix, de l'arrel del pensament, l'última mort. Dalt, al teulat, urpes de gat esqueixen llargs drapots del glaç del sentiment. N'estic content i veig el fum de l'extingit ram del neguit de llibertat. Indiferent al temps, el vent de zenc, mesell, em bat, penell, rovell enllà del brut llindar d'un moll dolor. Negat al plor, al plany, al crit, estès al llit, malalt, romput, venut, vençut, perdut, obsés de mi, diré -asprosa fam d'un àvid clam- que no podré mai més dormir. INDESINENTER Homenatge al Dr. Jordi Rubió. Nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos. Envilit pel ventre, per l'afalac al ventre, per la por, s'ajup sota el fuet amb foll oblit de la raó que té. Arnat, menjat de plagues, aquest trist número de baratilli, saldo al circ de la mort, sense parar llepava l'aspra mà que l'ha fermat des de tant temps al fang. Li hauria estat senzill de fer del seu silenci mur impenetrable, altíssim: va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs. Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut i elevem en la nit un cant a crits, car les paraules vessen de sentit. L'aigua, la terra, l'aire, el foc són seus, si s'arrisca d'un cop a ser qui és. Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou, alçat, sense repòs, per sempre més home salvat en poble, contra el vent. Salvat en poble, ja l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic senyor.

consulta sobre la independencia

La consulta sobre la independència feta a Puigcerdà aquest mes no a sigut molt convincent per la poca participa cio de la gent de Puigcerdà nomes van votar un 13% de la població .Unes 900 ban dir que si unes 80 no i la resta ban ser en blanc o nuls.

Obrint Pas. l' Ultim combat

DE BAR EN BER

Alcem els gots somiant
que un dia el plany es torna goig
i arreu del país també brinden amb el vi
de la ferma convicció

La mar sent nostre dringar
i les ones s´han copiat
i la marinada s´endú aquesta remor
per què ho senti el raïm que està madurant el sol.

Terra, vent i sol i mar
i el brogit permanent del dringar dels nostres gots
veremaran el vi de la victòria
que beurem quan el plany es torni goig.

DE BAR EN BAR
DE SALSES A GUARDAMAR

Si és la Patum de Berga
si a Solsona és Carnaval,
Sant Joan a Ciutadella,
Ribagorça o Alacant

Si és diada castellera
o si és l´Aplec dels Ports,
Santa Maria a Formentera
o Festes del Tura a Olot.

Si són Fires a Girona
a Banyoles o a Figueres
l´Aplec del Cargol
l´Alternativa de Manresa

Si són Falles, l´Aquelarre
o bé Moros i Cristians
si és Festa del Cava a Prades
o avui juga la U.S.A.P.

AGAFA LA GARRAFA
QUE ÉS FESTA MAJOR

llença't

Caus a terra molt avall
creus que no t´en sortiras,
però amb els mesos t´en adones
que tornes a començar.
I a força de molt de caure
i de tornarte aixecar
veus que les coses no canvien
però ja no ets qui eres abans.
Doncs he estat ja cinc o sis
i sóc el que ara vull,
no vull pensar en el que arribara dema!
Llença´t, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llençi,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
I perque els meus pensaments
que sempre viuen el present
no conjuguen altres temps que
el ja faré, el que no vaig fer.
Doncs avui o potser demà
seré aquí o seré per allà,
seré un tróç de l´univers
que no noti el pas del temps.
El que faig a cada instant és
la força que em fa gran,
no vull pensar en el que arribarà dema.
Llença´t, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llençi,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
Llença´t, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llençi,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.