jueves, 28 de agosto de 2008

L'ESTELADA 100 ANYS DE LA NOSTRA BANDERA, I LA LLUITA CONTINUA

La necessitat de la creació d’una bandera de combat, pren forma definitiva a través de la inspiració de l’activista i polític Vicenç-Albert Ballester, l’any 1918. En signar-se aquell any l’armistici de la primera guerra mundial i amb l’esclat de l’aparició de nous estats a Europa, uns joves propers a la Unió Catalanista i pertanyents al semiclandestí Comitè Pro-Catalunya, del qual Ballester n’era el president, aprofitaren el moment polític per internacionalitzar el fet nacional català utilitzant la bandera de l’estel solitari. Dins d’aquest grup, Ballester hi creà o inspirà la senyera estelada, perquè tan els catalans com les potències estrangeres visualitzessin clarament les aspiracions independentistes de Catalunya.

La quadribarrada tradicional els quedava curta en soler lluir al costat de l’espanyola que la neutralitzada ideològicament. “L’estelada” en canvi, es convertiria en la nova bandera de la Catalunya insurrecta, fins que aquesta recuperés la independència, moment que retornaria, en paraules del propi Ballester, “de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!”.

El fet d’haver-hi un estel i un triangle en la nostra bandera de lluita, no és un fet casual. La simbologia del l’estel solitari simbolitza, per ell mateix, la llibertat, i en la bandera, la independència del país que representa. El triangle equilàter representa l’estabilitat i la simplicitat. Tradicionalment, és el símbol de la divinitat. Les societats de maçons l’empren sovint en la seva iconografia simbòlica.

Si ens fixem en les banderes d’estats independents i en les de nacions sense estat, encara no reconegudes, en moltes hi sovintegen estels. De tots aquests estats independents, el més antic de tots on hi figura un triangle i un estel, és Cuba, antiga colònia espanyola fins l’any 1898. La lluita de Cuba per la seva independència era ja seguida amb atenció pels catalanistes del segle XIX. La simbologia dels cubans insurgents influí decisivament en els independentistes catalans que residien a l’illa, alhora de dissenyar la nova ensenya de combat.

Un cop acabada la guerra d’Independència de Cuba, es va crear, a Santiago, l’any 1906, el Centre Catalanista de Santiago, on ja s’hi podia veure un primer apunt de la futura bandera catalana estelada: Al mig d’una senyera, damunt mateix de les quatre barres, hi lluïa un estel blanc de cinc puntes. Prenent doncs com a model la bandera de Cuba, Vicenç Ballester, que hi residí temporalment i n’admirà la seva lluita contra l’imperi espanyol, impulsà el disseny definitiu de la bandera del triangle i l’estel.

Els colors tenen la mateixa simbologia que els dels ideals de la revolució francesa, posteriorments adoptats a la bandera dels EUA i finalment a la cubana. El triangle blau representa el blau del cel – la humanitat – on al bell mig hi llueix l’estel blanc de la llibertat.

El 1906, apareix un estel a la capçalera de la revista “Fora Grillons!”, feta a Santiago de Cuba per exiliats catalans (publicació que ja reivindicava sense embuts la independència de Catalunya). A la dècada dels anys 20, un cop acabada la primera guerra mundial, es respiren vents de llibertat, propiciats pel president dels Estat Units d’Amèrica Woodrow Wilson. La Societat de les Nacions, embrió de l’ONU, provoca esperances infinites. Molts pobles veieren clara la seva oportunitat històrica d’alliberar-se, i així ho aconseguiren la República Txeca, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Armènia al llarg de l’any 1918. Altres pobles com Ucraïna, Bielorússia i Geòrgia, són proclamats independents però ben aviat són ocupats pels soviètics, no sense revoltes populars.

Totes aquestes nacions que aspiren a alliberar-se, comencen a crear grups de pressió internacionals, per a transcendir la seva lluita en altres països. En el cas català, el Comitè Pro-Catalunya, amb Vicenç Ballester al capdavant, en fou un dels més actius. Fou en aquestes circumstàncies que es veié amb la necessitat de dotar-se d’un símbol que representés les seves aspiracions i les de Catalunya i aquest fou, com no podia ser d’altra manera, el de l’estel a la bandera. La popularitat de la bandera estelada, comença a notar-se a partir d’aquell moment.

La primera fotografia del definitiu símbol dels independentistes, apareix en una publicació de 1918. Es tracta del butlletí “L’intransigent”, on es reproduïa una imatge d’uns joves nord-americans i uns separatistes catalans subjectant les seves banderes repectives. També fou el mateix any 1918, que es posa en circulació, una vinyeta (segell sense valor postal), dedicada a la futura Societat de les Nacions, on també apareix una estelada.

Ja a la dècada dels anys 20, trobem dues imatges més d’estelades. L’una en el darrer número de “La Tralla” (revista independentista radical dels anys 20 i 30), abans del cop d'estat de Primo de Rivera de l’any 1923 i l’altra en un document imprès pel Comitè Pro-Catalunya escrit en català i en àrab, per tal de saludar i encoratjar a un dels dirigents polítics del Marroc revoltat contra Espanya. A Cuba, apareix impresa per primera vegada, a la capçalera de la revista “La Nova Catalunya (1920)”. A partir d’aleshores, les banderes estelades aniran trobant-se habitualment en publicacions separatistes catalanes.

Francesc Macià l’adoptà com a estandart d’Estat Català el 1922, fet que la popularitzà enormement. A partir d’aleshores, la seva presència en actes heroics és quasi permanent. La tenien els militants de Bandera Negra, organització afí a EC, quan conspiraren contra el rei Alfons XIII en plena dictadura primoriverista. L’avi i els seus voluntaris catalans l’enarboren en l’intent d’insurrecció a Prats de Molló, l’any 1926. La dugueren a la presó quan foren detinguts i també la lluiren a París quan foren jutjats.

L’ús de la bandera pren forma jurídica quan és citada en l’article 3 de la Constitució provisional de la República Catalana (la carta magna de la Catalunya Independent), redactada i aprovada l’any 1928 a Cuba per l’Assemblea Constituent del separatisme català. “La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc, amb l’addició, en la part superior, d’un triangle blau i estrella blanca de cinc puntes al centre del mateix.”

Amb la fundació l’any 1931 d’Esquerra Republicana de Catalunya i les seves joventuts JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana d’Estat Català) la continuen mantenint com la bandera del partit, igual que d’altres organitzacions separatistes com el Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols! o Estat Català- Partit Català Proletari de Jaume Compte, que morí defensant-la amb les armes, a la seu del sindicat de dependents (CADCI) a la Rambla, avui seu de la UGT, durant la proclamació de l’estat català, el 6 d’octubre de 1934.

Tres anys abans, ja lluí oficialment en la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril i durant el citat 6 d’octubre, Barcelona, Vic, Igualada, Solsona i altres capitals de comarca, s’hissà a la seu dels ajuntaments. Durant la guerra de 1936 a 1939, l’estelada marxà al front de les columnes Macià-Companys, el regiment pirinenc nº1, la 556 brigada mixta i en la que intentà la reconquesta de Mallorca, presa pels feixistes, des de l’inici del cop militar de Franco.

El Front Nacional de Catalunya, fundat entre 1939 i 1940 durant la dictadura franquista, utilitzà a voltes la quatribarrada tradicional i d’altres l’estelada. El logotip de l’organització reprodueix aquest fet dual, ja que l’estelada hi apareix només de forma esporàdica. La lluita dels militants del FNC és més que heroica, ja que la seva lluita és en silenci, en la clandestinitat del franquisme. Molts cops també, actuen darrera de les mateixes línies enemigues del front aliat a l’Europa en guerra. Integrats a la resistència francesa o els serveis secrets britànics i polonesos en lluita soterrada contra les tropes nazis o colaboracionistes. La seva presència decisiva arriba fins l’alliberament de París i dintre dels camps de concentració alemanys i francesos.

L’any 1968, la secció universitària del FNC s’escindeix de l’organització i crea Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Com que aquest partit vol deixar clara la seva orientació socialista-marxista, decideixen canviar el color blanc de l’estel de la senyera per un de roig. El triangle canvia del blau al blanc. L’any 1969, comença a aparèixer en la revista “Lluita”, l’òrgan del PSAN, la nova estelada.

A mitjans dels anys 70 és aleshores el PSAN qui experimenta una nova escissió. D’aquesta en neix el Moviment d’Unificació Marxista (MUM). Aquesta organització seguirà utilitzant l’estelada amb estel vermell i triangle blanc i el PSAN canviarà el triangle per un de groc, mantenint el roig de l’estel. El MUM i la coalició de partits que conformà el BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional) desapareixen l’any 1980. A partir d’aleshores, la bandera de l’estel roig i el triangle groc esdevindrà la bandera hegemònica dels partits i organitzacions que es defineixen en termes generals com a independentistes i revolucionàries.

Des de l’any 1980 encà, totes les organitzacions independentistes que han nascut a l’entorn o fruit d’escissions del PSAN adopten majoritàriament aquesta nova bandera. Des de 1979 fins avui, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és l’única organització política amb representació institucional que la inclou sempre en la seva imatge corporativa. L’any 1987, després que ERC es declarés independentista en els seus estatuts, acollí informalment l’aleshores anomenada “estelada del PSAN”, tot i mantenir la “històrica” com a bandera oficial. Avui en dia, ambdues banderes són gairebé igual de populars.

miércoles, 27 de agosto de 2008

Puigcerda (la Cerdanya)

Puigcerdà és la capital de la Baixa Cerdanya. És interessant visitar el Llac natural i les rodalies. Situat al centre de la població trobem el campanar octogonal de l´antiga església parroquial de Santa Maria, que es divisa des de qualsevol punt del municipi, i es l´única resta de l´església que queda en peu, com a conseqüència de la Guerra Civil Espanyola. Val la pena visitar
també l´actual església parroquial de Sant Doménech, i observar els frescos gòtics que
decoren l´interior, atribuïts al puigcerdanés Guillem de Manresa, un dels millors artistes
del seu gènere. Puigcerdà és també una de las poques localitats catalanes que posseeixen Palau de gel, per tant es recomana la visita a les seves instal·lacions.
Del 13 al 17 de juliol Puigcerdà celebra la seva Festa Major, després de la qual cada dimecres es celebren audicions de sardanes. El 23 i 24 d´agost es celebra la Festa del Llac, en les immediacions del llac, amb bandes de música, focs artificials i desfilada de carrosses

Roderic de Borja, un papa de parla catalana


Roderic de Borja (1431-1503)

Nascut al si de la petita noblesa del País Valencià, va ser escollit papa el 1492 amb el nom d'Alexandre VI. Defensor vigilant i server de l'ortodòxia i de la disciplina, se li atribueixen com a mínim deu fills. La seva imatge ha passat a la història com a símbol de la corrupció a l'Església.

Nom autèntic del papa Alexandre VI (1492 - 1503). Roderic de Borja va néixer a Xàtiva, fill d'una família de la petita burgesia del País Valencià. La seva mare era la germana del papa Calixt III. Ben aviat es va decantar per la carrera eclesiàstica, i ja abans dels 16 anys se li va ser concedir un benifet a Xàtiva i unes canongies a Sogorb i a València.
El 1449 se'n va anar a estudiar a Itàlia i el 1456 es va doctorar en dret canònic a Bolonya. Era el mateix any en què Calixt III havia estat pontificat. Aquest el va nomenar cardenal diaca de Sant Nicolau in Carcere Tulliano. Va ser titular de diverses mitres, com les de Girona, València, Cartagena, Porto, Mallorca, entre altres. El 1457, el papa Calixt III el va nomenar vicecanceller de l'Església, càrrec que va ocupar ininterrompudament sota Pius II, Pau II, Sixt IV i Innocenci VIII. Entre el 1458 i el 1459, Roderic de Borja va ser ordenat sacerdot.
Essent cardenal, les seves obligacions el van dur a realitzar missions diplomàtiques. La més important el va portar a les corones de Castella i de Catalunya i Aragó (1456 - 57), per tal d'aconseguir el seu suport en una croada contra els turcs. Aquesta va ser l'única vegada que Roderic de Borja va tornar al seu país d'origen. No va aconseguir el seu propòsit, però, en canvi, va ajudar a concloure la guerra civil del Principat i a legalitzar el matrimoni entre Ferran II i Isabel de Castella, als quals va donar el nom de Reis Catòlics.
L'any 1492 va ser elegit papa, i se'l va anomenar Alexandre VI. El papa Borja era un home atractiu i corpulent que va tenir deu fills.
Fins al 1498, les seves relacions amb França eren més aviat hostils, a causa de les pretensions de Carles VIII en relació amb el regne de Nàpols. D'altra banda, no va dubtar a buscar suport dels dinastes de Catalunya i Aragó, amb els quals va casar alguns dels seus fills. Al cap d'un any, les seves preferències es van intercanviar, decantant-se pel cantó francès per tal d'evitar una possible hegemonia hispànica a Itàlia. De totes maneres, va procurar pels interessos de l'Església, intentant estendre els seus dominis territorials i augmentar el seu poder i la seva independència.
En el terreny religiós, Alexandre VI va defensar severament l'ortodòxia i la disciplina, va contribuir a implantar la Inquisició castellana als Països Catalans, va estimular l'evangelització d'Amèrica i va marcar els límits de les àrees colonials d'Espanya i Portugal. A més a més, va acollir a Roma els jueus que Espanya havia expulsat.
Tal com va fer el papa Calitx III, es va envoltar de la seva família i de catalans, que van ocupar càrrecs a la cúria. D'aquesta manera, el català esdevenia la llengua habitual del palau pontifici. Va fer construir un nou edifici per a la universitat de Roma i un palau per a la vicecancelleria, va promoure la restauració del castell de Sant'Angelo i va demanar a Pinturicchio que pintés algunes sales del Vaticà. Miquel Àngel va esculpir la Pietà en honor seu.
La figura del papa Alexandre VI ha estat deformada posteriorment per les llegendes i la literatura, fins al punt de convertir-lo en la imatge de la "depravació" del Renaixement. El 18 d'agost de 1503 va morir, probablement emmetzinat

pau casal

Pau Casals (1876-1973)

Compositor, director d'orquestra i un dels grans violoncel·listes del segle XX. Després de la Guerra Civil i de la II Guerra Mundial, va esdevenir un gran defensor de la pau, de la llibertat i de les minories oprimides.

Compositor, director d'orquestra i violoncel·lista, va estudiar amb el seu pare Carles a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, a Madrid, a Brussel·les i a París. Va poder estudiar en aquestes ciutats gràcies a la protecció de la reina Maria Cristina i del comte de Morphy, a qui l'havia recomanat Albéniz, després d'un concert del violoncel·lista en un cafè de Gràcia.

Pau Casals va aconseguir el primer èxit internacional a París l'any 1899 amb l'Orquestra Lamoureux. Al cap de dos anys va iniciar la primera gira als EUA i el 1905 va viatjar per primera vegada a Rússia. Va renovar la tècnica d'utilització del violoncel, deixant lliure la mobilitat del braç que du l'arquet. També es va dedicar intensament a la música de cambra, formant un trio amb Jacques Thibaut i Alfred Cortot, que va durar 25 anys. A més a més, va engegar les fundacions de l'Orquestra Pau Casals (1920-39), que va donar un gran impuls a la vida simfònica catalana. Al mateix temps, va crear l'Associació Obrera de Concerts (1926-39).

Va ser un home compromès i va voler estendre el coneixement de la música a les classes populars, fundant, en aquesta línia, l'associació Obrera de Concerts. Acabada la Segona Guerra Mundial es va recloure a Prada de Conflent i es va negar a actuar indignat pel reconeixement del règim de Franco pels aliats, fins que, gràcies a la iniciativa d'uns amics, es van fer els festivals de música de Prada de Conflent.

El 1955 se'n va anar a Puerto Rico amb la seva esposa Marta Montáñez, i tres anys més tard va fer el seu primer concert a l'ONU.
A principis dels anys seixanta va començar a estendre per tot el món l'oratori d' "El Pessebre", amb text de Joan Alavedra. A més a més, va tocar per a la reina Victòria i el president Kennedy. El 1963 va fer un discurs a les Nacions Unides reclamant el reconeixement de Catalunya com a nació, amb motiu de la celebració del 25è aniversari de la Declaració dels Drets de l'Home.

El 24 d'octubre de 1971 es va estrenar el seu himne a la Pau de l'ONU, després del qual se li va lliurar la Medalla de la Pau. L'any següent es va crear la Fundació Pau Casals, i el 1979 es van traslladar les seves despulles a Catalunya, que van ser enterrades a

joanot martorell

Joanot Martorell (1413?-1468)

Autor del Tirant lo Blanc, una de les primeres novel·les que trenca amb els esquemes de la literatura de cavallers i l'única que salva de la crema del Quixot, en la novel·la de Cervantes. Es considera l'obra més important de la literatura catalana.

Cavaller i escriptor. d'un llinatge de la noblesa mitjana, va aparèixer el 1433 amb el tractament de mossèn, que significava que havia estat fet cavaller. Va tenir una disputa amb el seu cosí Joan de Montpalau, perquè aquest darrer va trencar una promesa de matrimoni amb la germana de l'escriptor. Les cartes creuades d'aquesta disputa són un exercici d'ironia i de fina intel·ligència. Al capdavall van decidir portar la seva disputa al terreny de les armes i, en aquest sentit, van acordar un duel a ultrança, és a dir, a mort, a Londres i sota la supervisió del rei Enric VI. La intervenció de la reina Maria de València, muller d'Alfons el Magnànim, i del germà d'aquest, l'infant Enric, van fer que el combat no es portés a terme. Joan de Montpalau hauria de pagar una certa quantitat de florins a la germana de Martorell.
Joanot Martorell va residir un any a Anglaterra, on va conèixer la vida sumptuosa de la cort, el cerimonial de l'orde cavalleresc de la Garrotera, va establir contactes amb cavallers de tot Europa i va gaudir de la lectura de llibres de tot el continent.
El 1444 va tenir un enfrontament amb Gonçal d'Íxer, comanador de Montalbà, que volia saldar amb un combat a mort. El comanador va solucionar l'afer a través de la justícia civil.
Anys després, Martorell va emprendre un segon viatge a Anglaterra.
El 2 de gener de 1460, Joanot Martorell va començar la redacció de la seva novel·la més important, Tirant lo Blanc, considerada una obra cabdal de la literatura catalana, i la va dedicar a l'infant Ferran de Portugal, resident durant un temps a Barcelona.
Joanot Martorell va escriure altres obres, com la inacabada Guillem de Varoic, adaptació d'una versió en prosa, francesa o anglesa, del vell poema francès Gui de Warwick, i que constitueix una mena d'esborrany dels primers 39 capítols de Tirant lo Blanc, continuat per Martí Joan de Gualba. A més a més, Martorell és el possible autor de la novel·la cavalleresca Flor de cavalleria, de la qual només en resta el començament.

ermassenda de carcasona

Ermessenda de Carcassona (990?-1058)

Muller del comte Ramon Borrell de Barcelona. Dona de gran personalitat i dots de govern que va gaudir de gran prestigi i va ajudar al seu marit a la reconstrucció del país.

Filla del comte Roger I de Carcassona. Muller del comte Ramon Borrell de Barcelona. Ermessenda era una dona amb molta personalitat i que tenia una gran habilitat per governar. Va ajudar el seu marit a reconstruir el país, després dels atacs devastadors de les incursions d'Almansor i del seu fill, i va acompanyar les expedicions militars a l'Ebre, al Segre i a Saragossa.
Va exercir les seves influències per tal que designessin el seu germà Pere bisbe de Girona (1010) i l'Abat Oliba bisbe coadjutor a la seu de Vic.
Després de quedar viuda, va governar fins al 1023 com a tutora, tenint en compte la minoria d'edat del seu fill Berenguer Ramon I.
L'any 1018, amb l'ajuda del normand Roger de Toëny, va aconseguir reduir les accions de pirateria del rei sarraí de Dénia i de les Balears, i el va obligar a pagar un tribut i a establir una aliança.
El 1023, Ermessenda de Carcassona va haver d'establir un acord amb el seu fill per resoldre uns problemes entre ells. El seu germà Pere de Carcassona, bisbe de Girona, en va ser el mediador. L'any 1035 va morir el seu fill, fet que va donar lloc a un nou període de coregnat i tutoria amb el seu nét Ramon Berenguer I, amb qui va tenir conflictes l'any 1041. Ermessenda va retirar-se al comtat de Girona, amb el seu germà Pere. Tots dos van idear la defensa de la vall d'Aro i Calonge contra els pirates sarraïns.
El noble català Mir Geribert va fomentar l'enemistat entre l'àvia i el nét per afavorir les seves pròpies ambicions. Tot i així, gràcies a l'abat bisbe Oliba, es van reconciliar.
Després de moltes dificultats i malentesos, el 1057, Ermessenda de Carcassona va arribar a un acord definitiu amb el seu nét Ramon Berenguer: va vendre als joves comtes els seus drets als comtats i als bisbats de Barcelona, Girona i Osona-Manresa, així com els castells de Begur, Pierola, Pontils i Cardona, i tots els drets al comtat i al bisbat d'Urgell. L'any 1057 es va retirar als dominis de Besora i va atorgar un testament que demostrava la seva excel·lent situació econòmica així com la seva fe religiosa. Va morir el primer de març següent.

Vídeo


La biblioteca
  • El falcó del comte
    Cantalozella, Assumpció
    Barcelona, Sàpiens Publicacions, 2005
  • Ermessenda, condesa de Barcelona
    Irisarri, Àngeles
    Barcelona, Lumen, 1994
  • La Comtessa de Barcelona, Ermessenda de Carcassona, i la seva contribució als inicis de l'art romànic: lliçó inaugural del curs 2000-2001
    Pladevall, Antoni
    Barcelona, Amics de l'Art Romànic, 2000
  • Ramón Berenguer I, el viejo, y su influencia en la sociedad feudal catalana
    Udina i Martorell, Frederic
    Pamplona,

martes, 26 de agosto de 2008

mossen cinto verdaguer,

Sacerdot, poeta i escriptor romàntic de gran prestigi popular. Les seves obres més importants són l'Atlàntida i el Canigó. En els últims anys de la seva vida, la seva confrontació amb les autoritats eclesiàstiques va suposar una commoció a Catalunya, amb bàndols favorables i detractors.

Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles (Plana de Vic), l'any 1845, en una família de pagesos i picapedrers de profundes conviccions catòliques. Va ser enviat al seminari de Vic a l'edat de deu anys. Als vint, participava en els seus primers jocs florals. La seva aparició pública, vestit de pagès, va crear un precedent de vestimenta típica catalana. El 1865 va participar en els Jocs Florals de Barcelona, des d'on va començar a relacionar-se amb personalitats de la Renaixença.
L'any 1870 va rebre els ordes sagrats i el van enviar a la parròquia de Vinyoles d'Orís, a Osona, des d'on va treballar intensament la seva obra L'Atlàntida. Va caure malalt de gravetat i, per tal de recuperar-se, va ingressar com a capellà a la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas. Va fer nou viatges a Cuba en un període de vint mesos.
Des del 1877 fins al 1893 Verdaguer va residir al palau dels marquesos de Comillas a Barcelona.
Als quaranta anys, Jacint Verdaguer va tenir una crisi que va fer que es replantegés totalment la vida i es lliurés a la caritat desordenada i a la pràctica d'exorcismes. Ni els marquesos de Comillas ni les autoritats eclesiàstiques no van acceptar aquest canvi tan radical. El van tractar de boig i van aconseguir enviar-lo al santuari de la Gleva (Osona). L'any 1895 va burlar la vigilància del santuari i va tornar a Barcelona, on van retirar-li les llicències per oficiar missa. L'enfrontament amb els marquesos i les autoritats va crear una autèntica commoció al país i va provocar adhesions a tots dos bàndols que molt aviat van tenir repercussions polítiques. Al cap de tres anys, mossèn Cinto Verdaguer es va retractar, el van rehabilitar i va esdevenir beneficiat de l'església de Betlem, a Barcelona.
Verdaguer va morir el 1902 i va tenir el primer enterrament multitudinari de la història de Catalunya.
Pel que fa a la seva obra, els seus punts de partida són l'enyorança i el somni, amb trames argumentals ben articulades i l'ús de materials extrets directament de la vida del camp. L'Atlàntida (1877) i el Canigó (1886) són les seves obres més importants. La primera és de factura romàntica i reflecteix les ensenyances del seminari. La segona se centra en els interessos més entranyables de la Barcelona literària de l'època: explica els orígens llegendaris de la Catalunya¡¡ cristiana a través d'històries cavalleresques i folklòriques
.

lunes, 25 de agosto de 2008

lluis companys el darrer president abans de l'invasio franquista

Lluís Companys

President de la Generalitat entre 1934 i 1939. El seu mandat coincideix amb el període més dramàtic de la història recent de Catalunya. Exiliat a França, la Gestapo el va detenir a instàncies de Franco. El van afusellar el 1940 a Barcelona.

Nascut al Tarròs, a l'Urgell, fill d'una família benestant pagesa, va estudiar la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, on va fundar l'Associació Escolar Republicana (1900). Des d'aleshores va establir relacions amb Francesc Layret i Albert Bastardas. Va tenir una activitat periodística important, ja que va ser redactor en cap de "La Barricada" i va col·laborar en "la Publicitat", "L'Opinió" i en "la Terra", l'òrgan oficial de la Unió de Rabassaires que ell mateix va dirigir.

Va fundar, amb altres personalitats de l'època, el Partit Republicà Català i durant força anys va tenir una important activitat social com a advocat laborista. El 14 d'abril de 1931 va proclamar la República des del balcó de l'ajuntament de Barcelona. Al mateix any va votar a favor del vot femení, va ser vicepresident de l'assemblea de la Generalitat i més endavant, l'any 1932, el president provisional en substitució de Jaume Carner. A la mort de Francesc Macià, Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya el va proclamar president de la Generalitat. El juny de 1934 va presentar la llei de Contractes de Conreu. Arran dels incidents del juliol de 1936, es va tancar al despatx del cap de serveis de policia per participar activament en la resistència de Barcelona.

A principis del 1939 es va refugiar a França, però les forces de Hitler el van detenir i extradir a Espanya. Després d'un consell de guerra sumaríssim, el van afusellar el 15 d'octubre al castell de Montjuïc.

jueves, 21 de agosto de 2008

FRANCESC CAMBO I BATLLE

Polític i advocat, fundador de la Lliga Catalana Regionalista, el principal partit conservador català de principis del XX. Va ser diputat i ministre a Madrid. Promotor de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, va llegar al Museu del Prado la seva important col·lecció de pintura renaixentista.

Polític, advocat i financer. Va ser un dels màxims dirigents del sector de centredreta del moviment catalanista i va propulsar de manera important la cultura catalana. Llicenciat en Filosofia i Lletres (1896) i en Dret (1897) a Barcelona, va participar en la fundació de la Lliga Regionalista i en va ser dirigent fins que aquesta va desaparèixer (1936). El 1901 va ser elegit regidor de Barcelona, fet que li va permetre demostrar els seus dots d'organitzador. A més, va contribuir a crear el moviment de la Solidaritat Catalana. Aviat es va revelar com un dels millors oradors polítics de l'època.
Tot i així, després de la Setmana Tràgica, el 1910 va ser derrotat a les eleccions a diputat. Quatre anys més tard va formar part de la comissió que va acabar duent a Barcelona l'Exposició Internacional del 1929, i va tornar a ser escollit diputat a Corts.
El juny del 1916 va pronunciar un dels seus discursos més famosos, en el qual afirmava que el problema de Catalunya no tenia res a veure amb la descentralització administrativa, sinó que més aviat era un problema nacionalista.
L'any 1917 va ser un dels dirigents de l'Assemblea de Parlamentaris, però aquesta va prendre una orientació revolucionària, que el va fer decantar per una solució de compromís.
Després de la mort de Prat de la Riba, Cambó es va convertir en el màxim dirigent de la Lliga Regionalista. Quan l'Assemblea de Parlamentaris es va reunir novament a Madrid, va proposar a Alfons XIII constituir un govern de concentració per tal de solucionar la crisi.
L'any 1918 el van nomenar ministre de Foment en el govern espanyol, presidit per Antoni Maura. Des d'aquest càrrec va impulsar eficaçment les obres públiques. Tres anys després va ocupar el ministeri de Finances en el nou govern de Maura.
El seu fracàs en l'intent d'aconseguir l'aprovació d'un Estatut d'Autonomia, reclamat intensament des de Catalunya, va fer que es qüestionés el seu intervencionisme en el govern espanyol.
Després de la creació d'Acció Catalana, al juny del 1923, i de l'èxit electoral d'aquest partit, va renunciar a l'acta de diputat i es va retirar de la vida política. Instaurada la Dictadura, es va seguir mantenint allunyat de la política però va conservar els seus secretaris i va col·laborar a "La Veu de Catalunya".
Durant aquest període va criticar l'independentisme de Francesc Macià, que buscava ajuda exterior per a la lluita i la revolució des de l'interior de Catalunya. A més, es va reafirmar en la seva posició antiseparatista, intervencionista i iberista. Mesos més tard, a fi de reforçar la monarquia, Francesc Cambó va proposar la creació d'un partit general espanyol, el Centro Constitucional, on suposadament s'havia d'integrar la Lliga. Aquesta acció es va veure anul·lada per la proclamació de la Segona República Espanyola, l'any 1931. Cambó es va haver de traslladar a l'estranger. Diputat a les corts del novembre del 1933, després dels fets del Sis d'Octubre de 1934, Francesc Cambó va manifestar de nou la realitat del problema català i va defensar el manteniment del règim estatutari de Catalunya.
Tot i declarar-se antifeixista i antidictatorial, va col·laborar econòmicament amb la Junta de Burgos per tal d'evitar el possible triomf revolucionari. A més a més, va protegir alguns exiliats catalans de tendències determinades. Després de la guerra civil, Francesc Cambó va preferir quedar-se a l'exili, residint a Suïssa. L'abril de 1940 es va traslladar als EUA, i un any després va emigrar a l'Argentina, on va viure fins a la seva mort.
Francesc Cambó va contribuir molt positivament a la cultura catalana. Va crear la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana, la Fundació Cambó de la Sorbona de París i va patrocinar algunes obres clau, com la Història de Catalunya (1934-35) de Ferran Soldevila i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu Fabra. Les seves Memòries (1876-1936) i Meditacions (1936-1946) van ser editades l'an

miércoles, 20 de agosto de 2008

rafael de Casanova, el darrer president Lliure

Polític que va dirigir la resistència de Catalunya contra les tropes de Felip V durant el setge de Barcelona. La matinada de l'11 de setembre de 1714 va capitanejar una intensa batalla final d'una hora i mitja. Recuperat d'una ferida de bala, amics i familiars van decidir fer-lo passar per mort.

Fadristern d'un propietari rural i antic batlle de la seva vilanadiua, va estudiar dret a l'Estudi General de Barcelona, on es va instal·lar per exercir d'advocat. El 1696 es va casar amb Maria Bosc i Barba, filla d'una família benestant de Sant Boi de Llobregat, amb la qual va tenir quatre fills.

En esclatar la guerra de Successió, de seguida va manifestar el seu interès per la política. L'any 1706, el van proclamar conseller terç de Barcelona. Un any després, el rei arxiduc Carles d'Àustria el va fer ciutadà honrat de Barcelona. D'aquesta manera, el 30 de juny de 1713, va poder assistir a la darrera junta de braços en el cantó reial, on s'havia de decidir si el Principat se sotmetia a Felip V o si continuava defensant les constitucions amenaçades.

La junta es va decantar per la resistència, i Casanova va formar part d'un grup secret de cinc persones que estudiarien les propostes d'Antoni de Villarroel, cap militar de les forces catalanes. El 30 de desembre de 1713, Rafael Casanova va ser designat conseller en cap, càrrec que comportava el grau de coronel de la famosa milícia ciutadana dels gremis o coronela. De seguida es va posar a treballar intensament en la defensa del Principat davant la imminència de l'atac final, que va tenir lloc la matinada de l'onze de setembre.

Rafael Casanova va rebre una bala a la cuixa i, després de la seva hospitalització al col·legi de la Mercè, alguns dels seus familiars i amics van decidir fer-lo passar per mort, tement les possibles repressions filipistes. Alguns anys més tard reprendria la seva activitat com a advocat.

Vídeo

martes, 19 de agosto de 2008

serrallonga , defensor o criminal

Bandoler "nyerro" (membre d'un dels dos bàndols en què estava dividida la noblesa catalana a finals de segle XVI i principis del XVII) encimat i mitificat per la literatura barroca i romàntica, que el descriu com "el bandoler amic dels pobres".

El bandoler mític per excel·lència. Noble i sanguinari alhora, de la seva figura en conviuen dues imatges: la romàntica, la del noble que roba per donar als pobres, i la real, la del bandoler nyerro i cap de quadrilla amb intencions més dubtoses. Quatre dels nous germans es van dedicar al bandolerisme. El 1618 es va casar amb Margarida Tallades, àlies Serrallonga, pubilla del mas Serrallonga de Querós, de Sant Hilari Sacalm, d'on va prendre el nom i que va acabar passant com a cognom generació rere generació.
El 1622, Miquel Barfull va denunciar-lo a les autoritats, però en el moment de la detenció es va defensar i va matar el seu delator. Entre el 1624 i el 1627, el lloctinent i les seves tropes van centrar la seva atenció cap a una altra banda de bandolers, els germans Margarit, de manera que els Serrallonga van poder gaudir d'una certa impunitat. El 1627, però, aquesta impunitat es va acabar perquè els germans Margarit van caure. Des d'aleshores, el duc de Cardona, durant un parell d'anys, va intensificar la persecució de Joan Serrallonga i la seva banda, fins al punt que aquests es van veure obligats a refugiar-se a França. Allà, els senyors de Vivers i de Nyer, i el súbdit francès senyor de Vauban els van acollir a canvi dels seus serveis.
Serrallonga formava part de la facció popular dita dels nyerros, tot i que en realitat no era un bandoler polític, bé que sovint els principals caps de la bandositat se'n van servir per a revenges i persecucions dels seus enemics. D'altra banda, la seva oposició i resistència a les forces centralistes va fer que es guanyés la simpatia de tots els contraris al govern, com per exemple els familiars del Sant Ofici, les abadies de Banyoles i Sant Pere de Rodes i rectors. Al mateix temps, moltes masies, per simpatia o per por, el van acollir i el van afavorir.
El 31 d'octubre de 1633, Joan Serrallonga va ser detingut prop del mas Agustí de Santa Coloma de Farners, a causa d'una delació de l'hereu del mas. A principis de l'any següent, Serrallonga va ser ajusticiat amb tot escarn i crueltat.


Un cop executat, el seu cap va ser robat pels seus adeptes i amagat en una cova de Tavertet.
De la seva vida i llegenda se n'han escrit moltes cançons, auques, danses i fins i tot la comèdia El catalán Serrallonga y bandas de Barcelona, escrita per Antonio Coello, Francisco de Rojas y Zorrilla i Luís Vélez de Guevara, l'any 1640
.


Del cor de les Guilleries
sortirà un gran espetec
que en faran ressons de guerra
les parets de Tavertet

Des de Sau a la Cellera
d
es del far al Matagalls.
el trabuc d'en Serrallonga
tornarà als amagatalls.

Torn
a, torna, Serrallonga,
que l'alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
que la 
terra ens robaran.

lunes, 18 de agosto de 2008

Roger de Llúria 1250-1305 un lluitador del poble català

Cavaller noble d'origen sicilià que es va convertir en almirall de la flota catalana, amb la qual va aconseguir importants victòries en defensa dels interessos catalans a la Mediterrània.

Roger de Llúria va néixer a Calàbria, però era d'origen sicilià. Era fill de Roger de Lauria i de Bella d'Amichi, dida i dama de Constança de Sicília. Amb la seva mare, va assistir al casament de la princesa amb l'infant Pere a la cort de Jaume I. El comte els va donar la vall de Seta, prop de Cocentaina (1270), a condició que s'hi instal·lessin. Jaume I el va nomenar alcaid de Cocentaina i li va encarregar de repoblar aquest territori.

Ja amb Pere II com a rei, Roger de Llúria va esdevenir substitut del procurador general de València l'any 1278. Anys després, el van nomenar almirall de la flota catalana i es va traslladar a Sicília amb la reina Constança i els seus fills.

A Catalunya, quan la lluita amb els francesos va arribar al punt culminant, Pere II el va fer cridar perquè en dirigís la defensa. Roger de Llúria va encaminar les seves tropes a la victòria, a les illes Formigues, després de la qual va ocupar Roses i Cadaqués.

Després el van enviar a Mallorca per ajudar l'infant Alfons. Aquest, en proclamar-se rei, el va fer anar a Sicília per anunciar la mort del rei Pere. A l'illa, va assistir a la coronació del rei Jaume. Ell, al seu torn, va fer prometre a Roger de Llúria que defensaria aferrissadament el regne del seu germà Alfons.
Roger de Llúria era un home valent, gran estrateg, prototip de cavaller medieval, però també va ser despietat i cruel amb els seus enemics, tal com era costum a l'època. Gràcies a la crònica de Desclot, tenim coneixement de les paraules que Roger de Llúria va dir al comte de Foix, ambaixador de França, que feia de mitjancer:

"No només me pensi que cap galera ni cap altre vaixell gosarà anar per mar sense l'ensenya del rei d'Aragó (...), sinó que no crec que cap peix se gosi alçar sobre en mar si no porta les quatre barres de Catalunya a sa cua, per mostrar guiatge des meu noble senyor, el rei d'Aragó i de Sicília."

jueves, 14 de agosto de 2008

versio original dels segadors

Versió antiga dels segadors (Guerra dels Segadors 1640-1652):

Catalunya,comtat gran
qui t'ha vist tan rica i plena
Ara el Rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra.

Bon cop de falç!
bon cop de falç
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Lo gran comte d'Olivars,
sempre li burxa l'orella;
-Ara es hora nostre rei,
ara es hora que tem guerra.-

Contra tots els catalans
ja veieu quina n'han feta
seguiren viles i llocs
fins al lloc del Riu d'Arenes;

N'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i corporales i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l'esglèsia,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre;
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presència dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.
Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume
n'hi toren les dependències.

A vista de tot aixó
s'és avalotat la terra;
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han mort a la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència.

Aneu alerta,catalans;
catalans,aneu alerta;
mireu que aixís ho faran,
quan seran vostres terres.

Anaren a la presó
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
amb la mà dreta i l'esquerra;

-On és vostre capità?
-On és vostra bandera?
Varen treure el bon Jesús
tot cobert amb un vel negre.

-Aquí es nostre capità,
aquesta és nostra bandera.
A les armes,catalans,
que ens han

els segadors versio moderna

Catalunya triomfant

tornarà a ser rica i plena,

endarrera aquesta gent,

tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç !

Bon cop de falç, defensors de la terra !

Bon cop de falç !

Ara és hora segadors,

ara és hora d'estar alerta,

per quan vingui un altre juny

esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç !

Bon cop de falç, defensors de la terra !

Bon cop de falç !

Que tremoli l'enemic

en veient la nostra ensenya.

Com fem caure espigues d'or,

quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç !

Bon cop de falç, defensors de la terra !

Bon cop de falç !

Pau Claris i els segadors



Polític i eclesiàstic, va ser president de la Generalitat i home clau a la Guerra dels Segadors (1640). Va donar suport a un rei francès com a candidat a Comte de Barcelona.

Fill d'una família originària de Berga, es va doctorar en dret canònic i dret civil. El 1612 va ser canonge de la Seu d'Urgell. La seva vida pública va començar actuant com a defensor dels privilegis eclesiàstics. L'any 1638, arran de la greu situació política que vivia el país, Pau Claris va ser nomenat president de la Generalitat en el trienni 1638-1641.
Al mes de juliol, Claris es va enfrontar amb les autoritats després del saqueig de Palafrugell pels terços del Rei. La primavera de l'any vinent, la crisi es va accentuar: els francesos van envair el Rosselló i el diputat militar Francesc de Tamarit va ser empresonat. Posteriorment, hi va haver una sèrie d'incidents, entre els quals la revolta d'uns 500 pagesos que el dia 22 de maig de 1640 van arribar a Barcelona exigint l'alliberament de Francesc de Tamarit . Això va provocar la ruptura definitiva entre la Generalitat i el govern del comte Duc d'Olivares.
Davant d'una imminent invasió castellana, Pau Claris va establir relacions amb França i va demanar ajuda militar, que es va concretar amb la signatura d'un pacte a Barcelona el 12 de desembre de 1640.
Barcelona estava en perill de setge per part de l'exèrcit del marquès de Los Vélez. Pau Claris es va veure obligat a reconèixer Lluís XIII com a comte de Barcelona. D'aquesta manera, l'exèrcit francès es va aliar amb el català i, conjuntament, van derrotar les tropes castellanes el 26 de gener de 1641. Un mes després de la victòria, Pau Claris va morir.

miércoles, 13 de agosto de 2008

Jaume I, el Conqueridor

Jaume I el Conqueridor

Comte de Barcelona i rei d'Aragó, de València, de Mallorca i senyor de Montpeller. Va ser fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller. A l'edat de sis anys va presidir les primeres Corts. El 1229 va conquerir Mallorca i el 1238, València, on va morir el 1276, després de 60 anys de regnat.

Explica la llegenda que Jaume I va ser engendrat gràcies a una astúcia de la seva mare. Pere I el Catòlic havia avorrit la seva muller i es negava a mantenir-hi relacions. Davant el rebuig del seu home, una nit Maria de Montpeller va decidir fer-se passar per una de les amants del seu marit per tal de poder engendrar un fill. Fruit d'aquest estratagema va néixer el rei Jaume I.

Ja en el bressol, el futur rei de Catalunya va sobreviure a un atemptat. A l'edat de tres anys, Jaume I va ser lliurat a Simó de Monfort en tant que promès d'una filla seva. Quan els seus pares van morir, Jaume va romandre sota la tutela de Simó de Monfort a Carcassona. De totes maneres, tal com va disposar la seva mare, aviat el van traslladar al castell de Montsó, acompanyat dels templers, i hi va conviure fins als nou anys amb el seu cosí, el jove Ramon Berenguer V de Provença. Amb tretze anys, el van casar amb la infanta Elionor de Castella, de la qual va néixer el seu primer fill, Alfons.

Amb poc més de vint anys va sortir de la platja de Salou per desembarcar a Santa Ponça, a Mallorca. Després d'una batalla triomfal, l'expedició va conquerir ràpidament la capital.

Poc després, s'iniciava la conquesta de València. La batalla per les últimes places va originar un conflicte amb Alfons el Savi, hereu de la corona de Castella. Jaume I es va encarar als missatgers castellans. Amb l'ajuda de la reina Violant d'Hongria, segona muller del Conqueridor, es va solucionar el conflicte amb la signatura del tractat d'Almirra (1244), que fixava els límits de les conquestes dels dos reis.

Després de la conquesta de Múrcia, va començar la decadència de Jaume I, que va perdre les possessions d'Occitània amb el tractat de Corbeil (1258). El fracàs de les seves croades a Terra Santa també va contribuir al declivi.

Però el llegat de Jaume I va comportar molts aspectes positius, com ara l'expansió del territori de Catalunya a la Mediterrània, gràcies al matrimoni del seu fill Pere amb Constança de Sicília; el desenvolupament del comerç i dels contactes polítics amb el continent africà; el recull de costums marítims en el Llibre del consolat de mar; la protecció dels jueus; l'estructuració d'institucions de caire polític o administratiu, com les corts catalanes o l'impuls a la llengua i la literatura catalanes, amb El llibre dels feits, primera gran crònica medieval catalana i obra del rei mateix.

pa amb tomaquet


PA AMB TOMÀQUET
    Déu ens dó ser catalans
    per menjar bon pa amb tomàquet
    amb un raig d'oli discret
    i un pols de sal si fa falta;
    pa de pagès si pot ser,
    que és més saborós que els altres,
    i tomàquet ben madur,
    però que no ho sigui massa.

    Déu ens dó un tall de pernil
    o llonganissa ben ampla
    perquè acompanyin el pa
    ben sucadet amb tomàquet;
    pernil de bon mastegar,
    llonganissa de la Plana,
    que els osonencs en això
    tenim molta nomenada.

    Déu ens dó tot el que he dit
    i bons amics a la taula
    per comparitr el que mengem
    i fer petar la xerrada
    que conversar amb els amics
    sempre sol despertar gana
    i el menjar, si és ompartit,
    resulta més agradable.

martes, 12 de agosto de 2008

PEDRAFORCA , UNA EXCURSIO PER GAUDIR

El massís del Pedraforca es troba a la comarca barcelonina del Berguedà. La seva peculiar forma crida l'atenció poderosament i el converteix en una de les muntanyes més boniques de tot el Pirineu. Cada any es visitat per nombrosos excursionistes i escaladors, degut a què ofereix nombroses alternatives: des d'una via d'ascensió normal (tot i què no exempta de dificultats) fins a unes altres d'escalada pura, reservades únicament pels autèntics experts.

L'ascensió comença al Mirador de Gresolet (1.530 m), on s'agafa un camí que ens portarà en, aproximadament, 15 minuts fins el refugi Lluís Estasen (1.640 m). Passem per darrera del refugi al temps que anem veient sota nostre la pista que hem deixat i que condueix fins El Collell (1.845 m). Travessem la canal de Riambau i girem a l'esquerra, en direcció a la gruta de les Orenetes que és l'inici de la forta pujada de la canal del Verdet (1.950 m) (1,10 h).

A partir d'aquí s'ha de prendre amb calma perquè el desnivell és important i l'ascensió es fa bastant dura. El sender va fent zig-zag per tal de què la pujada es faci més descansada però això no impedeix que el cor es vagi accelerant cada cop més. A la nostra esquerra veiem la vertiginosa vessant nord del Pedraforca, per on pugen els escaladors. Una mica més d'esforç i arribem a la collada del Verdet (2.270 m) (2,20 h). Aquest és un lloc ideal per descansar i agafar forces per la grimpada final, tot i què en dies de vent aquí encara bufa amb més força. S'observen les dues vessants i, en ambdues, el paisatge és molt maco.

Un cop que hem recuperat forces afrontem la part final. És una grimpada costant fins el Pollegó Superior del Pedraforca (2.497 m) i també l'estona més divertida de tota l'ascensió, tot i què també la més perillosa. Hi ha marques de pintura que ens van guiant al llarg de la canal de roca. És necessari ajudar-se de les dues mans i prestar atenció per no tirar pedres a baix. Després d'una estona de grimpada arribem a un cim (2.400 m), més tard a un altre (2.450 m) i, després, per l'arista NW, ascendim al Pollegó Superior (2.497), sense perdre en cap moment les marques de pintura que faciliten la grimpada (3,30 h).

Per baixar, el camí millor és fer-lo per l'Enforcadura. Per això, seguim una canal des d'el cim que ens conduirà directament al punt més alt de l'Enforcadura. A partir d'aquí, domina la tartera per tots costats. A la dreta tenim la paret del Pollegó Inferior del Pedraforca. Ara hem de baixar per la tartera vigilant ja què hi ha llocs on podem relliscar amb molta facilitat. És molt divertit perquè les pedres ens permeten descendir amb rapidesa fins el final de la tartera (1.700 m) (4,15 h).

Al entrar al bosc trobem un camí molt planer, que ens conduirà una altra vegada al refugi Lluís Estasen (1.640 m) (4,45 h).




lunes, 11 de agosto de 2008

Martí l'Humà el darrer rei catala, aqui comença la nostra decaiguda

Martí I l'Humà, dit també l'Eclesiàstic (Girona 1356 - Barcelona 1410), Rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya (1396-1410), i de Sicília (1409-1410); Duc de Montblanc (1387-1396); Comte de Barcelona i d'Empúries (1402) i (1407-1410).

Segon fill de Pere el Cerimoniós i Elionor de Sicília. El 1368 el seu pare el nomenà comte de Besalú, per a ser nomenat l'any següent senescal de Catalunya. el 1372 li fou concedit també el comtat des Xèrica, així com un extens patrimoni on hi havia Elx i Crevillent. Amb l'ascens del seu germà al tron el 1387 fou nomenat duc de Montblanc i lloctinent seu.

Ascens al tron

Fou successor al tron de la Corona d'Aragó després de la mort del seu germà Joan el Caçador el 1396, el qual no havia tingut cap fill mascle supervivent. Martí l'Humà refusà la invasió de les tropes del comte Mateu I de Foix, casat amb Joana d'Aragó, filla de Joan el Caçador, que pretenia de succeir-lo. Les tropes del comtat de Foix entraren per la vall de la Noguera Pallaresa l'octubre de 1396.

L'altra filla supervivent de Joan I, Violant d'Aragó també pretenia succeir-lo gràcies a l'ajuda del seu marit Lluís II de Nàpols.

Relacions amb el Papat

En el Cisma d'Occident fou el partidari més ferm del Papa Benet XIII, parent de la seva esposa Maria de Luna, i l'acollí al seu regne quan França li retirà el suport.

Núpcies i descendents

El 13 de juny de 1372 es casà a Barcelona amb Maria de Luna, filla i hereva del Comte de Luna. D'aquest matrimoni tingueren:

Davant la mort del seu únic fill viu i hereu, el 1409 es casà a Bellesguard amb Margarida de Prades, filla de Pere de Prades i descendent directe de Jaume el Just. Amb aquest matrimoni el rei intentà tenir un descendent i hereu però no ho aconseguí.

Comtat d'Empúries

El 1401 a la mort de Pere III d'Empúries sense descendència, la seva muller Joana de Rocabertí fou nomenada hereva del comtat d'Empúries.

El rei Martí, però, ni tant sols havia reconegut el seu nebot, Pere III, com a titular del comtat. Així doncs, invocà les disposicions de 1325 i 1341 que estipulaven que en cas d'extinció de la línea directa, el comtat retornava a la corona com a tronc comú de la rama dinàstica.

El 1402 el rei Martí cedí el comtat a la seva muller, Maria de Luna. A la mort d'aquesta el 1407, el comtat retornà al seu poder.

Regne de Sicília

Torre del Rei Martí, del Palau Reial Major de Barcelona
Torre del Rei Martí, del Palau Reial Major de Barcelona

Va heretar a la mort de la seva mare Elionor de Sicília, el 1375, els drets sobre el Regne de Sicília, mentre el seu pare els hi va cedir el 1380. El casament del seu fill amb Maria de Sicília, filla i hereva del rei de Sicília Frederic III, provocà que el 1392 enviés un estol naval per re-conquerir la illa per aquesta.

L'oposició dels Chiaramonte provocà una gran insurrecció a l'illa contra les forces catalanes que obligaren a enviar reforços des de Catalunya, així com un estol preparat per al socors de Sardenya.

Regne de Sardenya

El 1398 i 1399 realitzà una croada contra Tedelis i Bona, i el 1400 reuní a Tortosa un parlament de ciutats marítimes que van atorgar al rei català un donatiu per defensar les possessions catalanes a l'illa de Sardenya.

El 1400 hagué de sufocar una altra rebel·lió dels Arborea a Sardenya, els quals, ajudats per Gènova, l'arribaren a ocupar gairebé tota, excepte la zona de l'Alguer. En la campanya per recuperar l'illa el 1409, morí el seu fill Martí el Jove, rei de Sicília, tot i obtenir la victòria a la batalla de Sanluri. Aleshores Martí l'Humà passà a ser rei d'aquesta illa.

Aleshores nomenà Jaume II d'Urgell lloctinent i governador general dels regnes, càrrecs propis dels hereus de la corona. Tanmateix, el rei, que ja era vidu, es casà amb Margarida de Prades, amb l'esperança frustrada d'aconseguir descendència.

De fet Jaume II d'Urgell no fou designat hereu del regne com a tal ja que Martí volia legitimitzar el fill natural que havia tingut Martí el Jove, l'infant Frederic de Luna. Martí I morí, però, sense haver-ho fet i sense haver designat successor.

Mort

Sepulcre de Martí l'Humà a Poblet (detall), obra de Frederic Marès
Sepulcre de Martí l'Humà a Poblet (detall), obra de Frederic Marès

En morir al monestir de Santa Maria de Valldonzella (Barcelona) el 31 de maig de 1410 començà l'interregne que es tancaria amb el Compromís de Casp de 1412, en el qual es trià per succeir-lo a Ferran I, anomenat el d'Antequera.







V
Ve la torbonada..., creu enarborada!
MARTÍ L’HUMÀ (1356-1410)
FERRAN D’ANTEQUERA (1380-1416)
ALFONS EL MAGNÀNIM (1396-1458)

Ve la torbonada
on un llarc Calvari,
amb la creu enarborada,
nua, freda i isolada,
l’està adobant l’adversari !
L’últim rei del casal de Barcelona,
per manca de descendència
i per falta de decència,
al morir-se sa persona…
de catalana a castellana s’ha transformat la corona !
Ara són els Trastàmara
que amb en Ferran d’Antequera,
CATALUNYA NOSTRA MARE,
sigui allò que no era !
Alfons, son Magnàmim fill,
repara la iniquitat,suavitza la tirania,
renta la cara a l’espill…
però és latent el perill !
El corb en nosaltres nia !
Nostra parla amb son destí
volen desfer i fer morir !
Necessitat d’una folla mania;
hi han negres ocellots
que desitgen veure’ns morts !
La seva existència i vida
és devorar tant com puguin
la nostra carn podrida.


Josep Vendrell i Torres

viernes, 8 de agosto de 2008

GUIFRÉ EL PILÓS, FUNDADOR DE LES QUATRE BARRES (LEGENDA)

Estàtua a Madrid (L.S. Carmona, 1750-53).
text tret de viquipèdia

Guifré I
, anomenat el Pilós ( v 840 - 897), Comte d'Urgell i Cerdanya (870-897); Comte de Barcelona i Girona (878-897); Conflent (896-897); Comte d'Osona (886-897) de facto, encara que de jure ho fou del 878 al 897, malgrat que del 878 al 885 la regió era gairebé despoblada.

Taula de continguts

[amaga]

Orígens familiars

La llegenda el fa fill del comte Guifré d'Arrià, cavaller del Conflent, i venjador de la mort del seu pare assassinat per Salomó, al qual Guifré el Pilós donà mort. Hi ha qui situa el naixement de Guifré a Rià (Conflent). Ara bé, a partir de l'estudi de Ramon d'Abadal La família catalana dels comtes de Carcassona. Genealogia de Guifré el Pilós dins d'Els primers comtes catalans (Barcelona, Edicions Vicens Vives, 1958 pàgs 13-29), es considera que Guifré era fill de Sunifred I, nomenat Comte d'Urgell i de Cerdanya el 834 per l'emperador Lluís el Pietós, i Comte de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona el 844 pel rei franc Carles el Calb. Sunifred era fill de Bel·ló de Carcassona, comte de Carcassona en temps de Carlemany; per això, els comtes descendents de Sunifred i del seu germà Sunyer I d'Empúries i Rosselló (834-848) se'ls denomina bel·lònides.

En les lluites dinàstiques sorgides a l'Imperi franc després de la mort de Lluís el Pietós (840) i del Tractat de Verdun (843), Bernat de Septimània, comte de Barcelona i Girona (825-832 i 835-844), Narbona, Besiers, Agde, Magalona i Nimes (828-832 i 835-844) i de Tolosa (835-844) va alinear-se amb Pipí II d'Aquitània, i els bel·lònides a Carles el Calb; el 844, després d'haver-se apoderat de Tolosa, Carles hi capturà Bernat i el féu executar. Després de la fi de Bernat, Carles el Calb concedí els comtats de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona a Sunifred d'Urgell-Cerdanya.

El 848, Guillem de Tolosa, fill de Bernat de Septimània nomenat comte de Barcelona per Pipí II, s'apoderà d'aquest comtat i del d'Empúries on féu executar Sunifred i Sunyer I, lleials a Carles el Calb. I aquest fet significà la fi provisional dels bel·lònides.

[edita] Les investidures comtals

Les investidures, per Carles el Calb el 870, de Guifré el Pilós com a comte d'Urgell i Cerdanya i del seu germà Miró per al càrrec comtal de Conflent s’inscriuen en la represa del clan bel·lònida, iniciada el 862 amb el nomenament dels germans Delà i Sunyer II, fills de Sunyer I d'Empúries-Rosselló i cosins germans de Guifré i Miró, com a comtes d'Empúries.

El juny del 870 a l'assemblea d'Attigny, i havent mort el comte Salomó d'Urgell, Cerdanya i Conflent, un personatge que ens és desconegut per manca de documentació, el jove Guifré, va rebre aquests honors del rei Carles el Calb. El Conflent el va cedir al seu germà Miro (conegut per Miró el Vell).

Rebel·lat Bernat de Gòtia, comte de Barcelona, Rosselló, Narbona, Agde, Besiers, Magalona i Nimes, contra Carles el Calb, Guifré el Pilós, ajudat pel seu germans Miró de Conflent i Sunifred (després abat d'Arles), i pel vescomte de Narbona Lindoí, que es posaren del costat de Carles i després del seu fill Lluís el Tartamut, avançaren per la Septimània on eliminaren per la força als nobles fidels a Bernat (com el bisbe Sigebut de Narbona), i expulsaren de les seves esglésies els sacerdots que n’eren partidaris. Això devia passar al començament de l'any 878, potser el març i abril. La rebel·lió de Bernat es va ensorrar; l'agost, el concili de Troyes, presidit pel papa Joan VIII i per rei Lluís el Tartamut va prendre decisions religioses i polítiques. En aquest concili hi foren presents Guifré el Pilós d'Urgell i Cerdanya, Miró de Conflent, Sunyer II d'Empúries, i Oliba II de Carcassona com a personalitats polítiques, i els bisbes d'Elna, Girona, Barcelona i Urgell com a principals personalitats eclesiàstiques de la Gòtia. L'11 de setembre del 878 Bernat fou declarat desposseït dels seus honors que foren repartits; arran d'aquest repartiment Guifré el Pilós fou investit comte de Barcelona, Osona, Girona i Besalú. Narbona, Besiers, Agde, comtats que fins llavors anaven vinculats a Barcelona van quedar-ne separats. El seu germà Miró de Conflent va rebré el comtat de Rosselló; Guifré va cedir l'administració de Besalú al seu germà Radulf (878-920). Sunifred serà abat d'Arles i Riculf bisbe d'Elna.

[edita] La intervenció a Osona

Després de les investidures del 878, els dominis de Guifré abastaven tant l'àrea muntanyenca -Urgell i Cerdanya- com la marítima -Barcelona i Girona-; durant tot el segle IX, excepte en el breu període de Sunifred (844-848), el pare de Guifré, com a comte d'Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona i Narbona, aquestes dues zones s’havien mantingut separades, regides sempre per comtes diferents; en gran part, perquè hi impedia la comunicació l'espai buit central configurat per les actuals contrades del Ripollès, la Vall de Lord, el Berguedà, el Lluçanès, la Plana de Vic, el Moianès, les Guilleries i el Bages, ço és el territori despoblat arran de tot el trasbals de la revolta d'Aissó.

En aquesta àrea buida, però, a finals del segle IX s’hi registra un fort corrent d'inmigració procedent de les contrades pirinenques -Pallars, Urgell i Cerdanya-; després de gairebé dos segles –des dels inicis de la crisi de la monarquia visigoda fins a la fi del poder carolingi- d'haver acollit els que abandonaven les terres planes a causa dels riscos de la inestabilitat política, ara, les terres d'alta muntanya havien arribat a patir superpoblació; per això, a molta gent no li quedà cap altre remei que intentar establir-se a les terres baixes.

Davant d'aquesta situació, Guifré el Pilós, els comtats del qual envoltaven tota aquesta àrea de nova població, intervingué a la zona per canalitzar la colonització; va nomenar-hi veguers per delimitar les àrees de colonització i els nuclis de poblament, així com també integrà aquest territoris dins de les estructures comtals. En un principi, quan les característiques i situació de la zona ho permetien, Guifré annexionà les àrees repoblades a un comtat ja existent: la Vall de Lord fou inclosa dins del comtat d'Urgell, i el pagus de Berga -l'actual Berguedà- al comtat de Cerdanya; ara bé, la regió central del Ripollès, Plana de Vic, Lluçanès i les Guilleries configurava un territori tradicionalment estructurat al voltant de les ciutat d'Ausa amb una tradició ètnica pròpia -era l'antic país dels ausetans- per això, Guifré va crear-hi un districte propi, el comtat d'Osona, on també hi foren incloses les terres del Moianès i el Bages les quals, tot i tenir un nucli tradicional -la ciutat de Manresa- i també una personalitat històrica derivada d'haver estat el país dels lacetans, per la seva situació de primera línia de frontera amb l'Islam i pel seu escàs poblament, no tenien prou entitat com per estructurar-hi una demarcació específica; d'ací el valor merament geogràfic i mai jurídic de l'expressió comtat de Manresa, freqüent als documents. Al nou comtat d'Osona, Guifré, havent-s’hi reservat el càrrec de comte, el 885 va nomenar-hi un vescomte, amb la missió d'exercir-hi les funcions comtals en absència del comte.

En la vessant eclesiàstica, calgué integrar la xarxa de parròquies, erigides, sovint, pels mateixos colons, dins de la jerarquia episcopal; a conseqüència de la seva proximitat geogràfica, les parròquies del Berguedà i les de la Vall de Lord foren incloses dins de la diòcesi d'Urgell, ara bé, a l'àrea central, va ser necessari restaurar la seu d'Ausa, destruïda per la invasió àrab del segle VIII. El 886, Guifré el Pilós va aconseguir de l'arquebisbe de Narbona, metropolita dels bisbats sud-pirinencs, el restabliment de la diòcesi i la consagració episcopal de l'arxipreste Gotmar; el nou bisbe va fer erigir la nova catedral fora del recinte d'Ausa -una ciutat abandonada i en ruïnes, a causa de les destruccions provocades primer pels musulmans i, després, per la revolta d'Aisó- i la situà en un nou nucli de població, proper a l'antiga ciutat, un veïnat - vicus en llatí-, origen de l'actual Vic. Dins de la reorganització eclesiàstica de la nova regió, Guifré fundà els monestirs de Ripoll (880) i de Sant Joan de les Abadesses (885), dotats no sols de terres sinó també de drets públics i privilegis jurídics. Així, Ripoll va rebre els beneficis dels serveis reials deguts pels habitants d'Estiula i Ordina, de les pesqueries del Ter i del Freser, com també un terç del teloneu del mercat, i, a més, el monestir fou declarat exempt de la jurisdicció dels tribunals comtals en matèria d'homicidis, raptes i altres delictes, com també als monjos els fou reconegut el dret d'elegir lliurement el seu abat segons la regla de Sant Benet. El monestir -femení- de Sant Joan va rebre, a més de grans latifundis, el castell de Montgrony amb el seu terme i la seva església. Per la seva banda, el 899, Emma, filla de Guifré el Pilós feta nomenar abadessa de Sant Joan pel seu pare, va aconseguir del rei Carles el Simple un privilegi d'immunitat respecte del govern dels comtes per a l'abadessa i el cenobi, posats sota exclusiva jurisdicció reial; i el 913, ultra obligar, en virtut d'una sentència judicial, els habitants de la vall de Sant Joan a reconèixer la propietat monacal sobre les terres que ocupaven, Emma, després d'haver guanyat un plet contra el seu germà el comte Miró II de Cerdanya, va aconseguir afirmar la jurisdicció abacial, excloent els pobladors de la rodalia de prestar serveis reials al comte.

[edita] La crisi de la monarquia carolíngia

Mort Lluís el Tartamut (879), el regne franc va dividir-se entre els seus fills, tots dos menors d'edat: Lluís III va rebre Nèustria, Austràsia i Lorena; Carloman, la Borgonya, Aquitània, Septimània i els comtats sud-pirinencs.

El buit de poder causat per aquesta successió va agreujar-se, precisament, per les morts de Lluís III (882) i de Carloman (884); llavors, a causa dels difícils moments del regne a causa dels continus atacs dels normands contra les costes atlàntiques, es descartà d'entronitzar Carles el Ximple -fill pòstum de Lluís el Tartamut, de només cinc anys d'edat- i, per tal de buscar un monarca capaç de plantar cara als invasors escandinaus, a l'assemblea de Ponthion (885) els magnats optaren per oferir la corona al fill de Lluís el Germànic Carles el Gros, rei de Germània coronat emperador pel Papa el 881. Tot el territori carolingi quedava, doncs, de nou sota el domini d'un únic sobirà.

Tanmateix, l'emperador Carles el Gros, nét de Lluís el Pietós, de seguida va demostrar que no tenia el tremp del seu avi -ni, menys encara, el del seu besavi-: davant del setge a París pels normands entre novembre del 885 i octubre del 886, Carles només fou capaç de comprar-ne la retirada a canvi de pagar-los un tribut; a més, a la França oriental, tampoc no va veure’s amb cor de dominar les revoltes de Francònia, Saxònia, Turíngia, Baviera i Suàbia. Per tot això, doncs, el 887 Carles fou destronat.

A la mort de Carles el Gros (888), esdevinguda enmig de la indiferència i l'oblit general, el sistema carolingi caminava cap a la seva desaparició. A la França oriental, la nissaga semblava poder tenir alguna continuïtat amb el nebot de Carles, Arnulf, fill il·legítim de Carloman de Baviera, proclamat rei de Germània, el 887, en revolta contra el seu oncle, i, malgrat la seva condició de bastard, coronat emperador pel Papa el 896. Ara bé, a la mort de Lluís el Nen (899-911), fill i successor d'Arnulf de Germània, els nobles alemanys elegiren rei Conrad, duc de Francònia, aliè a la dinastia carolíngia la qual ja no va tornar a regnar mai més a Germània. Per la seva banda, a Itàlia, la deposició de Carles el Gros (887) va iniciar un procés de lluites entre els magnats, els quals aconseguiren, a més, de convertir el Papat en un instrument dels seus propòsits imposant-hi pontífexs servils i de baixa condició moral. Finalment, a la França occidental, la persistència, a causa de la vergonyosa capitulació de Carles el Gros, dels atacs normands plantejà de nou la necessitat de trobar un monarca amb dots de cabdill militar; el 888, menystenint novament els possibles drets de Carles el Ximple, els nobles elegiren rei Odó comte de París, que no pertanyia a la nissaga carolíngia, trencant així el principi de legitimitat.

[edita] Els comtes catalans i la crisi carolíngia

Seguint la tradició del clan, els bel·lònides -Guifré el Pilós, Miró de Rosselló-Conflent i els comtes d'Empúries Delà i Sunyer II- acataren els monarques carolingis Carloman (879-884) i Carles el Gros (885-888), tal com ho testimonien la visita a la cort reial del 881 duta a terme pels jerarques catalans per sol·licitar-hi privilegis, i el precepte atorgat el 886 per Carles el Gros a Teotari, bisbe de Girona. Ara bé, aquesta lleialtat dels bel·lònides pren, després de mort Lluís el Tartamut, un caràcter passiu; els comtes catalans, si bé no s’alçaren mai contra els carolingis, evitaren d'implicar-se en les lluites del regne. El 879, Lluís III i Carloman marxaren contra Bosó, autoproclamat rei de Provença, títol privatiu dels descendents de Carlemany; els comtes catalans van posicionar-se a favor de Carloman però no s’uniren a l'expedició, actitud força diferent de la decidida i ferma actuació, només dos anys enrere, de Guifré i Miró a Septimània contra els seguidors de Bernat de Gòtia; igualment, cap dels jerarques sud-pirinencs no assistí a l'assemblea de Ponthion (885) ja que, per als comtes catalans, els atacs normands representaven una qüestió aliena i llunyana.

Per tot això, els bel·lònides rebutjaren, en un primer moment, el rei intrús Odó (888-898) però tampoc no s’alçaren contra l'usurpador en defensa dels drets del carolingi Carles el Ximple. Al seu torn, Odó, absorbit per les lluites contra els normands, no va poder endegar cap actuació política al sud del regne, tot i que, al final, va haver-hi un cert acostament dels comtes catalans cap a aquest rei, a causa de la crisi eclesiàstica motivada per l'actuació irregular del prevere Esclua.

El 886, aprofitant l'absència de l'arquebisbe Teotard de Narbona, el clergue cerdà Esclua va anar a la Gascunya i s’hi féu consagrar bisbe d'Urgell, diòcesi d'on, per instigació del comte Ramon I de Pallars-Ribagorça i amb l'aprovació tàcita de Guifré el Pilós, -comte d'Urgell- va expulsar-ne el bisbe titular Ingobert. La situació va complicar-se, però, quan Esclua va proclamar-se metropolità de la Tarragonesa, sostraient així les diòcesis catalanes a l'obediència de Narbona; amb aquesta condició de pretés metropolità, el bisbe intrús d'Urgell va intervenir en el contenciós creat el 887, quan els comtes Delà i Sunyer II d'Empúries rebutjaren Servus Dei, clergue consagrat bisbe de Girona pel metropolità Teotard de Narbona, d'acord amb Guifré el Pilós; accedint a les peticions dels comtes emporitans, Esclua va consagrar, amb el concurs de Frodoí de Barcelona i Gotmar de Vic, un nou bisbe de Girona en la persona d'Eremir; el 889 Servus Dei, expulsat de Girona, va haver de refugiar-se al monestir de Banyoles. Per altra banda, el 888, Esclua va complaure Ramon I –li devia l'accés a la seu d'Urgell-, amb l'erecció del bisbat de Pallars, com també, per assegurar-se el suport de Sunyer i Delà, va disposar-se a restablir l'antiga seu d'Empúries, existent fins a la invasió àrab.

Guifré el Pilós, si, en un primer moment, va tolerar la deposició d'Ingobert -no hi deuria tenir gaire bona relació-, ara, per l'amistat amb Teotard de Narbona, no podia admetre les pretensions metropolitanes d'Esclua; a més, per l'interès dels comtes en l'existència de seus episcopals als seus dominis, per controlar-les situant-hi familiars propers o per negociant-ne la concessió a canvi de contrapartides polítiques o econòmiques –d'ací l'actuació de Ramon I i de Delà i Sunyer II en tot aquest afer-, Guifré no podia permetre l'erecció d'uns nous bisbats -Pallars i Empúries- constituïts retallant el territori de diòcesis situades en els seus comtats d'Urgell i Girona. Per tot això, ara Guifré va posicionar-se contra d'Esclua i a favor de Teotard i dels bisbes destituïts, Ingobert i Servus Dei.

Davant d'aquesta situació, els comtes d'Empúries cregueren convenient acostar-se a Odó i reconèixer-lo com a rei tot i el seu caràcter d'intrús; el 889 el comte Sunyer II i el bisbe Eremir acudiren a Orleans, a la cort d'Odó i n'obtingueren uns preceptes que, al comtat d'Osona, incloïen una sèrie de donacions reials a favor del bisbat clarament lesives per a Guifré el Pilós. Enfortits, doncs, per aquesta aprovació reial, Sunyer i Delà ocuparen el comtat de Girona, calculant que Odó els en podria concedir la investidura. En aquestes circumstàncies, Teotard també va decidir acostar-se a Odó, de qui va obtenir un precepte de protecció reial per a l'arxidiòcesi de Narbona. Aprofitant la reconciliació del bisbe Gotmar de Vic amb Guifré, Teotard va poder convocar, el 890, a Port -localitat propera a Nimes- un concili amb l'assistència dels arquebisbes metropolitans d'Arles, Ais de Provença, Embrun, Ate i Marsella com també dels titulars de diòcesis sufragànies de Narbona: Nimes, Carcassona, Albi, Uzès, Magalona, Agda, Besiers, Tolosa, Lodeva, Elna i Vic. En aquest concili, on va formular-s’hi una condemna a les usurpacions d'Urgell i Girona, el bisbe Gotmar de Vic va declarar-se penedit d'haver col·laborat amb Frodoí de Barcelona i Esclua en la consagració anti-canònica d'Eremir, i obtingué el perdó dels pares conciliars, amb l'encàrrec de comunicar les resolucions sinodals a Sunyer II d'Empúries.

La crisi eclesiàstica va cloure’s definitivament amb un nou sínode a Urgell (892) on Esclua i Eremir, obligats a comparèixer-hi, foren desposseïts formalment de les seus que ocupaven, les quals foren restituïdes als seus legítims titulars; el bisbe Frodoí de Barcelona va conservar la mitra només perquè va obtenir el perdó de l'arquebisbe Teotard. De tot l'afer, només va restar-ne, temporalment, l'existència del bisbat de Pallars; aquesta diòcesi, el 911, es reconegué que subsistiria només en vida del seu titular Adolf; tanmateix, Ató, fill del comte Ramon I va aconseguir succeir Adolf i regir el bisbat fins a la seva mort, el 949; llavors, la diòcesi pallaresa va extingir-se i les seves parròquies foren reintegrades al bisbat d'Urgell.

L’afer Esclua és un testimoni de la pèrdua per la monarquia franca del control de la situació als comtats catalans i a d'altres regions meridionals del regne a finals del segle IX. Per una banda, al sud del Pirineu els únics comtes que reconegueren Odó com a rei foren els d'Empúries i, encara, pel seu interès propi d'afirmar la situació d'Eremir com a bisbe de Girona; Guifré el Pilós, Miró de Rosselló-Conflent i Ramon I de Pallars no feren cap acte d'acatament a aquest monarca, d'ací que no en rebessin mai cap precepte reial, van permetre’s, doncs, de mantenir una actitud de rebuig cap a un sobirà que consideraven il·legítim. Per altra banda, en tota aquesta crisi, els monarques -tant el carolingi Carles el Gros (885-888) com l'intrús Odó (888-898)- mantingueren una actitud passiva, inconcebible en temps de Lluís el Tartamut i els seus predecessors -Carles el Calb, Lluís el Pietós, Carlemany i Pepí el Breu-; aquests sobirans, d'haver-se trobat amb un afer d'aquestes característiques hi haurien pres part activament enviant una comissió de missi dominici a resoldre el problema; en canvi, Carles el Gros no va prendre cap mesura davant de les deposicions contra dret d'Ingobert d'Urgell (886) i Servus Dei de Girona (887), i, al seu torn, Odó va mantenir una actitud incoherent concedint privilegis primer a Eremir (889) i, després, al seu rival Teotard (890); per a Odó, concedir privilegis a tot aquell qui acudia a la seva cort era un mitjà per aconseguir ser reconegut com a rei, i no pas una actuació orientada a resoldre la crisi, superada, per tant, gràcies a l'actuació no pas del monarca sinó dels poders eclesiàstics i civils de la regió mitjançant els concilis provincials de Port (890) i Urgell (892) on l'absència de delegats del sobirà permeté la deposició d'Eremir tot i els preceptes reials que havia obtingut el 889.

[edita] La mort de Guifré

Sepulcre del Comte Guifré al monestir de Ripoll, restaurat per l'arquitecte Francesc Escudero i Ribot
Sepulcre del Comte Guifré al monestir de Ripoll, restaurat per l'arquitecte Francesc Escudero i Ribot

El 883 o 884 els musulmans es van sentir amenaçats per l'expansió de Guifré el Pilós, que va voler establir la frontera en els rius Llobregat i Segre, amb posicions al Bages (Cardona per exemple), a Osona, al Berguedà i a la Vall de Lord (i algunes aprisions a la Vall de Cervelló al sud del riu Llobregat), i repoblant els territoris, construint i consolidant esglésies i monestirs, al voltant dels que es fixava la població.

La frontera del comtat passava al nord de Solsona segurament per Besora, Tentellatge i Correà; la de Berga per Sorba, Gargalla i Serrateix; i la d'Osona per Cardona, Manresa i Montserrat. La ciutat de Lleida fou fortificada, i Guifré va veure-ho com una provocació i va atacar la ciutat, governada pel valí de la família dels Banu Qasi, Ismail ben Musa. L’atac no va sortir bé. L'historiador Ibn al Athir diu que els àrabs van fer gran mortaldat entre els atacants.

El successor de Ismail, Llop Ibn Muhammad atacà Barcelona uns anys després, i Guifré morí en la lluita l'11 d'agost de 897, a la Vall d'Ora, al Solsonès. Les seves despulles romanen al monestir de Ripoll.

[edita] La successió

A finals del segle IX no hi havia establert cap criteri per determinar com s'havia de dur a terme la successió dels comtes catalans. Els reis havien perdut la facultat, que havien tingut al segle IX, de nomenar i destituir el comtes, els quals, per això, deixaren de ser uns delegats del monarca per esdevenir petits sobirans als seus dominis. La transmissió hereditària dels comtats era una pràctica il·legal que, a més de negligir l'autoritat del rei, convertia un càrrec públic en patrimoni familiar. Aquesta pràctica va ser iniciada el 895 a la mort de Miró el Vell. El seu comtat de Rosselló passà, sense cap mena d'intervenció del rei franc Odó, a Sunyer II d'Empúries, i el de Conflent fou per a Guifré el Pilós.

El 877 es casà amb Gunilda d'Empúries o Guinedilda de Flandes, tot depenent de les fonts, i tingueren:

A la mort de Guifré, en un primer moment, els seus fills -Guifré Borrell, Miró, Sunifred i Sunyer- van optar per governar conjuntament tots els dominis del seu pare i administrar-los sota presidència del primogènit, Guifré Borrell. Aviat, però, quan cadascun dels comtes cogovernants tingué descendència, calgué abandonar la idea d'herència conjunta i, llavors, cada fill transmeté individualment als seus hereus la part del conjunt comtal que regia: Guifré Borrell, juntament amb Sunyer, Barcelona, Girona i Osona; Sunifred, Urgell; i Miró, Cerdanya, Conflent i Berga.

[edita] Visió tradicional i nacional de Guifré

La visió actual sobre Guifré el Pilós encara està condicionada per la imatge forjada pels historiadors del segle XIX de Guifré com a l'artífex no ja de la independència dels comtats catalans sinó del naixement de Catalunya i tot, idea popularitzada durant la Renaixença pel dramaturg Serafí Pitarra amb la seva frase Fills de Guifré el Pilós, això vol dir catalans. I així van difondre’s entre la gent llegendes com la de l'origen de les quatre barres -ferit de mort lluitant contra els sarraïns, Guifré el Pilós es mullà els dits amb sang de la nafra, els passà per sobre del seu escut i així es creà la bandera de Catalunya- inventada, segons sembla, al segle XVI.

Els orígens d'aquesta visió, que al costat del Guifré històric -un magnat de l'Imperi Carolingi que aprofità el col·lapse del poder reial per bastir-se un domini propi- ha fet sorgir un Guifré mític -creador de Catalunya i, doncs, pare de la pàtria- té origen en la Gesta comitum barchinonensium, escrita al segle XII pels monjos de Ripoll; en aquesta obra per tal de justificar l'inici, a finals del segle IX, de la transmissió hereditària dels comtats, es sobredimensionà la figura de Guifré el Pilós, avantpassat de la dinastia comtal barcelonina, després casa reial de Catalunya, fent-ne un heroi que, amb el seu esforç, lluitant decididament contra els musulmans i els francs, va aconseguir la independència de Catalunya.

[edita] Encaix històric del personatge

Tot i així, cal reconèixer la importància històrica de Guifré; com afirma Ferran Soldevila si un personatge històric és exaltat per la llegenda és que de debò fou gran - i així, afegim nosaltres, mai ningú no farà un heroi de llegenda d'un governant inepte i mediocre com va ser, per exemple, el comte de Barcelona Berenguer Ramon I (1017-1035), rebesnét del Pilós, al contrari d'altres grans figures de la nissaga com ara Jaume I (1213-1276)-. Ara bé, la grandesa de Guifré es basa en l'habilitat per situar-se políticament en un moment crucial com fou la crisi de l'Imperi Carolingi, un terreny força relliscós on d'altres de més ambiciosos que ell -cas de Bernat de Gòtia- hi fracassaren, mentre que els successors de Guifré assoliren els càrrecs de comte per simple transmissió familiar; i en la capacitat de saber intervenir en la repoblació de l'àrea central dels comtats per estructurar-hi el comtat d'Osona i el bisbat de Vic, fet cabdal per a la futura vertebració de Catalunya; però de cap manera, en l'assoliment de la independència dels comtats. Cal repassar els fets: el 878, Guifré obtingué els comtats de Barcelona i Girona per haver col·laborat amb el rei en la repressió de la revolta de Bernat de Gòtia, avortant així un intent de trencar amb la monarquia carolíngia; per tant, de no haver-se esdevingut el fet fortuït de la mort prematura de Lluís el Tartamut, el 879, origen de la descomposició de l'ordre carolingi, l'actuació de Guifré hauria dut, molt probablement, no pas a la independència sinó a la pura i simple consolidació del poder reial franc al sud del Pirineu. Menys encara, resulta sostenible la seva pretesa condició de creador de la nació catalana; per una banda, el naixement d'una nació sempre és el resultat d'un llarg procés on hi intervenen tota classe de fenòmens socials i no pas la realització d'una idea concebuda per un governant per genial que sigui, i, per altra, Catalunya no se’ns apareix com a realitat formada fins a finals del segle XII, tres-cents anys després de mort Guifré. Així doncs, la idea expressada per Ramon d'Abadal a Els precedents antics a la història de Catalunya. 2ª edició. Barcelona, Ed Selecta, 1984 pàg 135, sobre Indíbil, el cabdill ilergeta del segle III aC, que si li fos donat de ressuscitar i veiés que, com a heroi català, li han alçat monuments, li rodaria el cap, no hi entendria res, escau completament a Guifré el Pilós.


L'escut de Catalunya

A la que sat jordi Empunya
senyera de color blanc,
hi ha l'escut de Catalunnya
amb les quatre barres de sang.

Aquestes barres històriques
estan escrites amb lletres d'or,
per saber-les de memòria
i gravar-les als nostres cors.

Essent Carles el rei de França,
i senyor dels catalans,
entraren, folls de venjança
a ses terres, elormands

Per mantenir sa corona,
demanà el rei socors
al compte de barcelona,
lo valent Guifré, el Pilós.

El cavaller, en saber la nova,
empunyant arma i escut,
s’endugué tot Catalunya,
cap a França resolut.

Així que a França arribaren
amb la flor dels catalans,
el rei Carles reculava,
atropellat per els normands.

Mes llençant-s'hi desseguida
el brau Guifré amb ses valents
van deturar l'embranzida
dels normands, forts i potents




Quan l'enemic reculava,
ja vençut i rostre avall,
un llanço al pit se li clava
i el fa caure del cavall.

Dins una tenda, el de França
al compte Guifré ha entrat,
posant a una banda la llança
i l'escut a l'altra costat.

En portar-li la nova
de que els normands han perdut
el rei trobà al compte Guifré
mirant trist el seu escut.

Si ha vós devem la victòria,
per que davant el rei trist os mostreu?.
Si voleu honors i glòria,
comte Guifré, demaneu!!

Des d'avui, de vostra terra
sereu compte independent.
Sereu gran company en la guerra,
i en la pau, amic prudent.

Grans mercès, rei de França,
respongué en Guifré el pilós.
No em raca la ferida de llança
que em dessagna el meu cos,

El que em raca i el cor me lliga
es veure llis el meu escut,
sense cap blasó que digui
els honors que em merescut.




Llavors, el rei desseguida
apropant-se al llit de lo valent,
xopà els dits en sa ferida
i així l'hi digué, dolçament:

Amb la sang del vostre cor en la guerra,
heu guanyat aquest blasó
i quan torneu a la vostra terra
brodeu.l'ho al vostre pendó.

I passant les quatre ditades,
sobre de l'escut llis del brau,
va deixar, assenyalades,
les quatre barres de sang.