viernes, 31 de julio de 2009

canço el vent de raimon

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.


biografia de raimon

Nascut Ramon Pelegero Sanchis al carrer Blanc de Xàtiva -lloc citat en algunes de les seves cançons- el 2 de desembre de 1940, de jovenet va treballar un parell d'anys a l'emissora de ràdio de la seua ciutat, on s'introduí en el món del disc i va conéixer les interpretacions d'artistes tan diversos com Juliette Gréco, els Platters o Juanito Valderrama.


[edita] Anys 60
Als vint-i-un anys es traslladà a València per a estudiar història: és llavors quan va descobrí la pròpia cultura i féu les primeres lectures d'Ausiàs March, Espriu, Pla i Fuster (entre d'altres); abans, però, ja havia ja nascut la seua primera cançó, Al vent, sorgida de l'experiència d'anar de paquet en un trajecte amb moto.

L'any 62, Raimon va fer la seua primera actuació pública en el lliurament d'uns premis literaris; poc després, en acabar un aplec a Castelló on participen Els Setze Jutges, canta per a ells a una taverna: Josep Maria Espinàs queda impressionat i el convida a actuar al Fòrum Vergés de Barcelona. L'èxit és immediat: Raimon va sorprendre per la forma i pel contingut de les seues cançons; pel crit, per l'existencialisme rebel que desprenen els textos. S'allunya de la manera de fer «a la francesa» dels Jutges i oferix una visió del món que no prové de la burgesia barcelonina d'on provenen Espinàs, Delfí Abella, Enric Barbat i companyia, sinó de les classes treballadores valencianes. Molt ràpidament, el 1963 apareix, publicat per Edigsa, el seu primer disc: un EP que conté Al vent, Som, La pedra i A cops, que esdevingué un èxit de vendes inesperat.

Arran de l'èxit va rebre la proposta de participar al Festival de la Cançó Mediterrània amb una cançó en català. Reticent a l'inici, Raimon acabà acceptant «per voluntat de servei al país i a la llengua». Raimon, encorbatat i sense guitarra, cantà junt amb Salomé (que interpreta la veu femenina del tema) Se'n va anar, una cançó d'amor de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell; Manuel Fraga, llavors ministre d'informació i turisme, comentà: «No pasa nada porque haya una canción en catalán». La peça, votada pel públic, va guanyar el primer premi: a partir d'este moment, la Cançó catalana (considerada fins aleshores com un fenomen minoritari i inofensiu), començaria a rebre assíduament les atencions de la censura i de les institucions franquistes, amb el rosari de prohibicions que això comportava.

Immediatament va aparéixer el segon EP amb Se'n va anar i tres temes més: l'existencialista Disset anys, Cançó del capvespre (la primera musicació que feia, d'un poema d'Espriu) i Ahir (ràpidament coneguda pel subtítol Diguem no), que durant molts anys hauria de ser cantada amb algunes alteracions respecte del text original: així, «Hem vist tancats a la presó homes plens de raó» es convertiria en «Hem vist que han fet callar molts homes plens de raó». Més tard, Raimon confessà que va voler posar juntes Diguem no i Se'n va anar perquè «si prohibien una cançó, també haurien de prohibir l'altra».

El 1964 va aparéixer un tercer EP del qual destaquen les cançons D'un temps, d'un país i Cançó de les mans; el mateix any veu la llum un primer LP, enregistrat en directe amb un públic reduït, que conté versions de la majoria de les cançons publicades prèviament: Al vent, Som, La pedra', A cops, Perduts, Disset anys, Cançó de les mans, Diguem no, D'un temps, d'un país, La nit i dos temes nous (Si em mor i Cantarem la vida). Curiosament, la censura va obligar a afegir a este tema un cor que repetix «Israel, Israel» on sentim «Cantarem la vida d'un poble que no vol morir», presumiblement perquè l'oient no pensara que feia referència a un país més proper.

El 1965 Raimon canta per primera volta en solitari a l'Aliança del Poble Nou de Barcelona sense la companyia dels Jutges o d'altres cantants; el mateix any comencen les seues activitats internacionals: és cridat de la Universitat belga de Lovaina i publicà un EP amb quatre cançons d'amor dedicades a l'Annalisa Corti (la dona que, a l'any següent, esdevindria la seua muller): En tu estime el món, Treballaré el teu cos, Si un dia vols i No sé com.

L 'any següent va tindre lloc el seu històric recital a l'aire lliure a l'Institut Químic de Sarrià (el primer acte realment massiu de la Nova Cançó), fa les primeres actuacions a París (a la Mutualité i a l'Olympia) i Alemanya i apareix, amb una coberta de Joan Miró, l'àlbum Cançons de la roda del temps, musicació íntegra de la secció central del llibre d'Espriu El caminant i el mur: dotze poemes que tracen el cicle solar i alhora el cicle vital de l'home, als quals Raimon afig com a cloenda un tema de caràcter més aïna cívic que metafísic, Inici de càntic en el temple, que tindria molt d'èxit gràcies al seu final contundent: «Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble». Espriu va dir que Raimon havia cantat els seus poemes «com ningú».

A França va aparéixer un àlbum enregistrat en directe el 7 de juny a l'Olympia que guanyà, l'any següent, el Premi Francis Carco al millor cantant estranger, atorgat per l'Académie du Disque Français: hi trobem molts temes ja coneguts, una versió no censurada de Diguem no i altres d'inèdits a l'Estat espanyol com el tema sobre l'emigració (Cançó del que es queda) o No em mou al crit (una reivindicació de la cançó com a eina de pensament i combat) i Cançó de la mare.

El 1967 va fer al Teatre Romea la que serà la primera tanda de recitals d'un cantant català i també va actuar a Cuba, Suïssa i en altres països. Arran d'un concert celebrat el 28 de gener al Palau de la Música Catalana, va traure l'àlbum en viu Raimon al Palau amb dotze cançons, cap d'elles inèdita discogràficament: la cosa més remarcable de l'àlbum és l'intensíssim ambient que respira l'enregistrament, on Raimon és, més que un cantant, el portaveu d'unes inquietuds socials i polítiques compartides per un públic cada vegada més ampli. El mateix any apareix el seu últim EP, del qual reïxen Petita cançó de la teva mort de Salvador Espriu (dedicada a Bartomeu Rosselló-Pòrcel) i un nou clàssic, País Basc, on l'expressió «Gora Euskadi» tingué de ser substituïda per «Gora gora».

El 1968 publicaria el primer disc amb Discophon, amb el poema d'Espriu Indesinenter; aquell mateix any va fer dos històrics recitals més: l'un, al desaparegut Price, en un festival a favor del moviment obrer; l'altre, a la Facultat d'Econòmiques de Madrid. Arran d'est últim concert escriuria la cançó Divuit de maig a la Villa i cantà també a Mèxic, Alemanya, Suïssa i Cuba.

Un any més tard tornaria a actuar a l'Olympia parisenc, resultant-ne un nou LP publicat només a França amb temes inèdits fora d'eixa república, com Contra la por.


[edita] Anys 70
Després d'un nou senzill que incloïa la seua primera musicació d'Ausiàs March, Veles e vents, el 1970 trau el disc Per destruir aquell qui l'ha desert, arranjat per Lleó Borrell i amb una portada d'Antoni Tàpies: la primera cara, íntegrament dedicada a musicacions de poetes de la literatura catalana del segle XV, conté el poema Desert d'amics -el títol original, Presoner, fou tombat per la censura- de Jordi de Sant Jordi; un fragment del Llibre dels bons amonestaments d'Anselm Turmeda titulat Elogi deIs diners; i quatre poemes d'Ausiàs March (Veles e vents, Així com cell, Quins tan segurs consells i Si com lo taur). En la segona cara, a més de l'Indesinenter espriuà ho troba cinc temes amb text del mateix Raimon: Societat de consum -una de les poques cançons amb tractament irònic-, Quan creus que ja s'acaba, De nit a casa, T'ho devia i Sobre la pau.

El 1971 va traure un altre LP que incloïa 13 de març, cançó dels creients -una cançó composta arran d'un altre recital especialment emotiu- i la cançó d'amor Quan te'n vas. El mateix any apareixien discs seus a França, els Estats Units i l'Uruguai alhora que actua a este mateix país i també a Xile i l'Argentina: durant un parell d'anys, Raimon publicava altres discos a l'estranger i feia centenars de recitals multitudinaris.

El 1973 publica el llibre Poemes i cançons, prologat per Manuel Sacristán, i a l'any següent publica el disc A Víctor Jara, amb la col·laboració de músics d'avantguarda francesos com Michel Portal, que inclou molts poemes musicats d'Ausiàs March (No em pren així, Lo jorn ha por), Joan Roís de Corella (Si en lo mal temps), Joan Timoneda (So qui so) i Pere Quart (Una vaca amb un vedellet en braços); els texts originals de Raimon són T'he conegut sempre igual (cançó sobre la clandestinitat escrita arran d'una trobada fortuïta amb el perseguit Gregori López i Raimundo), Molt lluny (una revisitació nostàlgica de l'adolescència), Morir en aquesta vida (una negació del suïcidi que compta amb una citació literal de Maiakovski), el tema sobre la trentena Amb tots els petits vicis i la superba cançó d'amor Com un puny (escrita amb decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba a la manera d'Ausiàs March i una rima consonant insòlita en Raimon). La dedicatòria a Víctor Jara queda justificada amb la inclusió d'Amanda, versió valenciana de la cançó de Jara Te recuerdo, Amanda. El mateix any apareixen dos àlbums més: l'un a França, T'adones, amic, amb diverses cançons prohibides al sud dels Pirineus; l'altre, Campus de Bellaterra, enregistrat en directe en un multitudinari recital multitudinari a la l'Autònoma de Barcelona on hi trobem diverses cançons inèdites a l'estat, totes amb un fort contingut cívic: Qui ja ho sap tot, A un amic, 18 de maig a la Villa, No em mou el crit, Quan jo vaig nàixer i el poema d'Espriu dedicat a Pompeu Fabra El meu poble i jo.

L'any 1975, mentre Franco agonitza, Raimon estrenava al Palau d'Esports de Montjuïc un dels seus temes clàssics, Jo vinc d'un silenci, moment recollit en el documental La Nova Cançó de Jaume Casas. L'any següent, en plena efervescència predemocràtica, cantava al Pabellón Deportivo del Real Madrid, el primer d'abril el que havia de ser el primer de quatre recitals, però els altres tres foren prohibits. L'increïble ambient del concert queda recollit en un àlbum doble, El recital de Madrid. L'estiu del mateix any actuà per primera i última vegada a les Sis Hores de Cançó a Canet, l'edició més multitudinària amb més de seixanta-mil persones omplint el Pla d'en Sala: en un dels moments més emotius de la nit, durant l'actuació de Raimon (exactament mentre cantava Inici de càntic en el temple) una grua elevà una enorme senyera quatribarrada.

A partir d'aquell moment, Raimon dedicaria molts esforços per evitar entrar al «Museu de la Resistència»: encara que durant el 1977 va fer quatre actuacions al Palau d'Esports, cada volta anva fugint més dels concerts multitudinaris i es negavà a «cremar-se» en actes organitzats per partits polítics. També començaria a actuar acompanyat per un contrabaixista abans de comptar amb tot un grup darrere; fins aleshores, Raimon sempre havia ocupat l'escenari tot sol, amb la seua guitarra.

Abans d'anar-se'n a fer una primera gira al Japó, el 1977 tragué l'àlbum Lliurament del cant, que recollia poemes de Timoneda (Bella, de vós so enamorós, Qui té anguila per la cua), Espriu (Potser arran de l'alba) i uns quants texts propis: Qui pregunta ja respon, Un lleu tel d'humitat, Tristesa el nom, Com una mà, Que tothom, A Joan Miró -cançó no precisament nova, però sí inèdita a l'estat espanyol- i una versió en estudi de Jo vinc d'un silenci.

Dos anys després (el 1979) apareixia un nou àlbum que presentaria amb set recitals al Palau de la Música: Quan l'aigua es queixa inclou poemes d'Espriu (Nous cants de llibertat i la irònica i insòlitament swing I beg your pardon), Ausiàs March (Si em demanau i On és lo lloc), i texts propis: Als matins a ciutat, L'última llum, Un sol consell, No el coneixia de res, Fou un infant, Perquè ningú no em contarà els seus somnis, I després de creure tant i Andreu, amic –dedicada a l'escultor Alfaro. Amb estes cançons, Raimon assolia la maduresa poètica, alhora que fugia del reduccionisme amb què molts volien desqualificar-lo i arraconar-lo.

Anys 80
Per tal d'arreplegar tota la seua obra, el 1981 va regravar totes les seues cançons amb nous arranjaments de Manel Camp i Antoni Ros-Marbà, resultant-ne un conjunt de deu discs on els temes queden agrupats temàticament: Orígens, Cançons d'amor, Ausiàs March, Dedicatòries, Cançons de la roda del temps (Espriu), He mirat aquesta terra (Espriu), Poetes dels segles XV i XVI, Amb els silencis i les nostres paraules i L'aigua del temps que vius; el desé disc (Testimonis) està dedicat a enregistraments en directe i inclou una versió d'Al vent cantada en japonés per una coral nipona. Els únics temes inèdits que incorpora Raimon. Totes les cançons (premi Ciutat de Barcelona) són algunes esplèndides musicacions de Roís de Corella, Timoneda, Ausiàs March i Espriu.

L'any 1983 publicava Les hores guanyades, un dietari amb interessants pensaments sobre el moment polític -l'intent de colp d'Estat del 23 de febrer el sorprén en plena gravació-, la faena artística i molts temes més; a partir d'eixe moment, Raimon es prodigaria poc en públic i enregistrarà amb comptagotes: en 1984 publicà un nou àlbum, Entre la nota i el so, amb temes com Lluny de la pedra i de l'aigua o Al meu país la pluja.

L'àlbum següent (1987) marca un idil·li fugaç amb la música electrònica i amb instruments com la bateria i els sintetitzadors (els arranjaments són fets per un percussionista, Ezequiel Guillén Saki): en la presentació del disc al Palau, Raimon actuava per primera vegada quasi tot el recital sense agafar a la guitarra i assajava un joc gestual amb efectes brillants com, per exemple, el final de Com un puny. Presències i oblit compta amb temes d'un marcat caràcter intimista: Del blanc i el blau, La mar respira calma -escrit a la manera d'Espriu- o Primer parlaré de tu.

Raimon tardaria exactament una dècada en gravar un disc de cançons noves, però això no vol dir que estiguera inactiu: havia format un grup estable d'acompanyament que li anava com l'anell al dit -guitarres, contrabaix, violoncel i acordió- i actuava amb mesura i només en condicions «artísticament òptimes».


Anys 90
L'any 1992 feia una nova gira pel Japó i també cantà en diverses universitats dels Estats Units. El mateix any, sorprendre a més d'u en fer-se càrrec d'un programa a TVE-Catalunya dedicat al món del llibre, Literal.

El dia de Sant Jordi de 1993 tingué lloc un gran recital al Palau Sant Jordi davant uns dihuit mil espectadors amb motiu del trenté aniversari de la publicació d'Al vent. Raimon va cantar moltes cançons, però per l'escenari també passaren molts artistes que havien compartit experiències amb ell al llarg de molts anys: l'uruguaià Daniel Viglietti, el basc Mikel Laboa, el portugués Luis Cilia i el mític folklorista nord-americà Pete Seeger; els convidats locals eren Serrat (antic rival i amic reconciliat), Ovidi -poc abans de declarar-se-li el càncer que acabaria amb la seua vida- i Pi de la Serra. També hi actuaren el grup japonés Warabi-za, la Coral Sant Jordi dirigida per Oriol Martorell i la Lira Ampostina.

El mateix any publicà una nova Integral, ara en CD: l'obra, guanyadora del Palmarès des Palmarès que atorga la Nouvelle Académie du Disque Français, aplegava un total de cent vint-i-una cançons dividides en Orígens i dedicatòries, Cançons d'amor i de lluita, Cançons de la roda del temps i d'altres poemes de Salvador Espriu, Ausiàs March i alguns poemes dels segles XV i XVI, Aquest cant vol ser plural i Coincidències, dissidències, indecències i algunes rareses (est últim, dedicat a enregistraments en directe).

A l'inici del 97 apareixia un disc amb cançons noves: Cançons de mai, de nou amb arranjaments de Manel Camp, comprenia set noves musicacions dAusiàs March i sis temes propis, entre els quals cal destacar la irònica i punyent Sol·liloqui sol·lipsista que fins i tot donaria lloc a un insòlit videoclip. El mateix any se li concedí la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, encara que, uns anys abans, havia refusat la Creu de Sant Jordi. Amb el títol Cançons de mai. Cançons de sempre, Raimon faria actuacions a Perpinyà, a Xàtiva -li negaren un teatre de la ciutat de València amb excuses-, a Mallorca i de bell nou al Palau, ple de gom a gom durant molts dies; també va fer una gira molt comentada pel Regne Unit. Un dels fets més sonats de l'any va ser la xiulada que rebé a la Plaza de las Ventas madrilenya -on actuava en un acte d'homenatge a Miguel Ángel Blanco (regidor basc del PP assassinat per ETA)- per part d'un sector del públic que no acceptava que Raimon cantara en «la modalitat del català que es parla al País Valencià». La cançó era País Basc, prohibida durant la dictadura franquista. L'acte va ser retransmés per TVE, i el fet de la xiulada tingué un ressò notable.

A final d'any apareixia el CD Recitals al Palau, l'enregistrament d'una selecció de temes presos de les actuacions abans esmentades: al llarg , una antologia raimoniana de vint-i-dues cançons amb la qual, cap a la fi de segle, Raimon va demostrar la vigència i l'atemporalitat del concepte de cançó que representa; el 1999 publicà una compilació amb tots els seus temes de caràcter amorós: Les cançons d'amor.


[edita] Segle XXI
El 2000 treia una Nova integral amb diverses cançons inèdites: les adés esmentades i noves musicacions de poemes dels autors del segle XV Francí Guerau, Jordi de Sant Jordi, Mossèn Estanya, Bernat Metge i Jaume Roig (el truculent fragment de l'hostalera de París que es troba en l'Espill). La nova Integral també replegava les dos úniques cançons d'altri que Raimon havia enregistrat: Se'n va anar i Amanda.

El 21 de març de 2007 va rebre el Premi d'Honor de l'Acadèmia de la Música Espanyola alhora que es queixava del govern valencià[1] i el 21 d'octubre del mateix any participà, junt amb la Bonet, Pep Sala i més, en l'acte Volem tots els papers organitzat per la Comissió de la Dignitat al Palau Sant Jordi, davant de dotze mil persones; el 22 de maig de l'any següent va realitzar un concert commemoratiu pels quaranta anys del Recital de Mardid amb un concert a la Universitat Complutense i, encara en 2008, el 15 de juny del mateix any va cloure la jornada de portes obertes del Castell de Montjuïc amb un concert antològic retransmés en directe per la TV3.

la gallineta lluis llach

La gallineta ha dit que prou
ja no vull pondre cap més ou
a fer punyetes aquest jou
que fa tants anys que m'esclavitza.

I si em venen ganes de fer-ne
em faré venir un restrenyiment,
no tindrà coa més ou calent
el que de mi se n'aprofita

La gallina ha dit que no,
Visca la revolució!

A canvi d'algun gra de blat
m'heu tret la força de volar
però, us ho juro, s'ha acabat!
tinc per davant tota una vida
i no pateixo pel destí,
que un cop lliurada del botxí
no ha d'haver.hi cap perill
perquè m'entengui amb les veïnes.

I els galls que amb mi hauran de dormir
els triaré sans i valents,
que n'estic farta d'impotents
que em fan passar nits avurrides.
Qe quedi clar per sempre més,
que jo de verge no en tinc res,
i que, posats a fer, no em ve
d'un segon restrenyiment.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució!

martes, 28 de julio de 2009

la Vaca Cega (Joan Maragall)

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

viernes, 24 de julio de 2009

El Vilorai

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

jueves, 23 de julio de 2009

El Cant de la Senyera

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat!
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

miércoles, 22 de julio de 2009

El Cant del Poble

El cant del poble
Glòria, catalans, cantem!
Cantem amb l’ànima!,
Un crit i una sola veu,
Visca la pàtria!
La nostra terra és redimida!
El gran moment es arribat!
Fora els ultratges! Lluny la mentida!
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!
Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta!
Voli sobre el front l’estel
de la senyera!
Tenim les venes per estimar-la,
i en la tempesta del combat,
tenim els braços per defensar-la!
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!
Josep M. De Sagarra

martes, 21 de julio de 2009

Rossignol que vas a França

Rossinyol, que vas a França,
rossinyol,
encomana'm a la mare,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Encomana'm a la mare,
rossinyol,
i a mon pare no pas gaire,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Perquè m'ha mal maridada,
rossinyol,
a un pastor me n'ha dada,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Que em fa guardar la ramada,
rossinyol,
he perduda l'esquellada,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Jo t'he de donar per paga,
rossinyol,
un petó i una abraçada,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.


Rossinyol, que vas a França,
rossinyol,
encomana'm a la mare,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Encomana'm a la mare,
rossinyol,
i a mon pare no pas gaire,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Perquè m'ha mal maridada,
rossinyol,
a un pastor me n'ha dada,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Que em fa guardar la ramada,
rossinyol,
he perduda l'esquellada,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

Jo t'he de donar per paga,
rossinyol,
un petó i una abraçada,
rossinyol,
d'un bell boscatge
rossinyol d'un vol.

jueves, 16 de julio de 2009

Alp un poble, un món


Gentilici Alpenc, alpenca
Superfície 44,19 km²
Altitud 1.158 m
Població (2008)
• Densitat 1.686 hab.
38,15 hab/km²
Coordenades [mostra la localització en un mapa interactiu] 42° 22′ 31″ N 1° 53′ 19″ ECoordenades: [mostra la localització en un mapa interactiu] 42° 22′ 31″ N 1° 53′ 19″ E
Sistema polític
Entitats de població
• Alcalde: Cosme Ruaix i Junoy

Alp és un municipi de la comarca de la Baixa Cerdanya.

S'estén des del pla fins la Collada de Toses. El municipi limita al N i NE amb el de Fontanals de Cerdanya, mentre que pel sector alt de la vall ho forma amb Puigcerdà.

Alp té al sud del seu terme dues estacions d'esports d'hivern: la Molina a llevant i Masella a ponent.

És un municipi amb grans extensions de boscos a les muntanyes d'Alp, la Comella i el Saltèguet, encara que els boscos d'avets d'aquest lloc pertanyen a Puigcerdà des del segle XIV.

El terme municipal integra una petita part del Parc Natural Cadí-Moixeró i de la Reserva Nacional de Caça de la Cerdanya. Hi ha diferents refugis de muntanya com el des Pas de Roc, de la Pleta, de les Vaques, dels Ocells, i el del Medi Rural. També hi passa un itinerari de gran recorregut (GR-4).

És el municipi més oriental de la Baixa Cerdanya i connecta amb el Ripollès per la Collada de Toses.

Està situat a 1.159 m d'alçària, a la vall del riu d'Alp. S'hi pot arribar amb ferrocarril, mitjançant l'estació Urtx-Alp de la línia Barcelona - Puigcerdà - la Tor de Querol.

Ja existia al segle IX com a parròquia del Bisbat d'Urgell, quan el monjo Eudald de Conques hi passà amb les relíquies de Sant Vicenç , en el seu camí des de València i Saragossa cap al cenobi de Castres (França) al qual estava adscrit. Les notícies sobre Alp no comencen a ser abundoses fins el segle XIV. A començaments d'aquell segle, les seves terres estaven repartides entre els barons d'Urtx, els vescomtes de Castellbó i el rei. En el decurs del segle, els reis d'Aragó comprarien les terres dels Urtx (1316), i vendrien les seves als Mataplana (1368). Aquests se'n desfarien venent-les a Joan de Lussana (1373), i el fill d'aquest a la Vila de Puigcerdà (1393). Mentrestant, les terres dels Castellbó passaren a començaments del mateix segle a un altre particular.

De l'església del segle IX no queden més que les referències. L'actual església parroquial de Sant Pere, datada del segle XII, mostra al gruix dels seus murs la necessària fortificació que degueren suposar les escomeses occitanes de l'època. La Torre de Riu, vora la riba del riu d'Alp, és una antiga torre fortificada que modernament s'ha vist convertida en castell neo-gòtic de ressons romàntics. Junt a la Torre hi ha una capella dedicada a la Divina Pas

miércoles, 15 de julio de 2009

Catalunya Nord, una part de la nostra nacio que els hereus de Felip V van regalar als gabatxos

La Catalunya del Nord (també anomenada Catalunya Nord) és la part de França històricament i culturalment catalana i separada de la resta de Catalunya en virtut del tractat dels Pirineus (el 7 de novembre del 1659). L'inventor del terme Catalunya del Nord és l'Alfons Mias en els anys 1930.[1] La denominació comprèn les comarques històriques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i el nord de la Cerdanya (el que es coneix com Alta Cerdanya). La Fenolleda, malgrat ser majoritàriament occitana, s'inclou sovint en la definició de Catalunya del Nord per les seves relacions geogràfiques i administratives amb el Rosselló.

Actualment aquestes comarques constitueixen el departament francès dels Pirineus Orientals (Pyrénées Orientales en francès), el qual s'engloba dins de la regió del Llenguadoc-Rosselló (Languedoc-Roussillon), el qual es coneix informalment en francès com a Pays Catalan (en català: País Català).[2]

El 10 de desembre del 2007 el Consell General dels Pirineus Orientals aprovà l'oficialitat del català, juntament amb el francès.[3] i, en el mateix document, l'apel·lació Catalunya del Nord com a equivalent del francès Pyrénées orientales.

martes, 14 de julio de 2009

la Revolucio Industrial a Catalunya

La revolució industrial es el proses per el qual es passa d’una economia bàsicament agrària i estancada a una economia industrial amb creixement constant.
Característiques:
- Producció en massa de bens.
- La substitució de l’energia humana i de les energies naturals per l’energia mecànica.
- La mecanització dels processos productius.

Es produeix per primer cop a Gran Bretanya a mitjans del S.XVIII, per la coincidència de tota una sèrie de factors.
A la resta de països europeus aquest procés no te les mateixes característiques (procés d’industrialització)

1. La Revolució Industrial a Catalunya.

1.1. Causes de la industrialització:
En el segon terç del S.XIX s’inicia el proses d’industrialització a Catalunya i en algunes zones del estat Espanyol (zones de València, Andalusia,…)
El fet de que Catalunya s’industrialitzí primer i de forma més decidida que la resta de l’estat espanyol s’explica que Dresde finals del S.XVIII ja es donaven les condicions idònies per desenvolupar-se aquest proses:

- Avenços en l’agricultura(revolució agrícola) - Existència d’una agricultura de mercat.
- Es pot mantenir una població no agrícola. (que treballa a l’industrial.
- La venda dels productes agrícoles proporciona a la pagesia unes rendes monetària que pot utilitzar per comprar productes industrials.
- Existència d’un mercat integrat.
- Existència d’una classe empresarial amb empenta.
- Existència d’una classe obrera qualificada.
- Existència de capital per invertir.

1.2. Fases de la industrialització:
El primer sector en industrialitzar-se es el sector tèxtil a la segona meitat del S.XIX es desenvoluparà l’industria metalurgica i mecànica.
1ª Fase Correspon al 2on. Terç del S.XIX, predomina l’ús de la
maquina de Vapor i el sector cotoner(teixits de cotó)
2ªFasse Correspon al últim terç del S.XIX predomina l’ús de l’energia hidràulica i el sector de la llana.

A que es deuen aquest cambis?
En una 1ª fase la gran invasió es la maquina de vapor pero el seu us a Catalunya tenia el greu inconvenient de que a Catalunya hi hauria poc cotó, es tenia que importar des de Anglaterra.
L’estructura de carbó va portar a la utilització de l’energia hidràulica.
El pas del predomini del cotó al de la llana s’explica per la “fam de cotó” provocada per la guerra civil dels E.U.A.
Estructura i tipologia industrial
Les empreses industrials catalanes eren de tipus familiar no grans S.A., perquè disposaven de capitals escassos, el capital del que disposava la burgesia, els indians* o els inversors estrangers es dirigia cap a altres sectors que donaven guanys més ràpids com podien ser:
- La compra de terres (desamortitzacions)
- Finances.
- Ferrocarril.

D’on prové el capital que s’inverteix en l’industria tèxtil?
- D’antics artesans o d’empresaris manufacturés, que invertint petites quantitats podien anar modernitzant els seus negocis. Són empreses petites que creixen gràcies a la reinversió.
-Quan es desenvolupi l’industria metalurgiaca si que es constituir grans S.A. perquè les necessitats de capital són més grans.









Indians (persones que havien fet fortuna en Amèrica)

Perquè fa a la tipologia de la indústria tèxtil. Segons la font d’energia que utilitza.
Vapor Els que utilitzen el carbó i la maquinaria de vapor.
Colònies Energies hidrauliques.

VAPORS COLONIES
Localització - Ciutats litorals prop dels ports més importants on arribava el carbó ( de G.B.) - Seguint els cursos dels rius
Funcionament Maquina de vapor (carbó) que acciona els fusos (filat) o els telers (teixits) a través de embarrats i politges. ->Resclosa –Acumula l’aigua.-
->Canal de derivació – Porta l’aigua a la fabrica.-
->La turbina- Accionada per la força de l’aigua.-
->Abacador-desprenen l’aigua utilitzada.-
Dependències Únicament l’establiment febril: maquines, magatzem, tallers, ... Establiment febril, cases per als treballadors, escola, cantina, església, ... (nova ciutat)
-Propietat del amo de la fabrica.
Relacions
Amo-treballador Els treballadors estaven menys subjectius a la disciplina laboral i eren més conflictius.
+ vagues, + conflictes “Feudalisme industrial”
Els amos tenien un control absolut sobre els treballadors.
- molt pocs conflictes i mà d’obra barata.
Distribució geogràfica. Comarques costaneres

Barcelona,
Comarques riveres (rius)
El Balles, Vergadà, Garrotxa,
Aventatges o -No s’ha d’invertir tans diners com a la colonia.
-Poden funcionar sempre sense dependre del caudal del riu. -Energia gratis.
Inconvenients
Que té cada indústria. -El cost de producció dels teixits era més elevat que la resta d’europa -Sequeres dels rius als estius.


Quines limitacións tenia l’industria Catalana per el seu creixement?
- La pobresa del subsol (falta de carbó)
- Escas poder adquisitiu de la societat española.
- El millor mercat eren les colonies.

2. El desenbolupament industrial.

A la resta del estat espanyol no es donaven les mateixes condicions que a Catalunya perque s’inicies un proses d’industrialització accelerat. Tot i això, algunes regions o algúns sectors (ferrocarril i mineria) es van desenvolupar considerablement al segle XIX.

2.1. Els transports.
La millora dels sistemes de comunicació i els transports per la modernització economica de l’estat, ja que sense aquesta millora dels transports no era posible la integració del mercat i per tant tampoc era posible el desenvolupament de les activitats industrials.
L’unic sistema de transport viable era el transport per ferrocarril.
Tot els governs del S.XII contenir un especial interés en potencia la construcció d’una xarxa de ferrocarrils.

ETAPES:
- 1848 1ª linea de ferrocarril (Miquel Biada/ Mataró-Barcelona)
- 1855 Es promulga la llei general de ferrocarrils que estableix les condicións i els aventatges dels que gaudiràn les empreses que construeixin les linies ferroviaries.
- 1856-1866 Etapa de creixement expectacular de la xarxa ferroviaria.
- 1866-1876 Crisis financera i crisis politica. Es paralitza la constitució de la Xarxa.
- 1875-18855Es viu una 2ª etapa de la expanció de la xarxa ferroviaria.

Caracteristiques de la construcció de la xarxa del ferrocaril

• La necesitat de aconsegir grans quantitats de capital que provenien de Bancs i de societats de credit molts d’ells extrangers especialment francesos. (més del 50% del capital que es va invertir era extranger)
• La protecció de l’estat a la construcció de la xarxa atraves de: - Subencións l’estat alludava a les empreses que construien les vies pagàn un tant per Km. Construit. Es van construir molts Km. De via a llocs on no eren necesaris, moltes empreses es van crear per cobrar les subencións
- exemsió aranzelaria tots els materials destinats a la construcció de la xarxa que s’haurien d’importar estaben exemps del pagament d’aranzels (impostos aduaners) i a qui diu que la exempció aranzelaria va impedir el desenvolupament de l’industria cirelurgica espanyola.
• La necesitat de gran quantitat de capital i els francesos de moltes empreses ferroviaries van permetre que les companyies extrangeres (sobretot les franceses) dominesin el negoci del ferrocaril.
Fins a quin punt la construcció del ferrocaril va aconseguir els seus abjectius.
El ferrocaril va facilitar els intercambis de bens i transport de persones pero no va consegir ser el factor de modernització de l’economia espanyola, perqu el mercat espanyol tenia altres mancanses que dificultaven la seva integació.
-ex. No havien augmentat significativament els nivells de rendes de la població espanyola, el seu poder adquisitiu era molt baix i la demanda era molt baixa.

2.2. La mineria:
Desde l’antiguitat la peninsula Iberica havia estat coneguda per els seus grans recursos en minerals. En el S.XIX contava encara amb uns recursos enormesque eren molt necesaris per l’industria moderna que a leshores s’estava desenvolupant. Apartir de la 2ª meitat aquestes reserves es van explotar masivament per companyies extranlleres.
Per que?
- Les empreses extranlleres eren les que tenien el capital i la tecnica per explotacións.
- Els paisos més industrialitzatsentenien la necesitat i espanya no.
- Aquets recursos del subsol eren de l’estat i el govern era qui otorgava les consecións o la propietat de les mines. En aquell moment l’estat espanyol estava molt endeutat. I va veure en l’expanció de les mines una bona font d’ingresos per al presupost.
“La desamortització del subsol”
- Es va cedir l’explotació de les mines a companyies extrangeres, a cambi del pagament d’un canon (quantitat)
1. Quines consecuencies auria tingut per l’industria siderurgiea espanyola la obligació d’utilitzar productes espanyols en la construcció de la xarxa de ferrocarrils
2. La costrucció de la xarxa de ferrocarrils s’hauria realitzat al mateix ritme sino agues estat vigent l’exempció aranzelaria.
3. Segons l’autor quina es la causa de l’enrederiment de l’industria siderurgiea espanyola.


Consecuencies positives i negatives que va tenir per l’economia espanyola del S.XIX l’explotació masiva dels seus recursos minerals.

Positives - Es creen més postos de treball.
-



























2.3. El sector siderometal•lúrgic

Producció d’acer materia semielaborada

1ª materia per a altres industries.

Indstria metal•lurgica


Industria mecànica Industria construcció metaliques.
- maquines - Ponts
- baixells - edificis

Siderurgia:
Mineral de ferro.
1ª materies
Carbó.

a) Industria siderurgica.

Fins al S.XIX tot el ferro és produeix a Espanya a funeries que utilitzen carbó vegetal.
Al llarg del S. XIX augmenta la demanda de ferro per fabricar les maquines per l’industria textil, eines agricoles, construccións metaliques, sobretot per a la xarxa de ferrocarril. La producció espanyola no era suficient per satisfer tota aquesta demanda i es va haver de recorre a la importació de ferro extranger. (tren, exemsió arancelaria)
De mica en mica les foneries van ser substituides per alts forns que utilitzaven carbó mineral. La disponivilitat de carbó mineral serà un factor decisiu en la localització de l’industria siderurgica espanyola.
La primera localització va ser a Andalucia oriental (Malaga --1830-1860)
-Abundancia de mineral de ferro
-No carbó mineral Carbó vegetal
-Poc poder calorific
-Deforestació
Segona localització a Asturies (siderurgia Asturiana –1860-1880)
-Abundancia de carbó. (car i de poca qualitat)
-Proximitat del ferro del Pais Basc.

Les novetats tecniques en el proces de fabricació del acer requerien l’utilització de carbó de qualitat que fos apte per el proses de cocaficació.
Pais Basc - Abundancia de mineral de ferro.
- Es podia extreure a un baix preu.
- Obtenció de carbó angles a baix preu.
- Capitals disposats a inbertir en la industria siderugica.
Del 1860 al 1880 el País Basc només produeix un 22% de tot l’acer que es fabrica a Espanya.
Del 1880 al 1913 el País Basc produeix el 65% de tot l’acer que es fabrica a Espanya.

Quines consecuencies va tenir el desenvolupament de la siderurgia Basca

-Obtenir grans benefici que es van reinvertir en altres sectors i que van permetre la diversificació economica del País Basc:
-Bancs
Companyies navilieres.

Industria metal•lurgica.

1ª etapa primeres industries metal•lurgiques.
-Catalunya M.T.M
-Andalusia
Caracteristiques:
- Dependencia tecnica de l’exterior (G.B.)
- Falta de primeres materies –acer-
- Capitals autoctons, però insuficients
- No són industries competitives.
Industria mécanica e. estrangeres.
Industria de construcció metal•liques e. nacionals.

2ª etapa Desembolupament de la industria metal•lurgica.
- Desenvolupament de la metalurgia basca HACER
- Interés del govern per modernitzar la marina de guerra  construcció de noves drasanes.
- Reavilitació de les industries catalanes.
1891 cambi en la politica economica espanyola, es cambia de lliure cambisme a proteccionisme, i es dicta l’aranzel de 1891





3. Les conseqüències de l’idustrialització.

3.1. Cambis demografics.
Al llarg del S.XIX es produeix un creixement important de la població espanyola i especialment de la població catalana.
Causes:  - disminució de la mortalitat.
- millores en la igiene publica
- millores en l’alimentació.
- manteniment de unes taxes de natalitat molt altes.
Aquet creixement demografic va donar lloc a grans moviments migratoris.
-La migració exterior (1880-1914)
La població de determinades regions va emigrar cap al sud Americà i cap als paisos del nord d’Africa. Aquesta emigració està molt lligada a la crisis de l’agricultura de finals de segle.
-Pel que fà a Catalunya la població emigra de les comarques de l’interior i del sud cap al litoral i cap a Barcelona.
-A nivell d’Espamya la població emigra cap a Madrid i cap a les ciutats industrials desde les regions agricoles més deprimides.
-Pel que fa a l’estructura profesional de la població en el cojunt de l’estat espanyol, un 70% de la població activa o fa en el sector primari, i nomes un 15% en el sector secundari(industria).
En cambi en Catalunya el sector primari ocupa un 53% de la pobació activa i el secundari un 27% de la població.

3.2. El creixement urbà:
El crixement demogràfic i el procés d’industrialització van provocar el creixement de les ciutats i els canvis en la seva estructura i en les seves funcions.
causes:
- La nova industria es desenvolupa especialment en les ciutats i per això les ciutats creixen amb la implantació de fàbriques, de magatzems, …
- La població rural es desplaça cap a les ciutats per treballar a la Industria.
- Les ciutats van adaptar-se a la seva nova funció industrial i per això havia de conectar-se amb les vies de comunicació i transport.
Com afecten aquets cambis a la vida urbana?
- Apareixen problemes de densificació a determinats barris amb la qual cosa empitjora les condicions de vida dels seus habitants.
- Amb el temps es farà necesari enderrocar les muralles que moltes ciutats encara tenien, i construir els aixamples, (zones de nou creixement de ciutats) en aquestes zones si canstrueixen tota mena de serveis hogenics:
Clavageram, distribució d’aigua potable.
- 1854 les muralles es van començar a enderrocar.
- 1885 Barcelona va deixar de ser una plaza forta militar i va començar a creixer més enllà de les seves murralles
- 1859 Pla de l’eixample d’Idelfons Cerdà


Com era el projecte de Cerdà?

Es vasava en un traçat ortogonal
- Els carrers i les boreres havien de ser molt amples
- Limitació en alçada dels edificis, no podien superar els 4 pisos.


3.3. Les transformacións socials.

- El procés d’industrialització va comportar l’aparició de noves classes socials: Burgesia industrial i el Proletariat

Burgesia industrial
- No bassa la seva riquesa en la propietat de la terra o en les rendes agraries sino en l’industria i en la producció febril.
- Desenvolupa alguns valors propis de la mentalitat capitalista com el sentit del treball i de l’estil i l’actitud productivista.
- Les relacións entre les families burgeses es van caracteritzar per una forta endogamia, de manera que les grans fortunes es concentraben en mans de unes poques families, aixó venia reforçat per la figura de l’ereu.
- Actitud puritana inculcada a través d’un comportament molt reglamentat.
- La seva actitud politica esta determinada per els seus interesos economics. En el que si hi ha un acord, es reivindicar una politica proteccionista.
- Van desenvolupar una cultura i uns nous valors socials.

Proletariat
- Es la classe asalariada de l’industria.
- El seu origen està en les classes pageses i artesans i el seu nombre es triplica a la segona meitat del S.XIX
- Les seves condicións de vida.
-Les llarges jornades de treball (12-13 hores diaries).
-Pesimes condicions dels jocs de treball.
-Salaris molt baixos.
-Les vivendes insalubres.
-La disciplina laboral molt dura.
-El treball femení (salaris més baixos que els homes).
-El treball infantil (salaris baixisims).
-No tenien cap mena d’asegurança ni d’asistencia social.
Devant d’aquesta cituació:
-La burgesia no va fer res per resoldre els problemes, perque les consideraben com un mal inebitable que amb el temps es resoldrien.
-L’estat no interbenia, perque els principis de la doctrina economica dominant, la no intervenció de l’estat en asuntes economics.
-L’esglesia desenvolupa la seva doctrina social que es tradueixen en alludar als necesitats.
-Els obrers s’asocien en sindicats per lluitar per els seus drets i per la millora de les seves condicións de vida.
-Es desenvolupen les doctrines socials com són: -Socialisme,
-Anarquisme