L'ESTELADA 100 ANYS DE LA NOSTRA BANDERA, I LA LLUITA CONTINUA

La necessitat de la creació d’una bandera de combat, pren forma definitiva a través de la inspiració de l’activista i polític Vicenç-Albert Ballester, l’any 1918. En signar-se aquell any l’armistici de la primera guerra mundial i amb l’esclat de l’aparició de nous estats a Europa, uns joves propers a la Unió Catalanista i pertanyents al semiclandestí Comitè Pro-Catalunya, del qual Ballester n’era el president, aprofitaren el moment polític per internacionalitzar el fet nacional català utilitzant la bandera de l’estel solitari. Dins d’aquest grup, Ballester hi creà o inspirà la senyera estelada, perquè tan els catalans com les potències estrangeres visualitzessin clarament les aspiracions independentistes de Catalunya.

La quadribarrada tradicional els quedava curta en soler lluir al costat de l’espanyola que la neutralitzada ideològicament. “L’estelada” en canvi, es convertiria en la nova bandera de la Catalunya insurrecta, fins que aquesta recuperés la independència, moment que retornaria, en paraules del propi Ballester, “de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!”.

El fet d’haver-hi un estel i un triangle en la nostra bandera de lluita, no és un fet casual. La simbologia del l’estel solitari simbolitza, per ell mateix, la llibertat, i en la bandera, la independència del país que representa. El triangle equilàter representa l’estabilitat i la simplicitat. Tradicionalment, és el símbol de la divinitat. Les societats de maçons l’empren sovint en la seva iconografia simbòlica.

Si ens fixem en les banderes d’estats independents i en les de nacions sense estat, encara no reconegudes, en moltes hi sovintegen estels. De tots aquests estats independents, el més antic de tots on hi figura un triangle i un estel, és Cuba, antiga colònia espanyola fins l’any 1898. La lluita de Cuba per la seva independència era ja seguida amb atenció pels catalanistes del segle XIX. La simbologia dels cubans insurgents influí decisivament en els independentistes catalans que residien a l’illa, alhora de dissenyar la nova ensenya de combat.

Un cop acabada la guerra d’Independència de Cuba, es va crear, a Santiago, l’any 1906, el Centre Catalanista de Santiago, on ja s’hi podia veure un primer apunt de la futura bandera catalana estelada: Al mig d’una senyera, damunt mateix de les quatre barres, hi lluïa un estel blanc de cinc puntes. Prenent doncs com a model la bandera de Cuba, Vicenç Ballester, que hi residí temporalment i n’admirà la seva lluita contra l’imperi espanyol, impulsà el disseny definitiu de la bandera del triangle i l’estel.

Els colors tenen la mateixa simbologia que els dels ideals de la revolució francesa, posteriorments adoptats a la bandera dels EUA i finalment a la cubana. El triangle blau representa el blau del cel – la humanitat – on al bell mig hi llueix l’estel blanc de la llibertat.

El 1906, apareix un estel a la capçalera de la revista “Fora Grillons!”, feta a Santiago de Cuba per exiliats catalans (publicació que ja reivindicava sense embuts la independència de Catalunya). A la dècada dels anys 20, un cop acabada la primera guerra mundial, es respiren vents de llibertat, propiciats pel president dels Estat Units d’Amèrica Woodrow Wilson. La Societat de les Nacions, embrió de l’ONU, provoca esperances infinites. Molts pobles veieren clara la seva oportunitat històrica d’alliberar-se, i així ho aconseguiren la República Txeca, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Armènia al llarg de l’any 1918. Altres pobles com Ucraïna, Bielorússia i Geòrgia, són proclamats independents però ben aviat són ocupats pels soviètics, no sense revoltes populars.

Totes aquestes nacions que aspiren a alliberar-se, comencen a crear grups de pressió internacionals, per a transcendir la seva lluita en altres països. En el cas català, el Comitè Pro-Catalunya, amb Vicenç Ballester al capdavant, en fou un dels més actius. Fou en aquestes circumstàncies que es veié amb la necessitat de dotar-se d’un símbol que representés les seves aspiracions i les de Catalunya i aquest fou, com no podia ser d’altra manera, el de l’estel a la bandera. La popularitat de la bandera estelada, comença a notar-se a partir d’aquell moment.

La primera fotografia del definitiu símbol dels independentistes, apareix en una publicació de 1918. Es tracta del butlletí “L’intransigent”, on es reproduïa una imatge d’uns joves nord-americans i uns separatistes catalans subjectant les seves banderes repectives. També fou el mateix any 1918, que es posa en circulació, una vinyeta (segell sense valor postal), dedicada a la futura Societat de les Nacions, on també apareix una estelada.

Ja a la dècada dels anys 20, trobem dues imatges més d’estelades. L’una en el darrer número de “La Tralla” (revista independentista radical dels anys 20 i 30), abans del cop d'estat de Primo de Rivera de l’any 1923 i l’altra en un document imprès pel Comitè Pro-Catalunya escrit en català i en àrab, per tal de saludar i encoratjar a un dels dirigents polítics del Marroc revoltat contra Espanya. A Cuba, apareix impresa per primera vegada, a la capçalera de la revista “La Nova Catalunya (1920)”. A partir d’aleshores, les banderes estelades aniran trobant-se habitualment en publicacions separatistes catalanes.

Francesc Macià l’adoptà com a estandart d’Estat Català el 1922, fet que la popularitzà enormement. A partir d’aleshores, la seva presència en actes heroics és quasi permanent. La tenien els militants de Bandera Negra, organització afí a EC, quan conspiraren contra el rei Alfons XIII en plena dictadura primoriverista. L’avi i els seus voluntaris catalans l’enarboren en l’intent d’insurrecció a Prats de Molló, l’any 1926. La dugueren a la presó quan foren detinguts i també la lluiren a París quan foren jutjats.

L’ús de la bandera pren forma jurídica quan és citada en l’article 3 de la Constitució provisional de la República Catalana (la carta magna de la Catalunya Independent), redactada i aprovada l’any 1928 a Cuba per l’Assemblea Constituent del separatisme català. “La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc, amb l’addició, en la part superior, d’un triangle blau i estrella blanca de cinc puntes al centre del mateix.”

Amb la fundació l’any 1931 d’Esquerra Republicana de Catalunya i les seves joventuts JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana d’Estat Català) la continuen mantenint com la bandera del partit, igual que d’altres organitzacions separatistes com el Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols! o Estat Català- Partit Català Proletari de Jaume Compte, que morí defensant-la amb les armes, a la seu del sindicat de dependents (CADCI) a la Rambla, avui seu de la UGT, durant la proclamació de l’estat català, el 6 d’octubre de 1934.

Tres anys abans, ja lluí oficialment en la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril i durant el citat 6 d’octubre, Barcelona, Vic, Igualada, Solsona i altres capitals de comarca, s’hissà a la seu dels ajuntaments. Durant la guerra de 1936 a 1939, l’estelada marxà al front de les columnes Macià-Companys, el regiment pirinenc nº1, la 556 brigada mixta i en la que intentà la reconquesta de Mallorca, presa pels feixistes, des de l’inici del cop militar de Franco.

El Front Nacional de Catalunya, fundat entre 1939 i 1940 durant la dictadura franquista, utilitzà a voltes la quatribarrada tradicional i d’altres l’estelada. El logotip de l’organització reprodueix aquest fet dual, ja que l’estelada hi apareix només de forma esporàdica. La lluita dels militants del FNC és més que heroica, ja que la seva lluita és en silenci, en la clandestinitat del franquisme. Molts cops també, actuen darrera de les mateixes línies enemigues del front aliat a l’Europa en guerra. Integrats a la resistència francesa o els serveis secrets britànics i polonesos en lluita soterrada contra les tropes nazis o colaboracionistes. La seva presència decisiva arriba fins l’alliberament de París i dintre dels camps de concentració alemanys i francesos.

L’any 1968, la secció universitària del FNC s’escindeix de l’organització i crea Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Com que aquest partit vol deixar clara la seva orientació socialista-marxista, decideixen canviar el color blanc de l’estel de la senyera per un de roig. El triangle canvia del blau al blanc. L’any 1969, comença a aparèixer en la revista “Lluita”, l’òrgan del PSAN, la nova estelada.

A mitjans dels anys 70 és aleshores el PSAN qui experimenta una nova escissió. D’aquesta en neix el Moviment d’Unificació Marxista (MUM). Aquesta organització seguirà utilitzant l’estelada amb estel vermell i triangle blanc i el PSAN canviarà el triangle per un de groc, mantenint el roig de l’estel. El MUM i la coalició de partits que conformà el BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional) desapareixen l’any 1980. A partir d’aleshores, la bandera de l’estel roig i el triangle groc esdevindrà la bandera hegemònica dels partits i organitzacions que es defineixen en termes generals com a independentistes i revolucionàries.

Des de l’any 1980 encà, totes les organitzacions independentistes que han nascut a l’entorn o fruit d’escissions del PSAN adopten majoritàriament aquesta nova bandera. Des de 1979 fins avui, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és l’única organització política amb representació institucional que la inclou sempre en la seva imatge corporativa. L’any 1987, després que ERC es declarés independentista en els seus estatuts, acollí informalment l’aleshores anomenada “estelada del PSAN”, tot i mantenir la “històrica” com a bandera oficial. Avui en dia, ambdues banderes són gairebé igual de populars.

Puigcerda (la Cerdanya)

Puigcerdà és la capital de la Baixa Cerdanya. És interessant visitar el Llac natural i les rodalies. Situat al centre de la població trobem el campanar octogonal de l´antiga església parroquial de Santa Maria, que es divisa des de qualsevol punt del municipi, i es l´única resta de l´església que queda en peu, com a conseqüència de la Guerra Civil Espanyola. Val la pena visitar
també l´actual església parroquial de Sant Doménech, i observar els frescos gòtics que
decoren l´interior, atribuïts al puigcerdanés Guillem de Manresa, un dels millors artistes
del seu gènere. Puigcerdà és també una de las poques localitats catalanes que posseeixen Palau de gel, per tant es recomana la visita a les seves instal·lacions.
Del 13 al 17 de juliol Puigcerdà celebra la seva Festa Major, després de la qual cada dimecres es celebren audicions de sardanes. El 23 i 24 d´agost es celebra la Festa del Llac, en les immediacions del llac, amb bandes de música, focs artificials i desfilada de carrosses

Roderic de Borja, un papa de parla catalana

Roderic de Borja (1431-1503)

Nascut al si de la petita noblesa del País Valencià, va ser escollit papa el 1492 amb el nom d'Alexandre VI. Defensor vigilant i server de l'ortodòxia i de la disciplina, se li atribueixen com a mínim deu fills. La seva imatge ha passat a la història com a símbol de la corrupció a l'Església.

Nom autèntic del papa Alexandre VI (1492 - 1503). Roderic de Borja va néixer a Xàtiva, fill d'una família de la petita burgesia del País Valencià. La seva mare era la germana del papa Calixt III. Ben aviat es va decantar per la carrera eclesiàstica, i ja abans dels 16 anys se li va ser concedir un benifet a Xàtiva i unes canongies a Sogorb i a València.
El 1449 se'n va anar a estudiar a Itàlia i el 1456 es va doctorar en dret canònic a Bolonya. Era el mateix any en què Calixt III havia estat pontificat. Aquest el va nomenar cardenal diaca de Sant Nicolau in Carcere Tulliano. Va ser titular de diverses mitres, com les de Girona, València, Cartagena, Porto, Mallorca, entre altres. El 1457, el papa Calixt III el va nomenar vicecanceller de l'Església, càrrec que va ocupar ininterrompudament sota Pius II, Pau II, Sixt IV i Innocenci VIII. Entre el 1458 i el 1459, Roderic de Borja va ser ordenat sacerdot.
Essent cardenal, les seves obligacions el van dur a realitzar missions diplomàtiques. La més important el va portar a les corones de Castella i de Catalunya i Aragó (1456 - 57), per tal d'aconseguir el seu suport en una croada contra els turcs. Aquesta va ser l'única vegada que Roderic de Borja va tornar al seu país d'origen. No va aconseguir el seu propòsit, però, en canvi, va ajudar a concloure la guerra civil del Principat i a legalitzar el matrimoni entre Ferran II i Isabel de Castella, als quals va donar el nom de Reis Catòlics.
L'any 1492 va ser elegit papa, i se'l va anomenar Alexandre VI. El papa Borja era un home atractiu i corpulent que va tenir deu fills.
Fins al 1498, les seves relacions amb França eren més aviat hostils, a causa de les pretensions de Carles VIII en relació amb el regne de Nàpols. D'altra banda, no va dubtar a buscar suport dels dinastes de Catalunya i Aragó, amb els quals va casar alguns dels seus fills. Al cap d'un any, les seves preferències es van intercanviar, decantant-se pel cantó francès per tal d'evitar una possible hegemonia hispànica a Itàlia. De totes maneres, va procurar pels interessos de l'Església, intentant estendre els seus dominis territorials i augmentar el seu poder i la seva independència.
En el terreny religiós, Alexandre VI va defensar severament l'ortodòxia i la disciplina, va contribuir a implantar la Inquisició castellana als Països Catalans, va estimular l'evangelització d'Amèrica i va marcar els límits de les àrees colonials d'Espanya i Portugal. A més a més, va acollir a Roma els jueus que Espanya havia expulsat.
Tal com va fer el papa Calitx III, es va envoltar de la seva família i de catalans, que van ocupar càrrecs a la cúria. D'aquesta manera, el català esdevenia la llengua habitual del palau pontifici. Va fer construir un nou edifici per a la universitat de Roma i un palau per a la vicecancelleria, va promoure la restauració del castell de Sant'Angelo i va demanar a Pinturicchio que pintés algunes sales del Vaticà. Miquel Àngel va esculpir la Pietà en honor seu.
La figura del papa Alexandre VI ha estat deformada posteriorment per les llegendes i la literatura, fins al punt de convertir-lo en la imatge de la "depravació" del Renaixement. El 18 d'agost de 1503 va morir, probablement emmetzinat

pau casal

Pau Casals (1876-1973)

Compositor, director d'orquestra i un dels grans violoncel·listes del segle XX. Després de la Guerra Civil i de la II Guerra Mundial, va esdevenir un gran defensor de la pau, de la llibertat i de les minories oprimides.

Compositor, director d'orquestra i violoncel·lista, va estudiar amb el seu pare Carles a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, a Madrid, a Brussel·les i a París. Va poder estudiar en aquestes ciutats gràcies a la protecció de la reina Maria Cristina i del comte de Morphy, a qui l'havia recomanat Albéniz, després d'un concert del violoncel·lista en un cafè de Gràcia.

Pau Casals va aconseguir el primer èxit internacional a París l'any 1899 amb l'Orquestra Lamoureux. Al cap de dos anys va iniciar la primera gira als EUA i el 1905 va viatjar per primera vegada a Rússia. Va renovar la tècnica d'utilització del violoncel, deixant lliure la mobilitat del braç que du l'arquet. També es va dedicar intensament a la música de cambra, formant un trio amb Jacques Thibaut i Alfred Cortot, que va durar 25 anys. A més a més, va engegar les fundacions de l'Orquestra Pau Casals (1920-39), que va donar un gran impuls a la vida simfònica catalana. Al mateix temps, va crear l'Associació Obrera de Concerts (1926-39).

Va ser un home compromès i va voler estendre el coneixement de la música a les classes populars, fundant, en aquesta línia, l'associació Obrera de Concerts. Acabada la Segona Guerra Mundial es va recloure a Prada de Conflent i es va negar a actuar indignat pel reconeixement del règim de Franco pels aliats, fins que, gràcies a la iniciativa d'uns amics, es van fer els festivals de música de Prada de Conflent.

El 1955 se'n va anar a Puerto Rico amb la seva esposa Marta Montáñez, i tres anys més tard va fer el seu primer concert a l'ONU.
A principis dels anys seixanta va començar a estendre per tot el món l'oratori d' "El Pessebre", amb text de Joan Alavedra. A més a més, va tocar per a la reina Victòria i el president Kennedy. El 1963 va fer un discurs a les Nacions Unides reclamant el reconeixement de Catalunya com a nació, amb motiu de la celebració del 25è aniversari de la Declaració dels Drets de l'Home.

El 24 d'octubre de 1971 es va estrenar el seu himne a la Pau de l'ONU, després del qual se li va lliurar la Medalla de la Pau. L'any següent es va crear la Fundació Pau Casals, i el 1979 es van traslladar les seves despulles a Catalunya, que van ser enterrades a

joanot martorell

Joanot Martorell (1413?-1468)

Autor del Tirant lo Blanc, una de les primeres novel·les que trenca amb els esquemes de la literatura de cavallers i l'única que salva de la crema del Quixot, en la novel·la de Cervantes. Es considera l'obra més important de la literatura catalana.

Cavaller i escriptor. d'un llinatge de la noblesa mitjana, va aparèixer el 1433 amb el tractament de mossèn, que significava que havia estat fet cavaller. Va tenir una disputa amb el seu cosí Joan de Montpalau, perquè aquest darrer va trencar una promesa de matrimoni amb la germana de l'escriptor. Les cartes creuades d'aquesta disputa són un exercici d'ironia i de fina intel·ligència. Al capdavall van decidir portar la seva disputa al terreny de les armes i, en aquest sentit, van acordar un duel a ultrança, és a dir, a mort, a Londres i sota la supervisió del rei Enric VI. La intervenció de la reina Maria de València, muller d'Alfons el Magnànim, i del germà d'aquest, l'infant Enric, van fer que el combat no es portés a terme. Joan de Montpalau hauria de pagar una certa quantitat de florins a la germana de Martorell.
Joanot Martorell va residir un any a Anglaterra, on va conèixer la vida sumptuosa de la cort, el cerimonial de l'orde cavalleresc de la Garrotera, va establir contactes amb cavallers de tot Europa i va gaudir de la lectura de llibres de tot el continent.
El 1444 va tenir un enfrontament amb Gonçal d'Íxer, comanador de Montalbà, que volia saldar amb un combat a mort. El comanador va solucionar l'afer a través de la justícia civil.
Anys després, Martorell va emprendre un segon viatge a Anglaterra.
El 2 de gener de 1460, Joanot Martorell va començar la redacció de la seva novel·la més important, Tirant lo Blanc, considerada una obra cabdal de la literatura catalana, i la va dedicar a l'infant Ferran de Portugal, resident durant un temps a Barcelona.
Joanot Martorell va escriure altres obres, com la inacabada Guillem de Varoic, adaptació d'una versió en prosa, francesa o anglesa, del vell poema francès Gui de Warwick, i que constitueix una mena d'esborrany dels primers 39 capítols de Tirant lo Blanc, continuat per Martí Joan de Gualba. A més a més, Martorell és el possible autor de la novel·la cavalleresca Flor de cavalleria, de la qual només en resta el començament.

ermassenda de carcasona

Ermessenda de Carcassona (990?-1058)

Muller del comte Ramon Borrell de Barcelona. Dona de gran personalitat i dots de govern que va gaudir de gran prestigi i va ajudar al seu marit a la reconstrucció del país.

Filla del comte Roger I de Carcassona. Muller del comte Ramon Borrell de Barcelona. Ermessenda era una dona amb molta personalitat i que tenia una gran habilitat per governar. Va ajudar el seu marit a reconstruir el país, després dels atacs devastadors de les incursions d'Almansor i del seu fill, i va acompanyar les expedicions militars a l'Ebre, al Segre i a Saragossa.
Va exercir les seves influències per tal que designessin el seu germà Pere bisbe de Girona (1010) i l'Abat Oliba bisbe coadjutor a la seu de Vic.
Després de quedar viuda, va governar fins al 1023 com a tutora, tenint en compte la minoria d'edat del seu fill Berenguer Ramon I.
L'any 1018, amb l'ajuda del normand Roger de Toëny, va aconseguir reduir les accions de pirateria del rei sarraí de Dénia i de les Balears, i el va obligar a pagar un tribut i a establir una aliança.
El 1023, Ermessenda de Carcassona va haver d'establir un acord amb el seu fill per resoldre uns problemes entre ells. El seu germà Pere de Carcassona, bisbe de Girona, en va ser el mediador. L'any 1035 va morir el seu fill, fet que va donar lloc a un nou període de coregnat i tutoria amb el seu nét Ramon Berenguer I, amb qui va tenir conflictes l'any 1041. Ermessenda va retirar-se al comtat de Girona, amb el seu germà Pere. Tots dos van idear la defensa de la vall d'Aro i Calonge contra els pirates sarraïns.
El noble català Mir Geribert va fomentar l'enemistat entre l'àvia i el nét per afavorir les seves pròpies ambicions. Tot i així, gràcies a l'abat bisbe Oliba, es van reconciliar.
Després de moltes dificultats i malentesos, el 1057, Ermessenda de Carcassona va arribar a un acord definitiu amb el seu nét Ramon Berenguer: va vendre als joves comtes els seus drets als comtats i als bisbats de Barcelona, Girona i Osona-Manresa, així com els castells de Begur, Pierola, Pontils i Cardona, i tots els drets al comtat i al bisbat d'Urgell. L'any 1057 es va retirar als dominis de Besora i va atorgar un testament que demostrava la seva excel·lent situació econòmica així com la seva fe religiosa. Va morir el primer de març següent.

• El falcó del comte
  Cantalozella, Assumpció
  Barcelona, Sàpiens Publicacions, 2005
• Ermessenda, condesa de Barcelona
  Irisarri, Àngeles
  Barcelona, Lumen, 1994
• La Comtessa de Barcelona, Ermessenda de Carcassona, i la seva contribució als inicis de l'art romànic: lliçó inaugural del curs 2000-2001
  Pladevall, Antoni
  Barcelona, Amics de l'Art Romànic, 2000
• Ramón Berenguer I, el viejo, y su influencia en la sociedad feudal catalana
  Udina i Martorell, Frederic
  Pamplona,

mossen cinto verdaguer,

Sacerdot, poeta i escriptor romàntic de gran prestigi popular. Les seves obres més importants són l'Atlàntida i el Canigó. En els últims anys de la seva vida, la seva confrontació amb les autoritats eclesiàstiques va suposar una commoció a Catalunya, amb bàndols favorables i detractors.

Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles (Plana de Vic), l'any 1845, en una família de pagesos i picapedrers de profundes conviccions catòliques. Va ser enviat al seminari de Vic a l'edat de deu anys. Als vint, participava en els seus primers jocs florals. La seva aparició pública, vestit de pagès, va crear un precedent de vestimenta típica catalana. El 1865 va participar en els Jocs Florals de Barcelona, des d'on va començar a relacionar-se amb personalitats de la Renaixença.
L'any 1870 va rebre els ordes sagrats i el van enviar a la parròquia de Vinyoles d'Orís, a Osona, des d'on va treballar intensament la seva obra L'Atlàntida. Va caure malalt de gravetat i, per tal de recuperar-se, va ingressar com a capellà a la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas. Va fer nou viatges a Cuba en un període de vint mesos.
Des del 1877 fins al 1893 Verdaguer va residir al palau dels marquesos de Comillas a Barcelona.
Als quaranta anys, Jacint Verdaguer va tenir una crisi que va fer que es replantegés totalment la vida i es lliurés a la caritat desordenada i a la pràctica d'exorcismes. Ni els marquesos de Comillas ni les autoritats eclesiàstiques no van acceptar aquest canvi tan radical. El van tractar de boig i van aconseguir enviar-lo al santuari de la Gleva (Osona). L'any 1895 va burlar la vigilància del santuari i va tornar a Barcelona, on van retirar-li les llicències per oficiar missa. L'enfrontament amb els marquesos i les autoritats va crear una autèntica commoció al país i va provocar adhesions a tots dos bàndols que molt aviat van tenir repercussions polítiques. Al cap de tres anys, mossèn Cinto Verdaguer es va retractar, el van rehabilitar i va esdevenir beneficiat de l'església de Betlem, a Barcelona.
Verdaguer va morir el 1902 i va tenir el primer enterrament multitudinari de la història de Catalunya.
Pel que fa a la seva obra, els seus punts de partida són l'enyorança i el somni, amb trames argumentals ben articulades i l'ús de materials extrets directament de la vida del camp. L'Atlàntida (1877) i el Canigó (1886) són les seves obres més importants. La primera és de factura romàntica i reflecteix les ensenyances del seminari. La segona se centra en els interessos més entranyables de la Barcelona literària de l'època: explica els orígens llegendaris de la Catalunya¡¡ cristiana a través d'històries cavalleresques i folklòriques.