FRANCESC CAMBO I BATLLE

Polític i advocat, fundador de la Lliga Catalana Regionalista, el principal partit conservador català de principis del XX. Va ser diputat i ministre a Madrid. Promotor de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, va llegar al Museu del Prado la seva important col·lecció de pintura renaixentista.

Polític, advocat i financer. Va ser un dels màxims dirigents del sector de centredreta del moviment catalanista i va propulsar de manera important la cultura catalana. Llicenciat en Filosofia i Lletres (1896) i en Dret (1897) a Barcelona, va participar en la fundació de la Lliga Regionalista i en va ser dirigent fins que aquesta va desaparèixer (1936). El 1901 va ser elegit regidor de Barcelona, fet que li va permetre demostrar els seus dots d'organitzador. A més, va contribuir a crear el moviment de la Solidaritat Catalana. Aviat es va revelar com un dels millors oradors polítics de l'època.
Tot i així, després de la Setmana Tràgica, el 1910 va ser derrotat a les eleccions a diputat. Quatre anys més tard va formar part de la comissió que va acabar duent a Barcelona l'Exposició Internacional del 1929, i va tornar a ser escollit diputat a Corts.
El juny del 1916 va pronunciar un dels seus discursos més famosos, en el qual afirmava que el problema de Catalunya no tenia res a veure amb la descentralització administrativa, sinó que més aviat era un problema nacionalista.
L'any 1917 va ser un dels dirigents de l'Assemblea de Parlamentaris, però aquesta va prendre una orientació revolucionària, que el va fer decantar per una solució de compromís.
Després de la mort de Prat de la Riba, Cambó es va convertir en el màxim dirigent de la Lliga Regionalista. Quan l'Assemblea de Parlamentaris es va reunir novament a Madrid, va proposar a Alfons XIII constituir un govern de concentració per tal de solucionar la crisi.
L'any 1918 el van nomenar ministre de Foment en el govern espanyol, presidit per Antoni Maura. Des d'aquest càrrec va impulsar eficaçment les obres públiques. Tres anys després va ocupar el ministeri de Finances en el nou govern de Maura.
El seu fracàs en l'intent d'aconseguir l'aprovació d'un Estatut d'Autonomia, reclamat intensament des de Catalunya, va fer que es qüestionés el seu intervencionisme en el govern espanyol.
Després de la creació d'Acció Catalana, al juny del 1923, i de l'èxit electoral d'aquest partit, va renunciar a l'acta de diputat i es va retirar de la vida política. Instaurada la Dictadura, es va seguir mantenint allunyat de la política però va conservar els seus secretaris i va col·laborar a "La Veu de Catalunya".
Durant aquest període va criticar l'independentisme de Francesc Macià, que buscava ajuda exterior per a la lluita i la revolució des de l'interior de Catalunya. A més, es va reafirmar en la seva posició antiseparatista, intervencionista i iberista. Mesos més tard, a fi de reforçar la monarquia, Francesc Cambó va proposar la creació d'un partit general espanyol, el Centro Constitucional, on suposadament s'havia d'integrar la Lliga. Aquesta acció es va veure anul·lada per la proclamació de la Segona República Espanyola, l'any 1931. Cambó es va haver de traslladar a l'estranger. Diputat a les corts del novembre del 1933, després dels fets del Sis d'Octubre de 1934, Francesc Cambó va manifestar de nou la realitat del problema català i va defensar el manteniment del règim estatutari de Catalunya.
Tot i declarar-se antifeixista i antidictatorial, va col·laborar econòmicament amb la Junta de Burgos per tal d'evitar el possible triomf revolucionari. A més a més, va protegir alguns exiliats catalans de tendències determinades. Després de la guerra civil, Francesc Cambó va preferir quedar-se a l'exili, residint a Suïssa. L'abril de 1940 es va traslladar als EUA, i un any després va emigrar a l'Argentina, on va viure fins a la seva mort.
Francesc Cambó va contribuir molt positivament a la cultura catalana. Va crear la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana, la Fundació Cambó de la Sorbona de París i va patrocinar algunes obres clau, com la Història de Catalunya (1934-35) de Ferran Soldevila i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu Fabra. Les seves Memòries (1876-1936) i Meditacions (1936-1946) van ser editades l'an